Diumenge 22.07.2018
Contact

A peu d'escó

Una salus victis

No podem demanar més: els nois no es van rendir, i en darrera instància la dita virgiliana és la que caldrà invocar

Massa partits a les cames pot ser que acabi essent plom a les ales. D’acord que només calia que el pal al travesser d’en Cesc per a que aquesta crònica fos tota una altra. O aquell parell d’ocasions que ha tingut Messi a passada del propi Fàbregas. O... vaja, no volen la llista, oi?. La cosa és que un Vila-real ordenat i efectista ens ha aturat, que per molt que els hi hem obert el camp amb dos laterals, magnífics, fent d’excel·lents extrems, i que la pressió del marcador, pel que suposava als guarismes de la competició, ha fet que precipitats, trenquéssim l’ànima del conjunt a la recerca de l’espurna d’alguna de les nostres notables individualitats. I aquest cop no ha estat així. Si a això sumeu que velocitat i precisió no han estat màximes, com exigeix la tàctica de Guardiola, el resultat pot ser, com ha estat, rosegar empat, malgrat ímproves i generosos esforços.

No podem demanar més: els nois no es van rendir, i en darrera instància la dita virgiliana és la que caldrà invocar, si com sembla el fat ens té reservat aquest cop quedar a un pam de la glòria: la darrera esperança dels vençuts ha de ser que no els resti cap esperança. Mentrestant, i per si de cas, seguim jugant com sabem, que és molt. I la història en parlarà, que, per no sortir-nos de l’Eneida, fata viam invenient: el destí s’obre les seves rutes.

  • 0
  • 1096