Diumenge 22.07.2018
Contact

A peu d'escó

De rascar i d’ostrogots

En temps de tribulació, no feu mudança. I obeïu el míster, afegiria jo a la màxima ignasiana

Des del primer minut que estàvem equivocats. Es preveia un partit avorrit, d’aquells de rascar, de paciència, moure-la molt, rosegant el perill del tedi, i vigilant els seus laterals i els seus extrems, que bona part del partit s’haurien de confondre, que més que un 5-4-1 sovint dibuixaven un 9-1. Una banda d’ostrogots que no lliguen tres passades seguides tot i ser capaços de fer jugades de gol, amb una pissarra de mitjans segle XIX. Immensament, absolutament físic, poc agosarat, antiquíssim en concepte era el rival, que només feia por per allò de la definició del futbol i Alemanya que fa anys encunyà Gary Lineker. I des del primer minut ens equivocàvem, perquè, malgrat ser tot això cert i encara més cert que encaràvem tocats moralment aquesta fase de la Champions, hi ha hagut joc, i gols, i tot un concepte tàctic de regeneració de la moral de l’equip. Tot un dibuix refet, (ostres, estava a punt d’escriure reinventat: dispensin), i culminat en l’home que més s’ofereix i les busca totes i totes les prova: Alexis Sanchez. El picador xilè.

En temps de tribulació, no feu mudança. I obeïu el míster, afegiria jo a la màxima ignasiana. I que qui mana mana s’ha mostrat al dibuix del joc i l’alineació, així com a la composició de la banqueta, i encara més en els noms dels que no han entrat a la llista i s’han assegut a la grada. I un cop més la ciència de Guardiola ha mostrat el camí: respectant l’ortodòxia de fiar la medul·la del joc als veterans, exercint autoritat sobre els tocats o fluixos, posant a pencar als pencaires, la injustícia només ha presidit el marcador durant 4 minuts. No rendir-se ni a l’evidència i ser fidel als valors propis. I apretar el cul i marcar el pas, que encara queden molts partits fins a l’estiu.

  • 0
  • 1499