Dilluns 18.06.2018
Contact

Matí de Manegement

I per a què serveix Dickens?

Encara que vivint a Catalunya ningú no ho diria, el món celebra el 200 aniversari de Dickens

Encara que vivint a Catalunya ningú no ho diria, resulta que el món, el civilitzat i l'altre, celebren el 200 aniversari del novel·lista preferit de Joan Maragall, Charles Dickens.

I, esclar, la temptació de “contemporanitzar-lo” és irresistible. Avui Dickens serveix per a tot. Si fos viu, donaria el seu suport a qualsevol causa. Des de ministres anglesos d'ensenyament que en l'alarmant analfabetisme escolar creixent hi veuen “ombres del món de Dickens”, fins al moviment anticapitalista, que enarbora el Dickens més social gairebé com si es tractés d'un nou Che Gevara.

Melodramàtic i sentimental, o realista documental? Avui sabem, per exemple, que les escoles angleses de la dècada de 1840 aconseguien que el 99% dels nous reclutes navals sabessin llegir; l'any 2010, l'informe PISA alertava que el 20% dels britànics de 15 anys eren analfabets funcionals.

L'home de la moralitat insubornable o un eixerit bussiness man? Certament, Dickens creia en la filantropia basada en la bondat de la naturalesa humana, però és el primer escriptor capaç de convertir-se en un empresari innovador, de tracte complicat, i èxit financer inqüestionable. A banda, de la seva crítica ferotge de les institucions de l'Estat. Oliver Twist, per exemple, queda una mica lluny de ser una apologia de l'assistència social del govern, precisament.

Però és en aquest Dickens inabastable i contradictori on rau la grandesa de l'escriptor. El constructor de somnis i personatges mítics, com el gran Wilkins Micawber de David Copperfield, autor d'un principi elemental que hauria ajudat molt al Sr. Rodrigo Rato d'haver-lo conegut: "Ingrés anual vint lliures i despeses de 19 lliures i sis penics, resultat felicitat. Ingrés anual de vint lliures i despeses de vint lliures i sis penics, resultat misèria”. O d'Ebenezer Scrooge, l'avar que deixa el nostre senyor Esteve en un devot del proïsme i seguidor estricte de la solidaritat humana.

Però potser cap personatge no supera l'entranyable Pickwick i els seus amics, arquetips del món d'ahir, benigne i bonhomiós. Borges va dir: “Perquè hi ha certs personatges, i aquests són, crec, els més alts de la ficció, que podem amb seguretat i humilitat anomenar amics. Penso en el Quixot, en Huckleberry Finn, en el senyor Pickwick, en Peer Gynt i no gaires més.” I Carner afirmava, categòric: “Mai no em podré entendre perfectament amb qui no hagi romàs una mica nostàlgic davant un Gainsborough, o es mostri insensible a la delicadesa minuciosa del paisatge anglès, o no es commogui davant la cordialitat humana de Mr. Pickwick.”

Aquesta sensació tan infreqüent de “cordialitat humana” és Pickwick, sí. L'obra més divertida i lluminosa del creador del Londres de la nostra imaginació. Autèntic cim de l’humorisme, al costat de Shandy, Swift, Jerome K. Jerome, Wodehouse, Waugh o Miss Mitford. I la que, si em permeten un minut de propaganda comercial, podem tornar a llegir en una moderna –i magnífica- traducció catalana de Miquel Casacuberta publicada a Acontravent fa poques setmanes.

Dickens, doncs, serveix per a tot. Però sobretot hauria de servir per a deixar-nos bressolar per l’art de la lectura. Per exemple, en aquest antològic i deliciós fragment:

“Hi ha molt pocs moments en l’existència d’un home en què experimenti tant sentit del ridícul, o rebi tan poca compassió, com quan persegueix el seu propi barret. Calen una enorme quantitat de fredor, i un peculiar grau de criteri, per atrapar un barret. No cal precipitar-se, o l’aixafes; ni es pot incórrer en l’extrem contrari, o el perds definitivament. La millor manera es mantenir-se al mateix ritme de l’objecte de la persecució, ser prudent i cautelós, vigilar bé la vostra oportunitat, posar-se gradualment al davant, llavors fer una estirada rapida, agafar-lo per la corona i clavar-te’l fermament al cap; somrient complagut tota l’estona, com si ho trobessis tan divertit com tothom.

Feia un bonic ventet, i el barret del senyor Pickwick rodolava festivament. El vent bufava, el senyor Pickwick bufava, i el barret rodolava una vegada i una altra tan alegrement com un animat marsuí en una forta marea: i podria haver continuat rodolant, molt mes enllà de l’abast del senyor Pickwick, si la seva trajectòria no hagués estat aturada providencialment, just quan aquell cavaller estava a punt d’abandonar-lo al seu destí.

El senyor Pickwick, diem, estava completament extenuat, i a punt de renunciar a la persecució, quan el barret fou llançat amb certa violència contra la roda d’un carruatge, aparcat en renglera amb mitja dotzena de vehicles mes, al punt cap on havien estat dirigides les seves passes. El senyor Pickwick, adonant-se del seu avantatge, s’abalançà endavant enèrgicament, recuperà la seva propietat, se la calà al cap i s’aturà a agafar alè. No havia passat aturat ni mig minut, quan sentí cridar impacientment el seu propi nom per una veu que de seguida reconegué com la del senyor Tupman, i, mirant cap amunt, contemplà una visió que l’omplí de sorpresa i satisfacció.

Sí, Dickens serveix, em sembla a mi, sobretot per a llegir

  • 0
  • 1641