Divendres 31.10.2014
Contact

“Encara som en una fase de creixement de la majoria social independentista”

Ferran Requejo
Ferran Requejo

Entrevista amb el catedràtic de Ciència Política Ferran Requejo

Per Joan Safont i Pol Serrano

Què va suposar el fracàs de l’Estatut?

Significa el final d’una via que s’havia iniciat amb la transició política dels anys setanta, que venia marcada per tota una sèrie d’ambigüitats en el desenvolupament del marc constitucional espanyol de 1978. Amb la sentència del Tribunal Constitucional (2010) es trenquen aquestes ambigüitats constitucionals en favor d’una idea unitarista i centralitzada de l’estat, i es tanca el model territorial. En aquest sentit, s’acota on comença i on acaba l’estat de les autonomies. És el tancament d’un model en el que Catalunya, com a realitat nacional diferenciada, no pot obtenir ni el seu reconeixement ni un nivell d’autogovern que li permeti decidir el seu futur. 

I això ha generat frustració...

Sí, perquè el que era defensable abans de la sentència del TC, ara ja no ho és. Allò que resultava una possible via a través d’un desenvolupament més favorable a l’autogovern de Catalunya (i d’altres governs autonòmics) ha quedat fora de lloc, marginada. I la població i els partits que volen que el govern de Catalunya tingui un autogovern ampli, que disposi d’un reconeixement i un prestigi internacional potents, han vist que dins l’Estat espanyol això no és possible. I que cal buscar altres vies.

I entre aquestes vies fracassades i l’incipient independentisme, en quin punt ens trobem?

En el procés independentista distingeixo dues fases, la fase social, liderada per la societat civil amb l’objectiu d’aconseguir el màxim de suport a l’objectiu independentista, i la fase pròpiament política vers la independència. El canvi es donarà quan el lideratge sigui institucional. És a dir, quan el procés sigui liderat des del govern de la Generalitat i des del Parlament. Actualment ens trobem en la primera fase, la del creixement de la majoria social en favor d’una posició independentista. Estem en la fase social, no en la fase estrictament política. El lideratge d’aquesta fase no l’exerceixen els partits; ho fa la societat civil amb plataformes, organitzacions, associacions, entre les que es troben els Municipis per la Independència i l’Assemblea Nacional Catalana.

Com ha evolucionat l’independentisme?

Hi ha persones que ja s’havien socialitzat amb la idea de la independència des de fa temps. Però eren una minoria del país. Altres s’han fet independentistes molt més recentment per motius més instrumentals o estratègics. No ho eren fins fa poc temps, però han vist que és la única manera de que Catalunya disposi d’un autogovern que mereixi aquest nom i esdevingui una societat de benestar i un actor important dins del món internacional.

El pacte fiscal serà l’enèsim intent per fer encabir Catalunya a Espanya? 

Tot apunta que serà això, un altre intent d’arribar a un acord estructural amb el poder central. La paradoxa està en que cap de les dues parts creu que això sigui possible. S’entén el fet d’establir un pacte fiscal en la línia del concert econòmic i d’una hisenda pròpia. Perquè de “pacte fiscal” ja en tenim un ara (molt deficient pels interessos del país). Actualment la majoria de catalans ja no està perquè hi hagi un pacte fiscal que sigui com els anteriors acords de finançament. I el govern de la Generalitat sap que no podrà fer passar com un èxit un altre pacte de mera reforma del sistema actual. Tanmateix, un pacte fiscal del tipus del concert econòmic no té massa possibilitats de reeixir. Probablement la manca d’un acord estructural provocarà una altra onada d’independentisme. Serà l’enèsim cop de porta de l’estat envers Catalunya. Malgrat això, penso que cal recolzar l’estratègia del govern de la Generalitat sobre el pacte fiscal, perquè tot i que la previsió sigui que no es produeixi, recolzar-lo enforteix el país, el galvanitza en termes de futur.

Creu que una Catalunya independent seria seriosa?

El problema de la independència de Catalunya és de facticitat. Cal tenir aliats en l’escena internacional, bastir una estratègia i una aliança entre partits que representin una majoria de la població, disposar d’un lideratge clar i convincent, etc... Però si prescindim de les dificultats i si ara prement un botó fóssim independents, la creació d’estructures d’estat seria un procés no gaire complicat. El país està més que preparat per ser un estat independent. Hi haurien eleccions constituents i es redactaria una constitució. No penso que sortíssim de la Unió Europea, perquè ja hi som, ja som ciutadans europeus. I en el cas que Espanya ens vetés l’entrada, faríem un procés d’integració que ens pocs anys quedaria superat. A més a més el país compta amb unes elits econòmiques, universitàries, de recerca, culturals, etc, que farien de Catalunya no només un país factible sinó un dels països amb més benestar d’Europa occidental. I un país de referència en la solidaritat internacional i en la protecció de les minories i dels drets humans.

La crisi juga a favor o en contra de la independència?

Les dues coses. La crisis és ambivalent: té dues valències. Hi juga a favor perquè els ciutadans i els actors de la societat civil s’estan convertint en independentistes per necessitat. En el cas dels empresaris perquè cada cop exporten més arreu del mon que no pas a Espanya, que s’està convertint en un destorb. Si a això li sumem el greuge de suportar un dèficit fiscal del 8-10% del PIB, un autèntic espoli, no costa gaire veure que s’obliga al país a avançar amb el fre de mà posat. Però la crisi també juga en contra del procés perquè alguns ciutadans encara no l’han connectat amb l’espoli fiscal i, en un moment de confrontació forta, prioritzarien els interessos econòmics des de la lògica espanyola de sortida de la crisi.

La capital administrativa d’una Catalunya independent ha de ser Barcelona?

No per força. En alguns estats la capital s’ha establert en una ciutat mitjana o petita, precisament per no concentrar en un mateix lloc el poder econòmic i el poder polític. En aquests casos es considera que no es convenient concentrar les energies i recursos del país. Això ho fan, entre altres, alguns estats federals: decideixen que la capital política serà diferent que l’econòmica. Ni Nova York és la capital dels Estats Units (tampoc ho és de l’estat federat de Nova York), ni Amsterdam és la capital d’Holanda.

Però seria necessari en el cas català?

Crec que per una qüestió d’equilibri territorial aquest model de desconcentració territorial seria positiu. Cal tenir present que la distribució empírica, practica, de la població de Catalunya és molt heterogènia: el 70% viu en la “gran Barcelona”. No em semblaria malament traslladar les institucions polítiques a una ciutat intermèdia del país.  

Sovint es parla de reformar la llei electoral. Què en pensa?

Sí, s’hauria de reformar. Catalunya és l’única comunitat autònoma que no la té, cosa que costa molt d’admetre i d’entendre. El sistema electoral ha d’oferir criteris de proporcionalitat i de territorialitat, especialment en un país, com dèiem, que presenta una distribució tan heterogènia de la població. Però es tracta d’un tema bloquejat per part dels partits. Hi ha vàries propostes que millorarien el sistema actual –jo mateix he fet una proposta de llei electoral, però no es veu que hi hagi per part dels partits una voluntat política de posar-s’hi en serio a resoldre el tema. Tanmateix, no em sembla que aquesta reforma sigui una prioritat cabdal. El sistema que regula a la pràctica les eleccions al Parlament està entre els més proporcionals del món. I és molt millor, per exemple, que el sistema electoral espanyol.

S’atreviria a traçar un full de ruta per la independència?

A traçar un full de ruta no. Això correspon fer-ho als partits. Tot i això, el que està clar és que hi ha d’haver fases intermèdies. Aquestes fases volen dir que en algun moment hi ha d’haver un programa comú per part de tots els partits que estan per la ruptura amb aquest estat que ens és hostil i ens lamina constantment la nostra personalitat col·lectiva –a nivell lingüístic, cultural, econòmic, internacional, etc. S’han de bastir també aliances internacionals i complicitats clares. Això s’ha començat a fer per part del govern actual però és clarament insuficient. Cal exterioritzar el conflicte, perquè al món, aquest conflicte no el coneix gairebé ningú. Els grans actors mundials han de saber que hi ha un conflicte i que és raonable allò que planteja Catalunya a través de les seves institucions democràtiques. I calen lideratges forts i identificable des de Brussel·les, Washington i Pequín. Hi ha d’haver un Alex Salmond català. El govern actual d’Artur Mas no és el govern de la independència, però ho podria ser el següent sorgit de les eleccions convocades quan no hi hagi un acord satisfactori sobre fiscalitat. I ho podria amb el mateix President.

Se l’ha sondejat per fer el pas a la política.

Vaig ser proposat com a Comissionat d’Universitats i Recerca per part d’ERC en el govern tripartit (2007). Hi vaig estar treballant i tenia l’equip pràcticament fet, però finalment no ens varem posar d’acord en les condicions i persones que havien de tirar endavant el projecte. Per altre banda ERC també em va oferir ser el cap de llista al Congrés dels diputats en les darreres eleccions al parlament central (2011). Però vaig arribar a la conclusió que podia fer una feina més útil i adient a les meves característiques com a professor universitari que no pas en un parlament espanyol amb majoria absoluta del PP. Tanmateix no estic tancat a fer el pas a la política si trobo que puc aportar coses positives al país des d’un lloc en el que em senti còmode.

En una entrevista al diari Gara va dir que estava en contra de l’expressió “Països Catalans”?

No exactament. No hi estic en contra per se. Estic en contra de certa lectura política immediata que se’n fa per part d’alguns sectors. Crec que no respon al moment actual ni a la història presentar aquests territoris com si formessin una realitat nacional única incontrovertible. Això no és rigorós. Prefereixo parlar de països de parla catalana. És tracta de països que tenen en comú la llengua, aspectes culturals, també alguns aspectes econòmics i un referent històric comú que era de caràcter confederal. Però d’aquí a fer-ne un subjecte polític, un demos únic i homogeni en termes nacionals, hi ha un salt conceptual. També crec que és un error estratègic vincular el futur de Catalunya al d’aquests altres territoris, tant des de la perspectiva catalana com des de la perspectiva del País Valencià i de les Illes. El que sí es pot dir que hi ha és una deficiència política important: aquest territoris no actuen prou a la una; haurien de tenir una estratègia política per defensar un programa de mínims en diferents àmbits. Això es troba a faltar. Ens hauríem d’apropar més en termes culturals, econòmics i lingüístics.

La teoria realista de les relacions internacionals, és una bona fotografia per veure el mon?

És la millor per començar, bona, però incomplerta. Si no passes pel realisme, t’equivocaràs  molt. Això ja ho deien els grecs antics!. Ho deia Tucídides, un clàssic de les relacions internacionals. Quan explicava la guerra entre Esparta i Atenes deia que s’han d’analitzar les causes de les guerres, que acostumen a ser de caràcter econòmic o de caràcter polític pel control de l’hegemonia. El poder de decidir sobre els altres i de disposar dels recursos dels altres. En política internacional cal ser realista. Però en l’actualitat ja no estem en temps de l’ordre modern sortit del Tractat de Westphalia. Hi ha altres elements a considerar. Hi ha institucions internacionals i actors internacionals, una extensió important de la democràcia liberal en molts indrets del planeta, una tendència a considerar les causes de les poblacions sota règims autoritaris. També a considerar la causa de les minories. Estem en un univers més complex i més matisat que el defensat per la teoria realista clàssica.   

Els seus dos libres preferits son Absalom absalom! de Faulkner i Madame Bovary

La veritat és que no llegeixo massa novel·la. Llegeixo més aviat assaig, sobretot assaig científic i històric. Però a vegades llegeixo novel·la. De les que he llegit, Faulkner és potser el meu novel·lista favorit, en concret  Absalom Absalom!, vas er un descobriment. Però en el meu top ten de novel·la, a més dels dos que esmentes, hi ha títols com Sota el volcà, El amor en los tiempos del còlera, Mirall trencat, Les memòries d’Adrià, La consagración de la primavera, Contrapunt, En el cor de les tenebres o Rayuela

Shakespeare també, oi?

Sí, m’interessen molt les tragèdies, les antigues i les de Shakespeare. L’avantatge de Shakespeare és que és un autor plenament modern. A la UPF alguns anys he impartit un curs sobre Shakespeare i la política. Les tragèdies tenen un clar interès polític. Penso que es fa poc la connexió entre política i literatura en el món acadèmic. Per exemple, Shakespeare a Coriolà expressa els perill inherents a la mateixa idea de democràcia. La presenta portant a dins el germen de la seva pròpia destrucció. Aquesta és una idea molt potent i molt contemporània, que contrasta amb la visió molt idíl·lica encara que molta gent té de la democràcia. Aquesta i altres tragèdies de Shakespeare ens fan veure com els valors moltes vegades resulten contradictoris entre sí, i com s’entortolliguen, a més, amb les passions, els interessos, les estratègies per l’afany de poder de diferents actors polítics. Les tragèdies ens transmeten com els règims polítics i els seus valors son de vidre i acer. Tots són fràgils i poden fer molt mal si actuen sols, quan els poders actuen sense límits i sense un sistema d’equilibris que, d’altra banda, sempre es mostren precaris. Shakespeare és molt ric. I està encara per ser “explotat” en termes d’anàlisi polític, també en el món anglosaxó.

  • 35
  • 41525

Comenta

Escriu les dues paraules que apareixen a la imatge.