Dijous 19.10.2017
Contact

Cruïlla a l'Euromed

Els Països Catalans, un debat absurd i estèril

#NosaltresElsValencians, el reportatge emès per TV que ha recuperat el debat
#NosaltresElsValencians, el reportatge emès per TV que ha recuperat el debat

Si fem una Catalunya més catalana, un País Valencià més valencià i unes Mallorques més mallorquines, els PPCC floriran sense adonar-nos-en

La setmana passada, arran de l’emissió del reportatge Nosaltres els valencians per TV3, es recuperà per unes hores a la xarxa la qüestió sempiterna dels Països Catalans (des d’ara, PPCC), un debat que apareix i desapareix cada cert temps des que Joan Fuster el traguera amb força a la llum pública fa 51 anys amb l’assaig homònim del reportatge. De nou revifà el conflicte dialèctic entre aquells que semblen creure en una mena d’unitat de destí (polític) en l’universal i aquells que fan servir presumptes arguments històrics per negar-ne qualsevol mena d’existència, evidenciant una claudicació poc dissimulada davant l’arsenal propagandístic de l’Estat. Òbviament parle d’aquells, uns i altres, que accepten amb naturalitat la realitat científica d’una unitat lingüística entre els territoris que haurien de conformar aquestos PPCC. I en deixe fora l’Estat i l’espanyolisme en ple que miren de combatre aquesta unitat i la seua translació al concepte de PPCC.

Aquest debat és absurd si té com a objectiu negar l’existència dels PPCC, o de la realitat lingüística-cultural que designen, amb el nom que li vulguem donar. Seria com negar l’existència d’una comunitat lingüística hispanoamericana, o negar la francofonia, o la comunitat germànica que inclou Alemanya, Àustria, o part de Suïssa i d’altres estats limítrofs com Txèquia, Polònia o l’Alsàcia francesa. En aquest sentit, voler fer creure que no existeix cap manera possible de PPCC suposaria regalar una victòria fàcil a l’espanyolisme i a la irracionalitat. Però com que el debat sovint tendeix a endinsar-se més en el terreny de la discussió política-nacional, caldria que en cap cas no ens fera confondre aquesta realitat inqüestionable.

I és en l’àmbit històric-polític-nacional on el debat porta el camí de l’esterilitat més absoluta. Existeixen els Països Catalans com a unitat nacional? Doncs sí, i no, o més aviat depèn... Depèn de quin concepte de nació prenguem com a referència. Si és el concepte romàntic-fusterià podem afirmar que en tant que unitat lingüística, els PPCC formen una nació que, tot i així, difícilment assolirà una unitat política sense l’ajuda de cap altre paràmetre fonamental que la promoga. Per altra banda, els que neguen l’unitat nacional dels PPCC apel·len a la història. Han format mai els PPCC una unitat política al llarg de la història? Doncs, de nou, sí i no, o més aviat depèn. Han sigut països amb estructura legal (d’estat medieval) pròpia, però aixoplugats sota una única monarquia que incloïa també l’Aragó fins 1516, i Castella i Navarra (i Portugal, els Països Baixos, Sacre Imperi, l’Amèrica Llatina i altres territoris, en algun període, cal no oblidar-ho) fins l’inici del segle XVIII. Podem considerar la Corona d’Aragó com el protoestat medieval dels PPCC? Sí i no, i depèn. En qualsevol cas, quina unitat política havia conegut Itàlia abans de 1870 que no es remuntara a l’Imperi de Roma? I Alemanya, que havia format part de dos imperis juntament amb altres territoris durant mil anys? Tot i així, la comunitat germànica, molt condicionada per les derrotes en les dues grans guerres, no s’ha unificat completament en un Estat-nació. Podrien unificar-se Alemanya i Àustria en el futur? No es pot descartar. En qualsevol cas, convindrem que la llengua i la història podrien propiciar-ho en un futur, però si podem descartar que Alemanya constituisca una unitat nacional futura amb... Portugal, posem per cas. La història genera condicionaments i possibilitats, però no determina el present ni, molt menys, el futur.

És per això que en ple segle XXI la condició de nació ve determinada per la voluntat, pel plebiscit quotidià i democràtic de la societat. I és per això que tenim consciència d’una nació catalana –i més difícilment d’una nació valenciana- que té dret a decidir el seu futur. Curiosament, els més aferrats defensors de la unitat política-nacional dels PPCC no discuteixen les “vies pròpies” o “velocitats” de cada territori cap a la independència, si és que mai tots hi arriben. Aquestos 50 anys des de Fuster han demostrat que cadascú porta el seu camí, que hauria de córrer més o menys en paral·lel. Però no comptem amb forces polítiques representatives de l’àmbit dels PPCC, i ni tan sols, molt més greu encara, amb un espai de comunicació propi consolidat amb televisió, premsa, llibres i ràdio. Però sí hauríem de persistir en el suport mutu, en el contacte, en la xarxa, en la creació de relacions de tota mena, seguint interessos lingüístics, econòmics, culturals i socials. Les vies estan traçades i cal, per damunt de tot, persistir-hi.

Finalment, si la clau de l’existència de la nació és la voluntat de ser, ¿podem negar que hi ha un sector social que se sent identificat nacionalment amb allò que diem PPCC i que ho viu amb naturalitat en el dia, amb relacions constants al nord i al sud del Sénia i mar enllà? Per molt minoritari que siga, ¿tenim dret a negar aquesta realitat? Fet i fet, el debat sobre l’existència dels PPCC acaba sent tan estèril com el del sexe dels àngels. Només hi ha una opció plausible: si fem una Catalunya més catalana, un País Valencià més valencià i unes Mallorques més mallorquines, els PPCC floriran sense adonar-nos-en.  

  • 6
  • 5145