Dijous 19.10.2017
Contact

Cruïlla a l'Euromed

Qui defensa RTVV?

Els aficionats a la pilota a favor d'RTVV, diumenge passat al trinquet de Piles
Els aficionats a la pilota a favor d'RTVV, diumenge passat al trinquet de Piles

Les diferents manifestacions de la protesta social palesen les virtuts i les mancances de la societat valenciana en un moment clau

Un baròmetre de La Sexta indicava diumenge que el 73,9% dels valencians rebutja el tancament de RTVV, anunciat pel president Fabra la setmana passada arran de la sentència judicial que declarava il·legal el nyap d’ERO que el govern valencià havia perpetrat en aquella casa. Ens trobem possiblement davant la decisió més impopular i contestada en 30 anys d’autonomia. Però resulta interessant analitzar les diferents manifestacions de la protesta social per esbrinar les virtuts i les mancances de la societat valenciana en el tret d’eixida d’un dels períodes més crucials de la nostra història recent, que requerirà de decisió i participació activa de bona part dels ciutadans per evitar el pou polític, econòmic, cultural i social a què ens veiem abocats.

No deixa de ser paradoxal, per bé que gens sorprenent, que els primers que van llançar el crit de protesta i indignació –a les xarxes i als carrers la mateixa vesprada de l’anuncia- foren aquells que, com va reconèixer en directe un periodista de Canal 9, durant molts anys havien estat bandejats, ignorats i insultats per RTVV, aquells que no formaven part de la València oficial o real de l’aparell propagandístic del PPCV, la majoria dels quals feia molt temps que no es mirava Canal 9. Són els mateixos col·lectius nacionalistes i/o d’esquerres que han denunciat durant 18 anys –o 30!- les misèries d’aquesta “autonomia” i dels que la governen (sic). Juntament amb els treballadors, encapçalaren les manifestacions de dissabte a les que es començà a afegir part de “l’altra societat civil”, el gruix que vegetava indolent davant les martingales constants dels dirigents del Consell. El resultat fou la manifestació més transversal des de la que el 9 d’octubre de 1977 va reivindicar l’Estatut pels carrers de la ciutat, amb tot el ventall de banderes, des de la senyera coronada fins a l’estelada independentista.

En contraposició es publicaven a les xarxes i en una determinada premsa comentaris a favor del tancament que seguien, a grans trets, dues línies diferents però complementàries: el discurs oficial del PPCV, per una banda, i el resultat de 18 anys de govern “popular”, per l’altra. Tot fent ús de tota la càrrega de cinisme i hipocresia de què són capaços, els militants del partit, els defensors de les “sagrades senyes d’identitat”, han justificat –“amb dolor”- el tancament d’RTVV amb la priorització de despeses per “salvar” la sanitat i l’educació. Més preocupant és la resposta dels que critiquen amb menyspreu la manipulació i el malbaratament de diners i s’alegren de la decisió sense entrar a valorar la importància d’uns mitjans audiovisuals públics i valencians ben gestionats. Aquesta és exactament la reacció que desitjava un PPCV que, malgrat haver d’acceptar una condemna més o menys virulenta que en tot cas resta en un segon pla, aconsegueix que l’atenció se centre en el menyspreu envers les eines de l’autogovern valencià. 18 anys després d’accedir al poder, han aconseguit desprestigiar-les fins a límits insospitats. Si la gent no els troba a faltar, hauran reeixit en la seua tasca, i a Madrid se sentiran d’allò més satisfets. La desvertebració, la insolidaritat i l’individualisme com armes de destrucció massiva fomentades des del govern.

Entremig d’aquests grans pols d’opinió hem trobat d’altres posicionaments molt eloqüents, des de la pulsió destructiva del blaverisme més dur i minoritari fins a la protesta espontània i entendridora d’un àmbit minoritari però ben viu i autènticament valencià: el món de la pilota. Els violents del GAV feien festa en els seus fòrums davant l’anunci del tancament. Anomenen Canal Noi a la mateixa empresa que amonestava la periodista mataronina Iolanda Marmol si en algun directe deixava anar inconscientment un gir lingüístic massa propi del Principat. Per ells RTVV és simplement un propagador del català -que es pot reconèixer per quatre paraules anatema i una ortografia no castellanitzada- en un món en què qualsevol que no els dóna la raó a ells és un pancatalanista més o menys encobert. En l’altre extrem vam descobrir la reivindicació espontània del trinquet de Piles, un món de la pilota que sovint sembla viure en una realitat paral·lela, ignorada per la majoria dels valencians, però arrelada en una tradició que ve dels temps de la conquesta de Jaume I. Un dels pocs espais que ens queden on la llengua dels valencians és omnipresent i única, i que és plenament conscient del paper que RTVV ha jugat en la modernització i popularització de l’esport nacional valencià, que es trobava en perill d’extinció.

Fins al 73,9% de suport a RTVV, però, inevitablement hem de parar atenció a una gran massa social que ha donat suport en algun moment al PPCV. Des de sectors tan importants com les falles o les bandes de música s’han presentat comunicats de suport a la continuïtat, però poc més, amb poques excepcions. Sembla que la gent, acostumada a empassar-se carros i carretes, no sap com reaccionar, no sap què fer per organitzar-se per a la lluita cívica, per prendre el comandament del seu futur. Molt lluny resten els anys de la transició, quan a la ciutat de València els moviments socials van cridar “el riu és nostre i el volem verd” enfront d’una perspectiva d’asfalt i autopistes. El jardí del vell llit del Túria n’és el resultat i el gran èxit de la ciutat democràtica. Aquells moviments també van salvar el Parc Natural del Saler i l’Albufera de la condemna del totxo. Però d’això gairebé ni se’n recorden, i la Catalunya actual que fa via de baix a dalt resta a anys llum de les seues coordenades mentals. En aquest sentit, és remarcable el patetisme dels missatges dels oients de NOU Ràdio que cada dia llegeixen els locutors, missatges que lamenten la pèrdiua de tal o qual programa, acceptant submisament la decisió de Fabra sense deixar cap porta oberta a la revolta personal i col·lectiva.

El termòmetre d’aquesta societat mancada de capacitat de reacció el teníem en el partit del València CF de diumenge. He anat durant 15 anys a la grada de Mestalla i sempre he defensat que l’afició del vell camp és molt més diversa i plural del que sembla o ens volen fer veure, tot i que reconec que és molt complicat canviar-hi certes inèrcies. Diumenge hi havia aficionats que anunciaven un crit de protesta per al minut 9 del partit, i s’hi van veure samarretes contra el tancament. Quan va arribar el moment, però, els esbirros feixistes del poder, arrecerats a la grada ultra, van començar a animar l’equip com a posseïts per evitar qualsevol esclat. Els que estaven disposats a la revolta no van trobar resposta en una afició que veu impotent com els que han utilitzat i destrossat Canal 9 són els mateixos que han aprofitat i ensorrat el club. Però la màxima capacitat de "subversió" de la grada de Mestalla es comprovar a finals del segle passat, amb un estereofònic crit de “Puta Antena 3” –encara se n’hi estan rient- quan la cadena televisiva promovia el traspàs de Mijatovic al Reial Madrid. Ara hauran d’acudir a les engrunes informatives d’Antena 3 per trobar peces televisives del València, fins que, després d’RTVV, li arribe el torn al club, que està a un tres i no res de caure en mans d’una Generalitat insolvent. Llavors potser algú els recorde allò que “ja no hi havia ningú que poguera protestar” que va copsar Martin Niemöller.

I això és el que tenim, ni més ni menys. I sobre aquest magma de cendres i unes poques flames haurem de bastir la lluita per defensar RTVV, que no és més que l’avantsala de la lluita pel nostre autogovern, el que veritablement està en joc en aquesta Espanya que bufa vents d’involució.

  • 1
  • 1545