Divendres 22.06.2018
Contact

Racó

Els acordionistes del Pirineu

Acordionista a Arsèguel (Foto: Miguel Raurich)
Acordionista a Arsèguel (Foto: Miguel Raurich)

L’acordió diatònic va néixer en aquells pobles de muntanya

Un dia de finals de juliol vam arribar a la Vall de Boí. Perdudes entre les muntanyes s’hi troben les magnífiques esglésies romàniques que la UNESCO l’any 2.000 va declarar Patrimoni Nacional de la Humanitat. Petites, acollidores, íntimes, conviden a la pau i serenor que tant necessitem en els temps que ens ha tocat viure i ens dóna la imatge d’uns homes que amb pocs mitjans van construir aquestes meravelles en nou localitats de la Vall.

La casualitat ens va guiar a dins d’un petit i gran temple on els acordionistes de la Vall estaven preparant un concert amb els acordions diatònics. Asseguts en un banc vam esperar la seva actuació, en un esdeveniment d’aquest tipus, que és dels més antics de Catalunya i d’Europa. Aquesta trobada se celebra anualment l’última setmana de juliol i té tant relleu que arriba gent d’arreu.

L’acordió diatònic va néixer en aquells pobles de muntanya, sense accés a una orquestra que toqués per la Festa Major. I aquells homes van començar a tocar aquell instrument que animava festes i celebracions.

La presència d’acordionistes de tot Europa, de Quebec i de Sud-Amèrica es fa notar. No parlen la mateixa llengua però l’acordió amb harmonia, suggestió i amb els seus sons agermana a uns homes que es senten units sense paraules.

A Arsèguel hi ha un Museu de l’Acordió amb 150 instruments diatònics i cromàtics, concertines i bandoneons i aquests homes rudes, nascuts a l’alta muntanya, mostren l’estimació pel seu paisatge, del que en formen part activa, tocant en els hiverns crus del Pirineu.

Ens trobàvem emocionats dins de l’església romànica on els acordionistes interpretaven cançons populars, religioses, de treball i d’amor. Aquella petita església amb els acordionistes ens portava al cel, lluny de les preses, els soroll i el tràfec del dia a dia. Era descobrir un nou món. Un món de pau, d’alegria, de sons que t’arribaven al cor on tot era pur, diàfan, sense ombres.

El Pirineu amb les seves muntanyes, valls, els seus llacs i camins que porten a Roma, com diria Josep Maria de Segarra, té rutes precioses. En el cel veus volar un aguilot que majestuós amb les ales esteses és el rei d’aquell trosset de Catalunya, i quan la neu el transforma en un paisatge blanc on no hi ha colors, aquell cel clar i rialler t’omple els pulmons d’un aire tan pur que només pots trobar a l’alta muntanya mentre els acordionistes assagen unes cançons que no pots oblidar i que es queden al fons del cor.

  • 3
  • 1838