Dimecres 13.12.2017
Contact

Contextos polítics

Nació i nacionalisme en la Catalunya d’avui

La Via Catalana, mostra de diversitat cultural i d'unitat política
La Via Catalana, mostra de diversitat cultural i d'unitat política

El factor decisiu és l’acord, la voluntat majoritària del poble de Catalunya

S’esdevenen i s’esdevindran els atacs contra el nacionalisme català, a qui sectors del liberalisme de centre-dreta i del socialisme culpen de tenir una agenda oculta que ha anat preparant durant anys el desafiament sobiranista d’avui. Aquests sectors acusen el nacionalisme català de voler establir una política que atempta contra la pluralitat, homogeneïtzant la població d’una societat complexa com la catalana; culpen el nacionalisme de voler per Catalunya (o per Euskadi) allò que precisament tant critiquen a Espanya: ser una, gran i lliure.

Les crítiques que pivotin sobre aquesta descripció del nacionalisme parteixen d’una anàlisi equivocada del què és el nacionalisme català d’avui dia. Analistes de dreta i d’esquerra consideren el nacionalisme català sota els patrons d’una concepció nacional pròpia del segle XIX, basada en la constitució de la nacionalitat a través de la sang, la llengua o la història comuna. A Catalunya, tanmateix, fa temps que va arribar un liberalisme pragmatista que s’ha esmunyit per tots els racons de la vida del país. El president de la Generalitat de Catalunya és, sens dubte, un dels màxims exponents d’aquest pragmatisme liberal, la idea principal del qual seria que la política no ha de recórrer a concepcions metafísiques en forma de naturalesa, deïtat o moral determinada, sinó que bàsicament allò que acordem i allò que pràcticament funciona és positiu. Si hom es fixa en les seves condicions per tal que el procés sobiranista avanci ho veurà: majories, esperit democràtic i pacífic i resistència (en el sentit de manteniment del compromís majoritari amb el procés).  

En consonància amb aquesta estesa manera de pensar, que va de la dreta a l’esquerra del tauler polític català, el nacionalisme català que ha emergit de la reacció a la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut es basa, no en la idea d’una homogeneïtat ètnica i cultural, sinó en una concepció de la nació que és fruit de la construcció, fruit del consens dels seus ciutadans. Catalunya és una nació perquè els seus ciutadans, expressant-ho a través dels seus representants, així ho consideren. La llengua, la història comuna i els significats compartits sens dubte hi han tingut un paper, però el factor decisiu és l’acord, la voluntat comuna del poble de Catalunya de considerar-se un subjecte i de voler defensar allò que li és propi. És evident que un nacionalisme pragmatista com aquest no pot atemptar contra la pluralitat i en cap cas és contrari a l’acceptació del nouvingut: un català o catalana és aquell o aquella que vol ser-ho. Hi ha nació perquè els acords comuns de la comunitat així ho expressen. Proves del citat caràcter del nou nacionalisme català són les repetides i constants reivindicacions de respecte pel castellà en una hipotètica Catalunya independent; els líders sobiranistes tenen clar que el nacionalisme d’avui dia només pot ser si és en positiu, també pels que tenen arrels culturals i llaços castellans. Per aquests darrers la independència només pot suposar avantatges polítics sense renunciar a la possibilitat de seguir gaudint de la seva llengua i cultura i de poder mantenir una comunicació fàcil, física i mental, amb l’origen castellà.

El nacionalisme català d’avui dia és fonamentalment això i no entendre-ho o no voler acceptar-ho és i seguirà sent un problema, especialment perquè aquells que l’analitzen en termes vuitcentistes esperen la fractura social i una pujada de la tensió entre comunitats ètniques o culturals dins de Catalunya. Com que aquesta fractura social no pot ser fruit del nacionalisme pragmatista citat anteriorment, certs agents polítics ja han iniciat una escalada de declaracions, de violència verbal i de contundència en el gest que el que pretén, precisament, és causar allò que esperen del nacionalisme actual i –sens dubte— no se’n pot derivar. Com a societat és d’una importància enorme comprendre aquesta situació i reaccionar-hi amb la moderació adequada.

Com els deia, el nacionalisme català d’avui dia és generalment d’aquest tipus, cosa que no vol dir que sigui el fonament teòric-ideològic adequat per construir un Estat. Els límits del pragmatisme i d’una idealització inflada del consens i la tolerància no queden gaire lluny de les comarques del relativisme i del nihilisme, de l’auto-sabotatge de les pròpies bases d’una societat lliure (aquesta crítica no és ni meva ni nova).  Ara bé, siguem sobiranistes (per altres raons que les del nacionalisme pragmatista) o siguem unionistes, el rigor intel·lectual i l’anàlisi acurat hauria de ser el primer deure de tots. En conseqüència, l’intent de disfressar l’actual nacionalisme pragmatista de fèrria política ètnica i cultural és quelcom que cal denunciar, per fals i per perillós.

www.jordifeixas.cat

 

  • 5
  • 3272