Diumenge 22.04.2018
Contact

Pila de llibres

"Lo malo y lo peor"

Javier Marías a la seva biblioteca
Javier Marías a la seva biblioteca

"cuando uno renuncia a eso, cuando uno renuncia a saber lo que no se puede saber, quizá entonces, parafraseando a Shakespeare, quizá entonces empieza lo malo, pero a cambio lo peor queda atrás".

[Así empieza lo malo. Javier Marías. Alfaguara]

Amb Javier Marías ha passat últimament el que passa amb els escriptors més reconeguts que llegits, que se'ls menja el propi mite. És cert que hi ha una mena de gent que té tendència a odiar tot allò que té èxit, com és el cas de la carrera literària de Marías. Agradi o no, el madrileny és un dels noms més rellevants de la literatura espanyola contemporània (deixant de banda el nivell de rellevància que això pugui tenir). Se'l tradueix molt i se'l premia molt, i ell és el primer que vol vendre la imatge que se'l valora més a l'estranger que a Espanya. A mi em passa que de Marías m'agrada tot: des de l'estil pompós al posat de progre pedant. M'agrada sobretot que s'hagi pres sempre seriosament el seu paper d’escriptor, que s'hagi preocupat de construir un imaginari i que no s'hagi cansat mai de predicar les seves influències i els seus deutes. Els tics de literat maniàtic de Marías són ben públics, i per això sabem, per exemple (en va fer una conferència d’hora i mitja) que a la seva biblioteca de vint mil volums hi té un exèrcit de soldadets de plom sota els llibres ordenats per llengües i per ordre cronològic de naixement dels autors.

Javier Marías és un bon novel·lista però també és autor de bons assaigs sobre autors que admira i estima però que sobretot ha estudiat, especialment Faulkner i Nabokov. Tampoc se li faria justícia sense explicar que ha traduït noms com Sterne, Faukner, Yeats, Hardy, Conrad o Stevenson. De la seva anglofília i de la seva mania de repetir que els llibres han de tenir els lloms de colors llampants (com els anglesos), els lectors n'hem guanyat l'editorial Reino de Redonda, una editorial que Marías va fundar fa uns quinze anys recuperant grans obres en uns volums molt ben enquadernats i, evidentment, de colors molt vius. Les fílies i fòbies de Marías poden agradar més o menys, però em sembla que acostar-s'hi sense tenir en compte aquesta trajectòria és una frivolitat.

Dit això, "Así empieza lo malo" no és una de les seves millors novel·les. I no és culpa de l'estil. La prosa densa i sonambúlica (adjectiu que robo a Ferrater, que descrivia així els versos de Verdaguer) resisteix en aquesta novel·la tal com ha resistit totes les obres de la seva coherent trajectòria. Que no sigui una de les seves millors obres tampoc és culpa dels temes que tracta i que, de fet, són els de sempre. Marías se segueix movent molt bé entre les seves obsessions: la confusió entre "lo vivido y lo contado" i les mentides que acosten la realitat a la ficció; l'arbitrarietat del desig: "¿Por qué habría de desearnos aquel que nos turba o enciende y por cuyos huesos y carne morimos? ¿A qué tanta casualidad? Y cuando se da, ¿a qué tanta duración?"; o les putades del compromís: "Nada expone ni esclaviza tanto como pretender conservar al que se eligió e inverosímilmente acudió a la llamada de nuestro tembloroso dedo". Aquests han estat i són els seus temes, els domina i li agraden, i les seves disquisicions aguanten sense cansar. Les frases agafades fora de context poden semblar afectadíssimes, però Marías sap controlar-se i el que diu mai és xerrameca banal. El que no s'aguanta en aquesta novel·la és la història que ens vol explicar, la trama que serveix d'excusa per a aquestes digressions.

M'explico. La novel·la ens situa al Madrid dels anys 80, en un pis senyorial al centre de la ciutat. El narrador protagonista és el jove Juan de Vere, un noi de 23 anys que entra en aquest pis com a ajudant d'Eduardo Muriel, un excèntric i cultíssim director de cinema que comença a experimentar la decadència de la seva carrera. En aquest pis també hi viu l'elegant i depressiva esposa Beatriz Noguera, amb els seus tres fills i una minyona. El jove de Vere comença a conviure amb ells en aquest pis perquè la feina l'obliga a estar-s'hi moltes hores, fins al punt que s'hi queda a dormir sovint. D'aquesta manera, i per la confiança amb Muriel, anirà descobrint les intimitats d'aquest matrimoni desastrós. A la parella l'envolta una història de secrets guardats durant massa anys i alguns compartits pels amics del matrimoni, que acostumen a venir molt per casa: el Doctor Van Vechten, l'estimat profesor Rico i algunes amigues de la senyora.  

La novel·la creix dins d'aquest pis i es contagia de l'ambient tancat i viciat de retrets íntims, i es nota que Marías gaudeix molt presentant aquest escenari i els esplèndids personatges que s'ha inventat. El punt àlgid de la novel·la arriba amb una conversa nocturna que el jove de Vere espia estirat al passadís mentre el marit i l'esposa discuteixen a través d'una porta. Aquest triangle de personatges té prou força com per haver-ho sostingut tot, com per haver fet una gran novel·la. La sensació d'asfíxia que aconsegueix dins d'aquest pis hauria pogut créixer fins a explotar d'una manera bonica i tràgica. Però la novel·la té altres trames a part de la que juga aquest triangle format pels esposos i el jove de Vere, i Marías ens fa sortir de l'apartament amb segones i terceres trames de secundaris. Aquestes trames pseudodetectivesques fan perdre la tensió i el ritme que hi havia dins les quatre parets de l'apartament. I això ens fa acabar el llibre convençuts que hem llegit massa pàgines i que alguns diàlegs se'ns han fet massa llargs.

Hi ha una pel·lícula molt bona de Polanski (Carnage) basada en una obra de Yasmina Reza (Un dieu du carnage) que explica la trobada de dues parelles de pares que es reuneixen perquè els seus fills petits s'han pegat jugant al parc. El que comença com una trobada educada per resoldre aquest assumpte infantil acaba en una discussió que va creixent al llarg dels 80 minuts de la pel·lícula, que transcorre tota sencera entre les quatre parets de la casa d'una de les parelles. El mèrit és, evidentment, saber desplegar l'obra en un espai reduït i tancat i no deixar-la sortir d'allà. Amb "Así empieza lo malo" he tingut la sensació que Marías hauria d'haver fet el mateix gest: tancar l'acció a les quatre parets del senyorial apartament de la calle Velázquez i fer que la història creixés i explotés allà dins, en un espai que durant tants anys s'ha encarregat de guardar els secrets i les mentides que són el centre de l'obra. Perquè la novel·la ens parla d’això, de mentides amb les quals hem de conviure i de com la vida és un relat poc fiable amb el qual s'ha d’intentar conviure en un temps i un espai molt reduïts. I com sempre això ja ens ho avisava shakespearianament al títol: "Así empieza lo malo". Perquè "cuando uno renuncia a eso, cuando uno renuncia a saber lo que no se puede saber, quizá entonces, parafraseando a Shakespeare, quizá entonces empieza lo malo, pero a cambio lo peor queda atrás".

  • 0
  • 4465