Dimecres 13.12.2017
Contact

Entrevista a Melcior Comes

Melcior Comes
Melcior Comes

"Si un novel·lista hagués de viure abans tot el que narra en els seus llibres, caldrien centenars de vides"

Melcior Comes (Sa Pobla, 1980) és un escriptor mallorquí que acaba de guanyar el Premi Sant Joan gràcies a la seva última novel·la, 'Hotel Indira'. L’obra tracta sobre el dolor de la pèrdua, la difícil acceptació d’un mateix i les relacions del passat. Escriu des de fa més de deu anys i totes les seves obres han recollit un premi literari. En aquesta entrevista, ens parla del seu últim llibre, del món literari i en definitiva, de la vida.

La teva última novel·la explica una història d’amor en una trama de corrupció política i econòmica. Té relació amb el moment social, econòmic i cultural que viu el país? En què et vas inspirar?

M’agraden les novel·les que parlin del món. M’agrada com a lector que em defineixin la realitat, perquè així també, a més de llegir una novel·la, també “llegeixo” el meu país, l’interpreto, i em qüestiono per què passen algunes de les coses que hi passen. És ben cert que el llibre és, fonamentalment, una història d’amor, però no ben bé…: és la història d’algú que busca en l’amor allò que no troba en si mateix, i que difícilment l’altra —l’amant— li podrà donar. Això també és corrupció. Mitjançant la corrupció, si ho penses, també es busca fer front a la por, escudar-se mitjançant una riquesa desmesurada —i obtinguda il·legalment— de les envestides de la vida; es busca en els diners allò que la vida no és capaç de donar-te… No imagino un corrupte que no sigui, en el fons, un tipus bastant infeliç. ¿Quina necessitat tindria algú feliç i estimat de robar els diners dels altres?

Les dues trames —l’amor, la corrupció— estan relacionades, formen part del món de la història de la novel·la, però són temes de fons, perquè el més interessant és el protagonista, em penso, que viu en una realitat que no entén, que no domina, i busca en ella més del que aquesta li pot oferir.

Veig que en les teves històries sempre hi ha un rerefons interessant i molt lògic. Un bon escriptor és el que hi veu més enllà de la trama o escriu perquè si, sense cap motiu ni basant-se en una probable realitat?

No sé si molt interessant… Sí que provo que tot es lligui de manera lògica, però. Hem de crear una trama, perquè en el fons ens agrada que allò que llegim motivi les accions dels personatges, que vagi fent un sentit o dibuixi un destí. La veritat és que no sé com treballen els altres escriptors, però a mi m’agrada escriure més enllà de la trama, perquè en el fons la trama és només una excusa per a parlar d’altres coses potser més interessants. La trama és una mena de suport, que ens permet tenir la imaginació entretinguda o adelerada, mentre anem fent el que realment ens importa, que és parlar dels personatges i dels seus problemes i dubtes. Si féssim això últim sense una trama potser tot plegat podria fer-se avorrit, però en el fons el que més m’importa no és la solució de l’embolic —o què passarà ara?— sinó què faran els personatges i per què ho faran. M’interessa la vida, com la vivim i per què fem el que fem: una història és una coartada que ens permet parlar d’això d’una manera entretinguda.

Un bon llibre, una bona novel·la o una bona obra ha d’estar ben planificada des del principi o permet espai per la improvisació i la intuïció? 

Les dues coses… La planificació inicial et permet preveure certs problemes, crear subtrames i tenir, des de l’inici, el tema ben cenyit. Tanmateix, quan realment et passes més temps dins la història és quan l’escrius. Per molt que planifiquis un llibre, sempre trigaràs més estona en escriure’l que en projectar-lo. I això farà que les idees inicials es compliquin, es ramifiquin, agafin vida més enllà del que podies preveure. Tot i això, el més important és saber com arribem a la nostra història. O bé la descobrim a mesura que l’escrivim o bé la imaginem abans de posar-nos a escriure. En ambdós casos la intuïció juga un paper fonamental… Encara que s’improvisi, però, el lector no ho ha de notar mai. Sí, mai no s’ha de veure la costura, com si el que s’escriu semblés sorgit no de la lògica o del sentit de la pròpia història i dels personatges sinó dels capricis o de les ocurrències de l’autor.

A la teva última novel·la, parles del dolor de la pèrdua i la difícil acceptació d’un mateix. Perquè vas triar aquest tema i no un altre? On i com et va sorgir aquesta idea?

Crec que arriba un moment en la vida en què comences a adonar-te de qui realment ets, i de què pots fer i no fer com a persona. Suposo que tots ens hem d’acceptar, però en primer lloc ens hem de conèixer, i això no sempre és agradable. Aquest coneixement no el fem, massa sovint, si no és a través d’una experiència traumàtica, o dolorosa. Si la vida no et posa a prova al final no acabes vivint o sabent qui ets en realitat. Això del ‘dolor de la pèrdua’ és una d’aquestes coses que tots acabem vivint un dia o un altre: un tema etern, doncs, perquè estem condemnats a veure marxar els altres, fins que marxem nosaltres quan ens toqui… Però aquesta és una novel·la, sobretot, sobre la precarietat d’alguns sentiments. Sobre el destí imprevisible o tràgic a què ens aboquen certes passions quan no són encarades amb una mica de serenitat.

Però no tothom s’atreveix a parlar sobre aquests temes. Hi ha escriptors que només saben inspirar-se en el que han viscut, en l’experiència pròpia. És el teu cas?

Sí i no; tot és viscut i res és viscut. Les emocions són reals, però no tots els fets que es narren, és clar. Si un novel·lista hagués de viure abans tot el que narra en els seus llibres, caldrien centenars de vides, desenes i desenes d’experiències molt diferents de les vides que els escriptors realment portem. S’ha de ser imaginatiu, però s’ha de treballar a partir d’allò que tots sentim i suposem i desitgem; la resta sí que pot derivar de la imaginació… Els escriptors ens hem d’atrevir a parlar de tot, aquesta és la part més difícil de la nostra feina. Hem d’encarar situacions i dilemes que mai ve de gust enfrontar a la vida real.

Què és el millor i el pitjor de ser escriptor? La difícil situació del món literari compensa la passió per posar paraules a les emocions?

Ha de compensar sí; però els beneficis els fem nosaltres mateixos, amb les recompenses que ens dóna el propi ofici, la feina ben feta, quan tens la sensació que és així… El millor és quan els lectors et diuen que han gaudit amb alguna cosa que has escrit, i també el record d’algunes pàgines que he escrit, d’alguns personatges, o escenes: això fa companyia. El pitjor és la soledat, suposo: treballar un parell d’anys, o més, fent un llibre, amb uns personatges dels quals ningú en sap res sinó l’autor, omplint pàgines i pàgines que no saps si al final serviran de res, si tindran lectors, etc. La soledat i la incertesa; això és el pitjor. El millor, haver escrit, i rebre la calidesa d’alguns lectors que saben apreciar-ho en la seva justa mesura.

Ser escriptor és innat o se n’aprèn a base de cultivar el talent, l’esforç i la ploma? La creativitat es porta a dins o es pot treballar?

Potser és cert que hi ha alguna cosa innata… Tot geni ha nascut en algun moment, oi? Aquest és un ofici on és molt important l’aprenentatge. Suposo que unes qualitats imaginatives naturals, o un cert do pel llenguatge hi poden ajudar, però res d’això no és impossible d’aprendre. Hom pot cultivar la creativitat, d’igual manera que es cultiva la intel·ligència, que, al contrari del que molts es pensen, no és una qualitat fixa en cada un de nosaltres. Podem ser més intel·ligents del que som, però a canvi d’esforç, i d’una feliç perseverança, i també d’admetre el que no sabem, cosa que ens posi en el camí de la millora. Tot això es pot treballar —amb humilitat, amb alegria—: però cal paciència i caparrudesa, i aquestes sí que potser són qualitats innates, oi? La majoria de gent no és que no tingui talent per fer alguna cosa, és que potser li manca la paciència per a anar més enllà d’un cert do natural —o somni— i per aferrissar-se en l’aprenentatge de l’ofici d’escriure. Tot i això, el que passa durant el procés d’escriptura per mi és més un misteri que no una cosa completament definible…

La majoria de gent tarda anys a saber quina és la seva vocació i molts, no ho acaben sabent mai. T’has parat a pensar mai per què escrius? És el que sempre havies volgut fer? Et consideres un afortunat?

Afortunat? Suposo que podria dir que ho sóc: faig el que m’agrada, i gaudeixo escrivint. Fet i fet, però, em sembla que tots els escriptors es diverteixen fent la seva feina, per això diem que sol ser vocacional, aquest ofici. ¿Per què escric, em preguntes? Suposo que m’agradaria poder fer amb una novel·la el mateix que fan els escriptors que admiro: arrossegar-te amb una història, amb uns personatges, amb un to i un estil. Ser capaç de fer-te imaginar, sentir, veure, pensar… Per això escric, per encantar-te… És veritat que la gent triga anys en saber què vol ser, sí. Però amb això no hi ha res de dolent: tots necessitem saber qui som i què volem fer amb la nostra vida. Jo ho tenia més o menys clar des que tenia uns disset o divuit anys, quan vaig començar a llegir i a interessar-me pels llibres i els autors. A partir d’aquí, sí, tot va ser més o menys inevitable, perquè la lectura porta a l’escriptura, i si et diverteixes i trobes una mínima resposta dels altres llavors tot això es fa més senzill. I més engrescador.

A part de ser escriptor, col·labores en diferents mitjans com a analista polític. T’agrada aquest món? Creus que un bon escriptor ha de saber tocar totes les tecles?

Analista polític? Això sona pretensiós, i, en el meu cas, segurament fals… L’únic que faig és opinar com a ciutadà interessat en el món i en allò que hi passa de més suggestiu. És veritat que llegeixo diaris i articles i miro de conèixer alguna gent influent per a poder parlar-ne, però no sóc un “analista” de res sinó més aviat un observador implicat, un curiós amb un punt d’impertinència que considero sana. Parlo de bona fe sobre el que penso i conec o imagino, sense perdre ni la bonhomia ni la crítica —i sense massa d’àcid. ¿Totes les tecles? L’articulisme sempre m’ha apassionat, perquè és un bon gènere per a mostrar una visió del món, i per a poder donar-li al lector una peça divertida, que ens ajudi a tots plegats a pensar millor el que ens passa com a país. No ha de ser diferent a escriure qualsevol altra cosa: parlem del món i de la vida. I amb això sempre n’hi ha prou.

  • 36
  • 13443