Dijous 18.01.2018
Contact

Ve a tomb

Escoles bressol públiques per a tothom? Quina por!

Una de les competències educatives municipal és l’atenció als infants de 0 a 3 anys
Una de les competències educatives municipal és l’atenció als infants de 0 a 3 anys

El que passa amb les escoles bressol és fruit d’una idea errònia i dels fonamentalismes doctrinals sobre allò públic

"- Si m’elegiu  alcalde, us construiré un pont ben gran i maco!

- Però si aquí no tenim riu...

- ... Doncs també us faré un riu que serà l’enveja de tota la comarca!"

S’acosten les eleccions municipals i aquesta caricatura de les promeses electorals potser no resultarà tan allunyada del que arribarem a escoltar.

En matèria educativa, un dels principals temes de competència municipal és l’atenció als infants de 0 a 3 anys, un àmbit que sovint veiem reduït a un debat sobre les places públiques d’escola bressol. Serveixi com a exemple el Cap i Casal. Fa poc, tot aprofitant un dels darrers plens municipals, van censurar l’alcalde Trias “pel dèficit d’escoles bressol”. Sobta la notícia perquè no feia pas gaire tres entitats que agrupen les llars d’infants o escoles bressol d’iniciativa social i privada, que a la ciutat de Barcelona són més d’una setantena, havien manifestat al Regidor d’Ensenyament, Gerard Ardanuy, que possiblement l’oferta de places a Barcelona estava sobredimensionada i que any rere any van tancant escoles d’aquests col·lectius.

Més enllà de la gesticulació pròpia de la proximitat electoral, el que passa amb les escoles bressol també és fruit d’una idea errònia i dels fonamentalismes doctrinals sobre allò públic, que han trobat en el món educatiu el seu reducte.

L’error és pensar que el millor model d’atenció per als nens i nenes de 0 a 3 anys és l’escolarització que suposen les escoles bressol. Un model que no és pas majoritari en els països avançats i que aquí es manté contra tota evidència. L’estada a l’escola bressol té beneficis indubtables, però sempre cal comparar-los amb els que es poden obtenir d’altres models d’atenció. Per a determinats infants, i en determinats moments d’aquest procés de 3 anys, pot ser el més beneficiós, però no necessàriament per a tots ni des del mateix moment del naixement. Cal tenir present que les escoles bressol no són política de conciliació entre vida laboral i vida familiar, sinó el pal·liatiu de la manca real d’aquestes polítiques.

El fonamentalisme doctrinal que ha imperat en la planificació de les escoles bressol ve d’anys i es basteix sobre la idea que hi ha d’haver una oferta de places de titularitat pública que arribi a tota la població, demani o no el servei. El perquè es fa tant necessària la titularitat pública de les places és un axioma que no necessita demostració i, per tant, ningú s’ha molestat a raonar-ne els motius.

Tot i que no és un servei gratuït –ni en les escoles públiques ni en les que no ho són-, la garantia d’accés a tothom, sense discriminació per motius econòmica, es pot donar amb independència de la titularitat, com passa en tants altres serveis educatius o d’altre tipus –concerts, beques, quotes en funció de renda...- i les garanties de qualitat, igualment. Paradoxalment –o no- bona part d’aquestes escoles bressol “públiques” són concedides a gestió privada i acaben en mans de grans empreses, algunes filials de les constructores que han hagut de diversificar el negoci.

El desplegament d’aquestes escoles ha comportat una progressiva substitució d’escoles bressol d’iniciativa social o privada. Això s’ha donat de manera especialment intensa en barris populars, on escoles amb molts anys d’existència, sovint fruit d’un gran esforç i de l’altruisme de moltes persones, amb un gran arrelament i estimades per la població, no han pogut resistir la competència d’una escola municipal de nova construcció, i amb uns preus molt inferiors per l’aportació de l’Ajuntament només a les seves escoles.

Què hi hem guanyat, amb aquesta substitució? L’atenció als infants segurament ni ha millorat ni ha empitjorat. Però socialment penso que hem perdut en teixit social, en iniciativa, en implicació. Si algú hi ha guanyat és la concessionària que ha sabut convertir en negoci una activitat amb poc marge. Vés a saber a costa de què.

He intentat denunciar aquesta situació en diferents moments, com queda recollit a El fracàs d'una política d'escoles bressol; però, com és fàcilment constatable, amb poc èxit. Amb la imminència de les eleccions tampoc és d’esperar que la racionalitat s’imposi. La censura a Trias que esmentava abans, reclamant més places públiques, la va promoure ICV, però hi va donar suport el PSC i –oh paradoxes!- els “liberals” del PP. Tot s’aprofita per desgastar un rival polític... o és allò del pont i del riu?

  • 4
  • 5690