Dijous 21.09.2017
Contact

Reparar els vius

Detall de la portada
Detall de la portada

“Què hem de fer, Nicolas?

Enterrar els morts i reparar els vius.” Platonov. Anton Txèkhov.

Simon Limbres és un jove de 19 anys, apassionat del mar i el surf, fa sortides amb els seus companys d’afició sense tenir en compte res més que l’onatge propici. Té un pare i una mare, té una germaneta, té una xicota. I té un cor. Un cor que batega fort, sa. Un cor que no para de bategar ni quan la “van –mai no en diuen camioneta, abans la mort--“ del seu amic Chris, que circulava massa de pressa i que, qui ho sap, potser s’ha adormit mentre conduïa,  xoca contra un pal i ell, Simon Limbres, surt disparat i pica de cap contra el parabrisa: “estava inconscient quan ha arribat el SAMU, el cor encara li bategava”.

“Reparar els vius” és justament la història d’aquest cor que no deixa de bategar dins un “cos intacte, que no sagna, assossegadament atlètic, que s’assembla al d’un déu jove en repòs, que sembla que dorm, que sembla que viu”. Vet aquí la clau de tot perquè, quan és que un és mort? “L’aturada del cor ja no és el signe de la mort; a partir d’ara el que la certifica és la suspensió de les funcions cerebrals.” Com si d’una actualització del famós “Cogito ergo sum” que Descartes va formular a les Meditacions metafísiques, ara podem dir que “si deixo de pensar deixo de ser.” El cor de Simon Limbres no ha deixat de bategar, però el seu cervell ha patit danys irreparables. “En Simon, ha quedat en estat de mort cerebral. Ha traspassat. És mort.” Aquesta és la crua realitat que fa que els pares de Simon no tan sols s’hagin d’enfrontar a la traumàtica mort del seu fill: s’han d’enfrontar també a la “supervivència” del seu cor.

Un cor, malgrat les evidències científiques, no és només l’òrgan que bombeja la sang dins el complex engranatge del cos humà, i explicar-ne la història no és construir un relat fred saturat de dades mèdiques, sinó que és conèixer les persones que aquest cor ha estimat, els seus pares, la seva germaneta..., però també el qui el duia dins el pit: Simon Limbres, el noi que fa surf i pedala enmig d’un xàfec per atrapar el tramvia on viatja Juliette. Per això, quan un cop assumida la mort cal decidir sobre els òrgans del fill, la decisió no és només sobre el destí que tindrà un garbuix de músculs bombejadors de sang. És plantejar-se  “què se’n farà de l’amor de la Juliette quan el cor d’en Simon torni a bategar dins d’un cos desconegut, què se’n farà de tot allò que omplia aquest cor, dels seus afectes lentament dipositats en estrats des del primer dia (...) Què se’n farà d’aquell cor desbordant, ple, massa ple, aquell cor full?”

Però tot té dues cares, segons diuen, i al dolor i als dubtes que planteja la donació d’òrgans –“Què en quedaria, de la unitat del seu fill, després d’aquella divisió? Com podien connectar la seva memòria singular a aquell cos difractat?”-- s’hi contraposa una possibilitat, petita però real, de supervivència d’una altra persona. Perquè el cor de Simon Limbres “conté ni més ni menys que la vida mateixa, una potencialitat de vida”. La mort genera vida. El que per uns és la foscor més gran, per d’altres esdevé “aquella batzegada que es percep en la primera ecografia, i és ben bé aquell batec inicial el que se sent, el primer batec, el que anuncia l’alba.”

Acostar-se a una situació com aquesta sense caure en el sentimentalisme o el sensacionalisme  no és gens senzill. I precisament aquesta és la gran virtut de Maylis de Kerangal que, amb un llenguatge precís com el tall del bisturí que obre el pit de Claire perquè rebi el cor de Simon, amb un ritme que no deturen ni les detallades descripcions dels procediments mèdics, fa créixer l’onada devastadora que és aquesta novel·la, traduïda al català per Jordi Martín Lloret, fins a agafar l’embranzida necessària per arrossegar el lector, que no pot fer res més que deixar-se portar i llegir sense parar, i submergir-lo en una història tan plena de llum com de foscor i que remou fins el racó més profund de l’ànima... o del cor. 

 

[Reparar els vius. Maylis de Kerangal. Trad, Jordi Martín Lloret. Angle Editorial]

  • 0
  • 1975