Diumenge 27.05.2018
Contact

La unió i el seny

Junts pel Sí
Junts pel Sí

No s’adonen que la centralitat del país és en aquesta llista unitària, precisament per la gran diversitat de perfils que la conformen

Fa poc més de quinze dies, es va conformar la candidatura unitària de Junts pel Sí, que engloba els partits i entitats favorables al procés d’independència de Catalunya. Hi ha des de simpatitzants comunistes, com el mateix cap de llista, fins als democratacristians de Demòcrates de Catalunya, passant pels socialistes catalanistes del Moviment d’Esquerres, a banda, és clar, dels militants de Convergència Democràtica de Catalunya i d’Esquerra Republicana de Catalunya. Tots ells, malgrat tenir sensibilitats polítiques, socials i econòmiques ben diverses, s’han posat d’acord per defensar junts el sí a la independència. Això sí que és unió!

En canvi, n’hi ha d’altres que, en nom d’una pretesa Unió, parteixen el partit per la meitat, foragiten molts militants històrics, entre ells dos ex presidents del Parlament i fills de famílies tan significades com els Carrasco i Formiguera o els Vila d’Abadal, i encara es permeten fer broma sobre les tardes glorioses que poden oferir les naturals discrepàncies entre els integrants de la candidatura de Junts pel Sí.

Tanmateix, els qui així pensen no s’adonen que la centralitat del país és en aquesta llista unitària, precisament per la gran diversitat de perfils que la conformen, mentre ells han van quedant progressivament en una profunda marginalitat, que ni les excessives campanyes promocionals del Grup Godó i altres poders fàctics poden evitar. En efecte, malgrat el dispendi publicitari que suposen les múltiples tanques del partit del seny –que és, per cert, el partit més endeutat d’Espanya, segons el Tribunal de Cuentas–, malgrat que a La Vanguardia, a RAC1 i a 8tv els senyors Duran i Espadaler tenen una presència abusiva per l'ignot pes electoral que tenen, en una estratègia similar a la impulsada per la família Lara per encimbellar l’Iglesias i el Rivera; tanmateix el poble, el “demos”, és a dir, el subjecte polític legítim de la democràcia, s’inclina majoritàriament per altres opcions polítiques, més “assenyades” que les que representen UDC, Podemos i Ciudadanos.

En efecte, no sembla "assenyat" voler dialogar amb una Espanya que, ara que es recupera d’uns nefastos índexs d’atur gràcies a Catalunya –on hi ha hagut el 45% de les noves altes a la seguretat social aquest juliol, mentre a Extremadura augmenta l’atur–, per celebrar-ho decideix invertir un migrat 10 % en infraestructures a Catalunya l’any vinent, per bé que el nostre país representa el 19 % del PIB espanyol. Tampoc no és fruit d’una decisió "assenyada" insistir en la famosa tercera via –fins ara, una via morta, sinó més aviat el resultat de la covardia i de la por de perdre l’statu quo. Argüir sistemàticament l'imperi de la llei –una llei feta a mida i repetir que ningú no trencarà Espanya és un plantejament buit i irracional, que no apel·la el sentit comú sinó que només cerca remoure la visceralitat.

No és assenyat acotar el cap per cercar de complir un objectiu de dèficit inassumible, posant en risc un estat de benestar que, amb la riquesa que Catalunya genera, se’l pot pagar amb escreix. No és assenyat que els emprenedors acceptin de mans plegades un nou ajornament del corredor mediterrani per manca d’inversió, quan l’any vinent es tornaran a destinar milions d’euros a completar una xarxa d’alta velocitat faraònica, insostenible i que no duu enlloc. No és assenyat seguir convivint amb un estat i amb un govern que menystenen i maltracten la nostra llengua i la nostra cultura, de manera sistemàtica, incomplint flagrantment la Constitució; que imposen un cap d’estat que el poble no ha escollit, però que no se'l pot xiular sense ser sancionat. No és assenyat que la migrada capacitat legislativa del Parlament català sigui sistemàticament esmenada per un Tribunal espanyol no democràtic, que impedeix als catalans disposar de les eines mínimes per exercir l’autonomia en polítiques socials, educatives i culturals.

En definitiva, després de quaranta anys intentant consolidar l’autogovern, no és assenyat pretendre que la solució vindrà amb un "nou" encaix de Catalunya dins Espanya, fruit d‘un diàleg amb el govern de Madrid. Durant quaranta anys, hi ha hagut a la Moncloa governs de molts colors i tots han acabat tenint la mateixa actitud gens dialogant envers Catalunya. I, en cap moment, s'han plantejar de fer pedagogia a l’Estat sobre les virtuts i les potencialitats del nostre país, sinó ben al contrari: han fet de l’animadversió a la realitat catalana un instrument molt efectiu per obtenir bons rèdits electorals.

Doncs bé: ara, la centralitat del país, deixant de banda les legítimes discrepàncies polítiques, ha anteposat el seny i s‘ha unit per aconseguir un objectiu molt ambiciós i molt difícil d’assolir: la independència de Catalunya. Ens hi va el nostre futur com a poble.

  • 0
  • 1481