Dissabte 24.02.2018
Contact

La responsabilitat dels polítics

Política
Política

La política s’ha convertit en el modus vivendi d’uns quants que, per perpetuar-lo, són capaços de mentir

Tant els d’aquí com els d’allà, fa temps que els polítics del nostre país estan demostrant que, salvant excepcions, són bastant ineptes a l’hora de dur a terme la tasca que tenen encomanada, que és la gestió de la cosa pública, de manera eficient, per atendre les necessitats socials bàsiques, en benefici del conjunt de la ciutadania, especialment de la població més mancada de recursos.

El discurs monotemàtic del procés sobiranista, a Catalunya, i la 'cerrazón' i la incapacitat d’obrir vies de diàleg a Espanya, no tan sols palesen una mediocritat política alarmant, sinó que posen de manifest una vertadera necessitat que té el nostre país: la necessitat urgent de regenerar la vida política, per a la qual cosa cal disposar d’una escola d’administració pública de prestigi, amb professorat de qualitat, que imparteixi no sols sessions tècniques de gestió i lideratge, sinó també sessions d’ètica personal i política, i que acrediti professionals per poder exercir amb garanties l’activitat política. També cal una administració de justícia realment independent, que sigui capaç d’articular els seus propis mecanismes per garantir aquesta independència, començant per reformular el procediment de composició dels membres del Consell General del Poder Judicial. I, finalment, també és necessari poder garantir la màxima imparcialitat i veracitat informativa als mitjans de comunicació, per tal que tothora la ciutadania es pugui fer una opinió plural però ben formada del que passa al país.

Res d’això no succeeix avui a Espanya, on la política s’ha convertit en el modus vivendi d’uns quants que, per perpetuar-lo, són capaços de mentir i fins crear marques blanques, en forma de noves sigles polítiques, que majoritàriament estan a sou o responen als interessos d’uns grups mediàtics molt potents, d’unes associacions d’interès econòmic o d’uns lobbies de pressió, que són els qui acaben exercint la veritable "sobirania" a casa nostra, amb la connivència d’una justícia lenta, poc eficaç i bastant polititzada.

El que no sembla que tinguin en compte ni els administradors polítics ni els de la justícia és que, qui els paga el sou, som els administrats en general, és a dir, la gent, i que cada vegada estem més molestos amb aquest simulacre de democràcia en què vivim. Potser per això, a l’Estat espanyol estan emergint darrerament corrents populistes –des del famós 15-M–, mentre a Catalunya, per bé que també algunes plataformes han assolit un cert protagonisme i fins han guanyat alguna alcaldia important, triomfen els moviments de caire més associatiu, molts d’ells vertebrats entorn de l’anomenat dret a decidir, en les seves diverses expressions polítiques. Fins a tal punt és així que actualment s’està vertebrant una llista electoral civil, sense gairebé polítics, per concórrer a les eleccions autonòmiques del 27-S, la qual té bastants números de ser la força més votada.

Això, que d'una banda podria entendre’s com una revolució lockiana positiva, en què una ciutadania que se sent mal gestionada decideix assumir provisionalment les regnes del govern per revertir una situació que li provoca insatisfacció, no és més que la demostració clara de la incapacitat dels polítics de donar sortida a la situació actual en què es troba, en aquest cas, Catalunya. És clar que es podria argüir que això és degut a l’asfixia econòmica que pateix la Generalitat d’un temps ençà, que impossibilita l’exercici de qualsevol acció de govern. Bo i admetent que aquest pugui ser un dels motius, no invalida la major: la incapacitat dels polítics d’ací i d’allà d’arribar a acords per governar i gestionar eficaçment això que fins avui s'anomena Espanya. Tant als d'aquí com als d'allà els paguem el sou perquè prenguin decisions, a vegades difícils i impopulars, per al bé del conjunt de la ciutadania, i no obeint als interessos d’uns quants lobbies de poder, o per privilegiar determinades zones que són graners de vots, en detriment d'altres, encara que siguin les econòmicament més dinàmiques.

Mentre a Catalunya hi hagi polítics que, per no caure en desgràcia, anteposin les directrius polítiques de l'aparell del seu partit a les necessitats de la gent del seu territori, o bé que responguin prioritàriament a les servituds econòmiques d'uns quants lobbies de poder en benefici propi, més que dels seus ciutadans, no aconseguirem resoldre realment el problema polític de Catalunya (i d'Espanya), que és la manca de professionals amb la talla suficient per dedicar-se a la política amb garanties d'èxit.

  • 0
  • 961