Diumenge 19.11.2017
Contact

Gegants de gel

Detall de la portada
Detall de la portada

“Els gegants de gel, surant amb tota la majestat del seu pes enorme sobre les aigües gèlides dels mars dels contorns del món”

La nit de Nadal, Guillaume Houseras  agafa tot sol l’avió per anar a Ushuaia, a 54º de latitud sud,  “un lloc límit perquè totes les activitats humanes vinculades amb la civilització i els avenços de la modernitat poden practicar-se sense que deixem de sentir, als extrems de la nostra pell, els confins de l’aire meridional.” Seguint els passos d’aquest burgès francès prenem el primer contacte amb aquests paratges desolats, comencem a adonar-nos que som en “un territori on la humanitat limita amb la naturalesa per un dels extrems.” Però Houseras aviat sabrà que n’hi ha d’altres com ell, que no és l’únic viatger solitari que s’ha aventurat per aquestes terres, qui sap per quines raons...

 “L’un és mexicà, l’altre és xilè, l’altre més alt és anglès, un altre sóc jo, i també hi és ella, que és ja mig polonesa mig argentina, i que participa de les converses”. Hi ha arribat “surant (...) sobre les aigües gèlides dels mars dels contorns del món”, com ho fan els gegants de gel del títol, els icebergs, aquells blocs de gel que semblen “lents animals sotmesos a una mínima i imperceptible deriva.” Una deriva que els ha arrossegat fins al Katowice, el bar que du el nom de la ciutat polonesa d’on va haver de marxar la seva propietària, i que  actua “com a catalitzador d’unes forces” que convergeixen al voltant de la taula d’un bar perdut als confins del món i que cada nit s’alliberen amb el relat de les circumstàncies que han dut cadascun d’aquests personatges a passar el Nadal en un lloc tan remot i allunyat dels “paratges on transcorrien, tranquil·les o no, les seves vides.” Uns busquen respostes que expliquin morts passades i desgràcies presents, altres s’amaguen i fugen de la mort --“des d’aquell dia fins avui tot és el mateix camí de fugida”--, d’altres..., d’altres, simplement, volen posar-se a prova i veure fins on són capaços d’arribar per deixar enrere les comoditats d’una vida que, de tan fàcil, se’ls ha fet monòtona: “i així tornava un any rere l’altre per a tants i tants. Tot això m’abocava al viatge, però havia de ser ben lluny, ben a l’extrem, ben a la perifèria.”

Amb aquests relats de vides i circumstàncies tan dispars, Joan Benesiu  aconsegueix arrossegar el lector, còmodament assegut en una gandula a l’ombra per protegir-se de la calor estiuenca, fins al fred de l’estiu austral d’Ushuaia, i el fa partícip de la desesperada solitud que ha dut els protagonistes d’aquestes històries fins a terres remotes. Plena de referències literàries, filosòfiques, musicals i cinematogràfiques, la novel·la avança sense dificultats i arrossega el lector, que acaba esdevenint un més dels que es reuneixen cada nit al voltant de la taula per escoltar els relats dels altres. I en escoltar/llegir aquests relats, hom es pregunta, tal com ho fa el narrador, què podria explicar, si es trobés de debò assegut en aquella taula, que pogués mínimament acostar-se al dramatisme i la intensitat que desprenen totes aquelles històries, en aparença certes, que escolta. I potser, igual que ell, es plantejaria la possibilitat de mentir perquè, al cap i a la fi, “mentir a desconeguts era una forma de creació, una mena de performance, de dansa sobre l'aram.”

Diu Manuel Baixauli al pròleg que la novel·la és “un relat allunyat de tòpics, ambiciós, d’aquells que només publiquen editors agosarats i malalts de literatura (...) de lectura fluida.” I és cert. Tanmateix, la novel·la no acaba de ser rodona,  hi ha un moment que la màgia es trenca i les dents de l’engranatge deixen d’encaixar. Si això passa al principi o cap al mig, encara pot remuntar i ser un petit sot de què l’autor pot sortir airós i aconseguir que el resultat final no se’n ressenteixi gaire. Però malauradament a la novel·la de Benesiu aquest sot arriba a l’últim relat que llegim. Tota la tensió, tota la veritat que havien transmès les històries que havíem escoltat cada nit (malgrat saber que no totes eren certes) desapareixen amb la propietària del bar. Llegint aquesta última part,  el lector té la impressió que li han canviat el llibre que tenia a les mans sense que se n’adonés, i que d’una novel·la original i interessant ha passat a un avorrit llibre d’història on l’atabalen amb mil detalls superflus que no tenen res a veure amb aquella veu ambiciosa que fins llavors l’havia atrapat amb el relat d’unes vides estranyes i solitàries. I és llàstima que ningú no hagi sabut o gosat posar-hi remei. Tot i això, no es pot negar que val la pena el viatge fins a aquelles terres llunyanes seguint el rastre de Benesiu.

 

[Gegants de gel. Joan Benesiu. Edicions del Periscopi]

  • 0
  • 1841