Diumenge 26.03.2017
Contact

"El procés nacional català", una perspectiva històrica alliçonadora

Fragment de la coberta
Fragment de la coberta

És l’obra de dos experts que presenten una munió de testimoniatges personals i literaris

En diverses ocasions Lluís Busquets Grabulosa i Carles Bastons han investigat a fons les relacions culturals i històriques entre Catalunya i Espanya. A l’obra que ara acaba d’arribar a les llibreries del país, El procés nacional català, l’han precedit altres com Castilla y Catalunya frente a frente o bé Castilla en la literatura catalana.

Podem afirmar, doncs, que "El procés nacional català", que porta com a subtítol “Història del debat sobre la identitat de Catalunya entre intel·lectuals castellans i catalans”, és l’obra de dos experts que presenten una munió de testimoniatges personals i literaris que, des d’una banda i de l’altra, expliquen el perquè i el com s’han anat desenvolupant les relacions entre representants eximis de dues cultures hispàniques, gairebé sempre en tensió, en conflicte, durant segles d’història. Relacions que han anat revestint les més variades formes: judicis contraposats, esgrimes dialèctiques, afalacs mutus, insults a pit descobert o dissimulats, intents de diàleg, desitjos d’entesa mútua, petites victòries i estrepitosos fracassos. De tot hi ha hagut en aquestes seculars relacions –des de l’odi fins a l’amor- entre aquestes dues cultures, aquestes dues llengües, en definitiva, entre aquestes dues nacions. En conclusió, la confrontació entre Catalunya i Castella (que aquí equival a Espanya) és una realitat que té arrels tan llunyanes com profundes.

No és possible en aquesta recensió-comentari abordar cap mena de síntesi completa de l’obra. No faré més que espigolar en el seu vast contingut i posar en relleu alguna faceta potser poc coneguda d’aquesta relació històrica. Així, per exemple, els autors assenyalen que als segles XIII i XIV l’anticatalanisme no fou un fenomen hispànic, sinó internacional (sobretot italià i francès). És lògic, era l’època daurada de l’expansió de la Confederació catalano-aragonesa per tot el mediterrani. I el dominador sempre provoca animadversió.

Hem d’anar al començament del segle XVI per saber quan sorgeix la concepció d’Espanya com una única comunitat històrica. Es publica la “Compendiosa Historia Hispánica”, que es converteix en una mena de catecisme que pregona totes les veritats que s’han de creure, alhora que la Corona recau en els Reis Catòlics.

Els Àustries i els Borbons

La dinastia dels Àustries, amb una visió moderna de la manera de governar, adoptà un règim federal: el sobirà era rei de Castella, i alhora rei d’Aragó, rei de València i comte de Barcelona (els catalans mai no van voler un rei). Diuen els autors d’aquest assaig històric que Catalunya se sentia còmode dintre d’aquesta estructura constitucional: entre altres coses, perquè conservava les seves lleis. En canvi, amb l’arribada de la dinastia dels Borbons, s’adoptà l’estil francès de governar, el que el Comte-Duc d’Olivares aconsellà a Felip III, que se sintetitza en el principi jurídic uniformitzant: “Multa regna, sed una lex”.

En el segle XVIII es torça també l’objectivitat dels historiadors generals al servei de la Corona: escriuen la història de Castella creient que escriuen la història d’Espanya. D’aquí arrenca la funesta tradició de confondre Castella –i tot el que és castellà- amb el conglomerat de pobles que constitueixen Espanya. D’aquí ve que encara avui resulti una excentricitat rebutjable proposar als espanyols la necessitat d’intentar la implantació d’un Estat plurinacional per aconseguir l’estabilitat política a Espanya.

L’empatia de fa 150 anys

En el terreny literari, al segle XIX assistim a una lloable atenció d’alguns escriptors castellans davant el fenomen de la renaixent llengua catalana protagonitzat per Jacint Verdaguer. Posem per cas, els noms de José Maria Pereda i de Juan Valera. Aquest segon arriba a escriure al seu col·lega català Narcís Oller que: “Yo creo que a la larga o tal vez pronto (....) se venderán y se leerán sus obras en catalán por toda España”. D’aquesta declaració d’empatia fa 150 anys. I nosaltres avui ens fem una trista pregunta: ¿Quants espanyols s’interessen actualment en llegir algun producte literari en la seva forma original catalana?

De primers del segle XX, els autors de l’obra destaquen el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906), amb la participació d’un bon nombre d’especialistes en llengües romàniques vinguts de tot Europa. Lamentablement, aquest magne esdeveniment no generà canvis perceptibles en l’autosuficient mentalitat lingüística espanyola.

Tres trobades dialogals: 1924,1927, 1930

Són veritablement destacables les tres trobades que, en plena dictadura del general Primo de Rivera, reuniren desenes d’intel·lectuals castellans i catalans a Barcelona i Madrid. El 1924 produí dos missatges creuats de gran densitat: el “Manifiesto de los escritores castellanos en defensa de la lengua catalana”, amb una rèplica titulada: “Mensaje de los escritores y artistas catalanes”. El 1927 Madrid acollí una exposició de llibres en català d’abans del 1900, amb un total de 6000 volums, que impressionà gent de cultura, però que no seduí la premsa madrilenya. Més aviat li produí icterícia.

El 1930 se celebrava a Barcelona una Jornada d’agraïment als intel·lectuals castellans, que generà efectes positius, entusiastes i tot, en l’ànim de certs representants de la cultura castellana. Per exemple, Américo Castro, Menéndez Pidal o el mateix Azaña, qui pronuncià una frase per a la història: “Yo concibo a España con una Cataluña gobernada por las instituciones que quiera darse mediante la manifestación libre de su propia voluntad”. Li contesta Joan Lluhí al diari La Publicitat amb aquestes paraules: “S’ha de crear un estat nou, dins el qual hi hem de poder viure tots...”

¿No seria aquesta una de les propostes possibles, si a Espanya hi hagués algun interlocutor amb desig de dialogar, per tractar de resoldre el conflicte etern que aquesta obra posa en relleu?

  • 0
  • 1313