Dijous 19.10.2017
Contact

Carta de Brussel·les

Massi

Artur Mas i Leo Messi
Artur Mas i Leo Messi

Artur Mas, lluny d’anar a la paperera de la Història, esdevé llegenda viva, referent moral present i futur

L’acord in extremis ha deixat astorats a propis i estranys: “La política que feu els catalans és molt rara”, s’ha sentit a Brussel·les. Creativitat com a resposta a la contumàcia revolucionària.

El President Mas ja no és un mandatari en funcions, ni un polític amortizat sinó que ha esdevingut un heroi. S’enretira com a mite, i a sobre, disposat a tornar. En podem estar prou satisfets –si es compleixen els compromisos escrits d’estabilitat parlamentària.

Artur Mas ha tingut l’habilitat extraordinària d’extreure una victòria immensa de la gola de la desfeta. És el nostre Messi de la política, “Massi”, fent golassos que valen títols des d’angles impossibles.

Sóc de les que tenia les eleccions ja coll avall. Mai hauria gosat ni plantejar-me la conveniència que el President Mas renunciés. Al contrari, encara m’escandalitza la poca-vergonya d’un grup minoritari immiscint-se en decisions internes de la llista guanyadora el 27-S. Artur Mas va concloure un contracte amb 1,6 milions de votants, i es devia a la gent que li vam atorgar confiança (amb més o menys entusiasme, cosa que són figues d’un altre paner).

La intransigència del grup més petit del Parlament enquistà la situació política i crispà tot l’independentisme. Entre membres de les cúpules i fins i tot els de peu pla de Convergència i Esquerra s’enverinaven les converses, amb flaires preocupants de nou tripartit a l’ambient.

Només Artur Mas podia decidir fer el pas al costat. Al President no l’havia de retirar la CUP, sinó l’electorat o ell mateix. I ha exercit d’estadista i major estratega polític del país.

Les perspectives electorals al març pintaven bastos sobretot pels implicats a la batalla campal de les negociacions: la CUP i Convergència. Però també per a l’independentisme en general, que òbviament és molt més greu. Els riscos eren excessius, això ho veia tothom excepte els simpàtics nois i noies de la CUP.

La figura d’Artur Mas s’havia cremat, ell també se n’adonava. Com el cupaire Quim Arrufat ha reconegut en públic, l’eslogan “Muerte a Mas” ven, i és entenedor. Molt més fàcil que explicar segons on per què uns anti-capitalistes donen suport a un “burgès”.

La CUP ens ha ensenyat la seva ànima més fosca i irresponsable, mentre que Convergència acusa, a part del propi anquilosament, tota la publicitat negativa que li plou de fa anys a Madrid, Brussel·les i Catalunya; de la dreta, centre i esquerra, i sense oblidar els antics i actuals socis. Una creu.

A la investidura de Carles Puigdemont com a nou President de la Generalitat ha quedat palesa l’extraordinària inèrcia del “Mas bashing”, del matxacar a Artur Mas. L’oposició no ha pogut canviar de registre tan ràpid i han fet ben bé el ridícul.

M’alegra que el President Mas podrà descansar una mica d’aquesta constant dimonització. Malauradament, no massa, ja que li queden greus causes judicials obertes i, com sabem, els mediocres de tots colors tendeixen a ser molt persistents en llurs fixacions.

La CUP surt ben esquil·lada de l’acord. Enlloc de quedar retratats pretenent enviar segons qui a la paperera de la Història, hauria estat més adient que emulessin Rita Barberà en perdre València: “Quina hòstia!”

Hi ha una admissió implícita que han abusat del poder que sorpresivament els van atorgar les urnes. No ho han sabut pair ni administrar, i per això perdran aquesta capacitat d’influir al Parlament.

S’han capficat obsessivament en un símbol, i només en això: el cap d’Artur Mas. I han cedit en tota la resta, fins al punt que s’empassen un President de la Generalitat convergent sense base política pròpia ni legitimitat electoral, elegit pel dit del seu propi predecessor. Artur Mas, lluny d’anar a la paperera de la Història, esdevé llegenda viva, referent moral present i futur, i seguirà manant amb tota comoditat mentre reforça una Convergència ara per ara molt justeta. Bravo, CUP, us hi heu lluït!

El psicodrama d’aquests tres llargs mesos haurà servit perquè els extremistes d’esquerra hagin conegut millor Catalunya, i el país els hagi conegut millor a ells. Sé d’alguns joves (i menys joves) privilegiats de Sarrià-Sant Gervasi que s’ho pensaran dos cops abans de votar “trendy” de nou. Una bona vacuna per a la República catalana.

A l’humorista John Cleese de Monty Python li van preguntar una vegada pel seu divorci multimilionari. I va contestar ben content que valia cada penic que havia pagat per ell.

Vacunar el futur Estat contra els excessos de l’esquerra anti-europea i anti-capitalista haurà valgut tots els nostres patiments dels últims temps.

Estem millor ara que si haguéssim tret el maleït 63è diputat que deuria haver vingut del vot exterior pispat. Només es pot fer la independència amb gent del tarannà que ens ha demostrat la CUP lligant-la curta. Per si fos poc, el dirigent més intel·ligent i astut de l’Estat, i un dels més hàbils d’Europa, segueix políticament viu.

Em sap greu per Esquerra Republicana, però la primera presidència de la República Catalana se’ls posa més costa amunt.

Salpem.

  • 0
  • 2947