Diumenge 22.07.2018
Contact

A peu d'escó

De cadires i cadiretes

Joan Capdevila a les escales del Congrés
Joan Capdevila a les escales del Congrés

Arraconant-nos a nosaltres simbòlicament volen fer veure que arraconen el que aquesta munió de gent va enviar-nos a fer a Madrid

Fem nosa. Fora de que cal fer constar una cortesia formal, una simpatia molt de capital de província un punt afectada, amb uns ‘modus’, que dirien les padrines, una mica de senyors antics i que es mereixen capítol a part, la primera impressió d’un diputat a Corts novell, és que els catalans, certs catalans, els fem nosa.
S’ha palesat quan hem volgut apostil·lar a la fórmula d’acatament a la Constitució: “sí, ho prometo per imperatiu legal” –comencen el xiulets i improperis- “i fins la Constitució” – la Camacho ja crida el següent i el crescendo dels brams segur que no deixen prendre bona nota als taquígrafs- “de la República Catalana” – ...i això amb sort ho han sentit els nois del PNB de la fila del davant. Un d’ells, es tomba i somrient em diu ‘aúpa’. I en Tardà, en funcions de tutoria (què seria de nosaltres sense aquest profe en funcions de tutoria!) em fa adonar que ja puc seure tibant-me de la falda de l’americana i amb un copet a l’espatlla em diu “molt bé, company”. Fem nosa.


Fem nosa, i es demostra amb com de gasius són a l’hora d’interpretar reglaments per atorgar l’estatus de grup parlamentari (han estat a punt de fregar el ridícul no donant-nos-el mentre dos grups amb menys diputats el van tenir sense discusió, qui sap si això ens ha "salvat"!), o a l’hora de repartir responsabilitats a les comissions parlamentàries. No us vull atabalar, segur que algun diari ja en farà alguna bonica infografia i podreu comparar i endevinar qui fa més o menys nosa.
I el ‘colmo’ de l'escenificació de la nosa ha estat això dels escons. Hi ha una expressió clau: en diuen ‘tiro de càmara’, m’ha semblat entendre, i sembla tractar-se de la facilitat amb que se surt més o menys a la tele quan donen imatges dels plens, i ja em perdonareu, potser serveix de més coses que per a iniciar converses amb allò del “t’he vist a la tele” (que ben mirat, Déu n’hi do), però potser no n’hi ha per tant, i si ens arraconen al galliner, i  creieu-me que ho batallarem fins on sigui raonable, al final palesarà com de molestos som a les seves aritmètiques. On és raonable defensar-ho, en un grup que, salvades dues o tres fesomies, la resta tenim poc de fotogènic i per tant força vergonya a les càmeres? És raonable defensar-ho fins un punt abans del ridícul, i perquè no som només nosaltres, sinó el que representem: la voluntat de la gent que ens va votar (així arrodonit i mal comptat 67000 persones per barba, més de la meitat del Camp Nou per diputat), Arraconant-nos a nosaltres, els quatre grans grups parlamentaris espanyols, simbòlicament volen fer veure que arraconen el que aquesta munió de gent va enviar-nos a fer a Madrid. No se n’adonen, però, de com de boomerang arriba a ser la representació simbòlica, de com ens carreguen de raons. I si més no, a Casa Manolo, el ‘burladero’ més proper a l’hemicicle on prendre un cafè decent i àgora de la semiòtica parlamentària, s’ho aniran sentint. Paraula (‘Os hacemos... renoi’, com tradueixo ‘nosa’?). El poc o molt que duri la Legislatura, que aquesta és una altra.

  • 0
  • 1341