Dilluns 18.06.2018
Contact

La frustració de no tenir exclusiva

Periodista
Periodista

Què li queda,doncs, al periodista que davant del personatge públic del moment no en treu cap “bomba”?

Penso en aquell periodista que alguna vegada s’ha sentit temptat de falsejar la notícia per poder guanyar-se les garrofes o fer-se un lloc al complicat i atapeït món mediàtic, que ha somiat en trobar accions corruptes a un personatge públic , o bé un fill bastard o que feia esclatar qualsevol altre escàndol i així enriquir-se a costa dels errors i desgràcies del proïsme. M’imagino el pobre reporter passant-les magres a l’ intempèrie durant hores, sense tastar una engruna de pa per tal de no perdre posicions estratègiques . El problema es quan que el que tens davant és el que hi ha i prou, per més que es cerquin i recerquin potes el gat. Així que, al final, l’exclusiva és que no hi ha exclusiva.

Roland Barthes sentencià “L’autor ha mort” i, en canvi, l’ ombra de la seva mà ha estat impossible d’esborrar. Tant és així, que, sovint, les obres anònimes han suscitat més debats al voltant de l’autoria d’aquests, que de la pròpia qualitat del text en sí mateix. Certament, l’autor pot—encara que no sempre—proporcionar informacions aclaridores a propòsit del text; unes informacions que ell mateix ha procurat soterrar de manera hàbil entre línees. I, no obstant, tot aquest amagatotis pot ser un simple artifici artístic preparat per l’autor. Amb els estudis narratològics moderns, es va posar en dubte la fiabilitat de la veu narradora. Inclús en les escriptures del “jo”, la veu del text cal distanciar-la de la figura real del autor, es tracta d’una impostura—que no impostora—. Recorden aquell famós passatge de 'Niebla' de Unamuno en el que els personatges parlaven amb l’autor, doncs bé, no és tractava de Miguel de Unamuno, l’home, sinó la projecció sobre la ficció d’aquest. És absurd, però, defensar que els autors no basen les seves creacions en experiències, impressions, emocions, interessos i opinions propis, però no cal prendre-s’ho com un reflex directe i fidel de la realitat. Han pensat mai en aquells monologuistes que comencen la seva xerrameca amb “sabeu que m’acaba de passar venint cap aquí...”, evidentment això forma part d’una estratègia pactada, és una “captatio benevolentiae”, perquè si no, pobres desgraciadets, els hi passen tot de contrarietats! La qüestió de tot plegat és que quantes més siguin les coincidències entre la ficció i la realitat, més versemblança i, per extensió, més impactant el cop d’efecte sobre el destinatari. Es cabal, doncs, que els texts continguin traces de “veritat”, però són, sobretot, ficció, reconstruccions i reordenacions de realitat. Val a dir, que aquests mecanismes són llicències totalment lícites que els escriptors poden utilitzar, si la seva obra així ho permet. No seria el cas de texts de caire periodístic o d’investigació o qualsevol altre que tingui com a fita reflectir un estat real de coses o situacions. Què sé jo…inventar-li una amant a un personatge públic, per exemple. Encara que l’ interès que suscitaria la notícia seria un revulsiu per tota la maquinària mediàtica, la seva permanència seria tan curta com la credibilitat futura d’aquell qui publiqués tal xafarderia, sent falsa.

Tot i haver furgat ben fondo, tot i insistir, burxar i repetir la pregunta mil cops de mil maneres diferents...què li queda,doncs, al periodista que davant del personatge públic del moment no en treu cap “bomba”? Doncs, l’ insult fàcil, a través del sarcasme vil, on concentra la seva ira i la seva frustració per no tenir exclusiva. No cal dir que els bons periodistes no necessiten d’ escàndols i molt menys de mentides. Són capaços d’escriure articles d’una qualitat excel·lent, d’una professionalitat inqüestionable i dignes de que es parli d’ells per l’ execució brillant de la seva tasca, capaços de preservar les opinions pròpies i ajustar-se a la notícia, que per llegir ficció ja hi ha altres gèneres.

  • 0
  • 1777