Dissabte 18.11.2017
Contact

El carnet per punts

Accident de cotxe
Accident de cotxe

Les víctimes eren persones amb plans, objectius, aspiracions abans de patir l’accident

Dissabte vaig haver de trair un dels meus principis més inamovibles, una de les més fermes conviccions que posseeixo –tot i que siguin ben escasses--, i em vaig posar el despertador a les sis del matí. Vaig deixar el fill i la dona gaudint d’un profund son reparador per desplaçar-me a una població veïna. No havia quedat amb ningú per anar a córrer, ni per anar a fer bolets o per participar en una batuda de senglars a Collserola. Havia de fer un curs de recuperació dels punts del carnet de conduir.

Els companys de curs compartien la meva opinió que el curs només servia per escurar-nos les butxaques, que l’horari del curs, de vuit a dues d’un dissabte al matí, formava part del càstig, que l’administració ens tracta sempre com si fóssim canalla que cal escarmentar perquè creguem. En el meu cas no sé ni perquè vaig perdre els punts, va ser en una època en què canviava de domicili contínuament –i no com a premi a les meves grans qualitats humanes precisament—i no rebia mai les multes, feia uns horaris impossibles i m’havia de desplaçar per la rodalia de Barcelona just quan van implantar la velocitat variable. L’únic que recordo és que em van enxampar tres vegades força seguides sense haver passat la ITV del vehicle. La majoria de companys havien perdut els punts per conduir beguts, un va confessar haver-se begut dotze cerveses abans d’agafar el cotxe, i un altre afirmava no beure mai, però reconeixia que fumava entre cinc i sis porros diaris; tanmateix, estaven tan convençuts com jo que aquell curs era una conya marinera per escurar-nos les butxaques.

Aquell matí vam poder “gaudir” del testimoni d’una víctima d’un accident de trànsit. Es deia Martin, un xicot gal·lès més jove que jo que residia a Barcelona, on havia fet de professor d’anglès. Va patir l’accident l’any 1994. Amb altres professors d’anglès havien format un equip de futbol per fer esport i entretenir-se els caps de setmana. En Martin no havia practicat aquest esport mai, i va quedar enquadrat en la línia de defensa amb l’únic objectiu de marcar terreny amb la seva contundència. Però aquell dia devia ser el seu dia de glòria i va fer un gol. Amb el companys d’equip van estar tota la tarda i vespre celebrant-ho al més pur estil britànic, entre rius d’alcohol. Quan va decidir tornar a casa el companys li van recomanar que no agafés el vehicle, però no s’hi va posar gens ferms. Ell ho va trobar una advertència absurda, estava acostumat a beure i “controlava”, a ell no li podia passar res i encara menys el dia que havia fet un gol.

Va xocar contra un arbre, i encara tingué sort d’accidentar-se just davant d’una caserna de bombers, així que el recolliren immediatament i el van dur amb l’ambulància de bombers a l’Hospital de Sant Pau. Va ingressar en un estat de coma profund. Quan van aconseguir identificar-lo i avisar la seva dona, dues hores després de l’accident, a la muller li van dir que li quedava mitja hora de vida. Però com que la profunditat del coma no es corresponia amb l’abast de les ferides van concloure que era producte de la quantitat d’alcohol que havia ingerit. Va sobreviure i quan fou possible el van traslladar al l’Institut Guttmann, especialitzat en lesions medul·lars. El dia que va abandonar Sant Pau el doctor li va lliurar una llista de 23 coses que no podria tornar a fer mai de la vida.

Pertany a una associació de víctimes d’accidents amb lesions neurotroncals –ja em perdonaran el neologisme, segurament incorrecte, però és el que crec recordar--. Ell és un dels dos socis que ha aconseguit recuperar més autonomia, en general la majoria de socis són paraplègics o tetraplègics. Té un braç completament paralitzat perquè a conseqüència de l’accident va patir un lesió internat: totes les terminals nervioses que connecten el braç amb la columna li van quedar seccionades. Això li va estar provocant “dolors fantasma”durant anys. El seu cervell, en no rebre cap mena de resposta del braç, interpreta que el braç li ha estat seccionat, i envia les senyals de dolors corresponents al dolor que se sent quant t’amputen un braç de viu en viu. Això li podia provocar convulsions de quatre a cinc vegades diàries. Ara fa uns anys li van practicar una intervenció a la columna que li ha reduït els dolors considerablement, però no del tot. Per acabar-ho d’adobar, el pes d’aquest braç “mort” li ha provocat una desviació a la columna que li provoca nous dolors, que s’agreujaran a mesura que es vagi fent gran i que afectaran negativament el grau d’autonomia que ha estat capaç d’assolir. És d’aquestes persones que té el cap permanentment inclinat cap a una banda, com si hagués patit una feridura.

Va insistir en el fet que les víctimes eren persones amb plans, objectius, aspiracions abans de patir l’accident, i que quan despertaven es trobaven que aquella persona que havien sigut ja no existia. Que també les vides de les persones del seu entorn quedaven arruïnades pel fet d’haver-se’n de fer càrrec i de perdre la poca o molta ajuda que pogués haver representat aquella persona per a ells fins al moment de l’accident. Ens va explicar com la seva dona i ell no havien pogut anar de vacances des de l’any 93 perquè necessitava tenir un entorn d’assistència mèdica extraordinari que ningú li podia garantir fora del seu lloc de residència.

Duia la seva intervenció escrita perquè a conseqüència de les lesions craneoencefàliques que va patir tenia la memòria a curt termini afectada, i també patia llacunes pel que feia a la memòria a llarg termini. En general, la majoria de persones que pateixen aquestes lesions acaben perdent les seves parelles i a la llarga perden el contacte amb els seus amics. És força normal que no s’acceptin tal com són després de l’accident i decideixin quedar-se al llit aïllats. Molts, a més que el cervell els va a una velocitat inferior, no recuperen al cent per cent la funcionalitat dels músculs de la cara i tenen dificultat per parlar. Això fa que la majoria de la gent tingui tendència a tractar-los com si fossin “retardats” –perdonin-me l’ús d’aquesta expressió tan desafortunada, però és que aquí queda molt gràfica--.

Alguns companys, a mesura que en Martin s’explicava, van començar a plorar; a d’altres se’ls van humitejar els ulls i es veia havien de fer esforços per contenir les llàgrimes. Tothom tenia l’expressió descomposta i seia amb postures que denotaven incomoditat o estrès nerviós. Vam aplaudir la seva intervenció sense que ningú ens ho hagués demanat ni que l’ocasió fos especialment indicada per a fer-ho. La professora ens va dir que cadascun li havíem de dir al Martin què ens comprometíem a fer a partir d’aleshores quan haguéssim de conduir. Hi hagués dos companys que van dir que aquell cas no tenia res a veure amb ells i que no trobaven que haguessin de comprometre’s a res, tot i estar en aquesta mena de curs i que ningú no els demanava que signessin cap paper, i que podien haver mentit tranquil·lament tan sols per quedar bé. Un d’ells, per cert, era el que afirma que es fuma mitja dotzena de porros cada dia. La resta de la classe ens vam comprometre a no agafar cap vehicle ni encara que haguéssim begut ni una sola copa, a no distreure’s per res, a respectar escrupolosament la normativa de trànsit, etc.

Les paraules se les enduu el vent, però. Tant és així, que aquell mateix matí, per travessar l’avinguda on és l’acadèmia on faig el curs, em vaig cansar d’esperar que se’m posés el semàfor verd, vaig mirar a dreta i esquerra i, després de veure que no venia cap vehicle, vaig travessar en vermell. A mig camí de l’altra vorera, va aparèixer per la cantonada un vehicle al conductor del qual se li devia estar calant foc en alguna banda, perquè duia una velocitat molt superior a la permesa en vies urbanes. Segurament a ell també li va semblar que l’avinguda estava buida, i no s’esperava que un vianant hagués decidit travessar en vermell. Això em va obligar a esprintar perquè no m’atropellés, mentre mentalment li donava records al conductor del vehicle per a la seva senyora mare.

Sant Tomàs, dos mil anys després, encara necessitem ficar els dits a la nafra.

  • 0
  • 1232