Dissabte 24.02.2018
Contact

18 mesos per a la desconnexió catalana

Rajoy i Puigdemont
Rajoy i Puigdemont

L’Estat espanyol té de fa temps dos fronts oberts, que cada dia que passa s’agreugen 

L’Estat espanyol té de fa temps dos fronts oberts, que cada dia que passa s’agreugen i que, com que no sap com resoldre’ls, es nega a afrontar-los: Europa i Catalunya.

Des d’Europa, ja fa anys que adverteixen Espanya de les reformes estructurals que hauria d’introduir en la seva governança pública per tal d’ajustar-se als criteris econòmics i financers que s’estableixen des de les institucions comunitàries. Aquestes mesures necessàries passarien per una reforma dels pressupostos i una retallada de més de 8.000 milions d’euros, cosa que obligaria a dur a terme una sèrie de reestructuracions que serien molt impopulars per a la ciutadania, governés qui governés. Potser per això a Madrid no arriba a cristal·litzar cap govern, després de més de quatre mesos des del 20-D.

I la qüestió catalana tampoc no és fàcil de resoldre, en l’estat extrem en què s’han portat les coses. No es veu cap intenció de bastir ponts de diàleg per part del Govern central, que malgrat el simulacre de trobada Rajoy-Puigdemont de la setmana passada continua judicialitzant l’activitat de l’executiu i el legislatiu català. I, tanmateix, sembla que l’única manera de desencallar la situació és per mitjà d’un referèndum que tingui les mínimes garanties legals, un horitzó que els grans partits espanyols semblen molt lluny de compartir.

Així les coses, els famosos 18 mesos aproximats que la CUP va concedir graciosament a Junts pel Sí per a la desconnexió d’Espanya s’estan caracteritzant per una acció de govern que no té cap més remei que seguir la via autonòmica, perquè no troba cap interlocutor vàlid a l’altra banda, encara que sigui per dir-li que no.

Sembla, doncs, que al tancredisme de Rajoy l’acompanya una estratègia d’amagar el cap sota l’ala de tots els grans partits d’obediència espanyola, que en aquesta hora greu per la qual passa l’Estat espanyol han optat per fer l’orni i simular un etern desencontre a l’hora de formar govern, per no haver d’afrontar el difícil horitzó que els espera, d’haver d’encarar les exigències d’Europa i de Catalunya.

Aquí estem entre el ser o no ser hamletià, mentre allà segueixen els passos quixotescs de qui no vol afrontar la realitat i prefereix idealitzar rudes camperoles manxegues esventades per decrèpits molins de vent. Sens dubte una bona escenificació en homenatge a Shakespeare i Cervantes. Tanmateix, "la vida no es sueño" i la nova política ha de saber donar àgil resposta a les necessitats i a les reivindicacions de la societat.

  • 0
  • 983