Diumenge 26.03.2017
Contact

Aire fresc

"Els últims cent metres", de Quim Torra

Quim Torra
Quim Torra

No estem davant d’un argumentari per convèncer als unionistes, ni ho pretén, sinó d’un convincent antídot contra l’escepticisme

En Quim Torra ens ofereix un apassionat i convençut relat de les fites assolides pel moviment independentista aquests últims cinc anys. El seu erudit testimoni té especialment valor en la mesura que ell mateix n’ha estat, des del seu permanent activisme, actor destacat. Un d’aquells actors que aporta muscle, fonament i solidesa a les institucions des d’on participa, des d’una volgudament discreta posició, perquè té clar que el protagonista ha de ser i és el poble. Una actitud pròpia de qui té ambició de país, de qui estima la terra i per això pateix, de qui fa anys que lluita (i comença el llibre explicant que venim de lluny) i entoma amb l’imprescindible bon humor (heretat d’alguns dels seus autors de capçalera), constància i paciència els continus ensurts del nostre particular i genuí Dragon Khan. 

No estem davant d’un argumentari per convèncer als unionistes, ni ho pretén, sinó d’un convincent antídot contra l’escepticisme, el dubte o la desesperança dels que s’han anat apuntant a la costeruda cursa de la independència i no poden defallir ara, quan ja s’albira l’arribada.

El llibre destaca els trets fonamentals que fan d’aquesta darrera gran oportunitat de la Catalunya que es vol sobirana una aposta guanyadora. Per la seva raó de ser, per la contundència de les raons, per la seva transversalitat, per la seva centralitat, per la seva radicalitat democràtica, pel seu cosmopolitisme, per la il·lusió i unitat d’acció que genera, per la implicació i mobilització social que hi ha al darrera, pel compromís polític irreversible i en progressiva expansió dels principals partits polítics catalans i els seus líders, per la manca d’alternatives, per la indissociable naturalesa nacional i social de la nostra reivindicació; en definitiva per la inajornable necessitat d’esdevenir un país normal. En Quim Torra ens ho explica amb una lògica elemental, senzilla, planera, a l’hora que retrata les raons particulars de l’statu quo, d’aquí i allà, per oposar-s’hi.

Pocs retrets hi ha al llarg del text, en el que es defensa el paper jugat tant per l’ANC, Òmnium i l’AMI i els seus principals dirigents (amb un molt sentit homenatge a Muriel Casals, a qui dedica el llibre) com el paper dels partits favorables a la independència i els seus principals responsables . Passa honorablement de puntetes sobre alguns dels moments políticament més intensos i crítics que diu haver viscut mai, abans d’una convocatòria d’eleccions plebiscitàries que, això si, ens diu hauria desitjat es fessin abans de les municipals. 

En Quim Torra fa una defensa aferrissada del valor polític de la consulta del 9N, que és innegable va tenir, per més que alguns crèiem i creiem que aquell dia hauria estat més eficaç i efectiu celebrar ja les plebiscitàries que arribarien quasi un any després.

Si bé el llibre es titula els últims 100 metres, s’ocupa en bona part del text a narrar l últim quilòmetre, tot i que apunta algunes idees de com hauríem de córrer l’hectòmetre que ens resta. Lideratge compartit, projecte comú, unitat d’acció, eixamplar la base social del independentisme, cuidar les relacions internacionals.  Deixa clar que cal un treball en equip, de lideratge compartit, propi d’un independentisme lúcid i constructiu, amb implicació, responsabilitat, esforç i excel·lència de tots i cadascuns dels catalans que vulguin la plena llibertat del seu país.  Per això destaca que aquest repte depèn exclusivament de nosaltres. Aquests darrers 100 últims metres, com ens diu l’autor, “s’haurà de treballar estretament en equip, des de posicions ideològiques diferents, per consolidar i afegir voluntats i vots en la defensa d’una causa comuna”.

Ressalta la importància de tenir un projecte comú d’Estat, més enllà dels diferents colors dels governs que siguin escollits per conduir-lo. I és que, jo afegiria, els Estats no són de dretes o d’esquerres; són democràtics o totalitaris; els seus governs, en canvi, només quan són democràtics, admeten el primer tipus d’adjectius, variables en el temps. Així doncs, si admetem l’alternança democràtica per un Estat ja constituït, no la negarem pas per un de nou. Ens toca per tant treballar  tots junts, buscant l'entesa i no la discrepància ideològica, per la seva constitució.

El llibre recorda també la necessitat d’unitat d’acció. En Torra confessa quedar descol·locat i desarmat davant les continues lluites fratricides. Certament per un patriota com ell és desolador veure les ganivetades entre uns i altres. I es dol de l’extrema dificultat per explicar a la seva filla de disset anys per què gent que pensava exactament el mateix, que volia exactament el mateix i que estava disposada a lluitar exactament pel mateix no es posava d’acord en exactament el mateix. No explicita, l’autor de Ganivetades Suïsses, com ha de traduir-se en cada moment aquesta unitat d’acció, per bé que demana no oblidar qui és l’adversari únic.

I adverteix que la credibilitat de tot plegat, també a ulls internacionals, està en joc. Per això aquest és un llibre que, tot i tractar de Catalunya, recomana determinades precaucions, un decàleg d’actituds i valors bàsics per actuar i mirar el futur amb esperança i convicció.

En aquest sentit recorda el necessari eixamplament de la base social de l'independentisme, des d'una indissociable unitat entre l'avenç nacional i social i la importància de treballar  les relacions internacionals. Ens diu que la preindependència passa per la ruptura democràtica, el procés constituent i un pla de xoc social que hauria de fer visible els beneficis del nou estat. No obstant no aborda com obtenir o retenir els recursos que ho farien possible i que ara per ara se'n van per no tornar (per mi un dels grans reptes de tot plegat que requereix urgent resposta detallada).

Arribats a aquest punt el llibre ens recorda el full de ruta traçat per Junts pel Si, per la CUP i l’itinerari sobre el procés que va proposar el Consell Assessor per la Transició Nacional; i com actuar a la vista d’uns resultats electorals excepcionals però encara insuficients per aplicar-los literalment.

L’aportació innovadora al debat, a banda d’avalar i abonar el concepte de preindependència, sense dubte un concepte que seria bo anem assumint en el llenguatge, és la proposta d’un nou referèndum que validi la declaració d’independència sorgida de l'actual Parlament,  que entén legitimat per formular-la però que necessita, amb un 48 % de vots explícitament favorables al si, aquest referèndum de ratificació. És a dir, preparació d'estructures d'estat, control del territori, lleis de transitorietat jurídica i del procés constituent i declaració d'independència, en el termini aproximat, que no encotillat, de 18 mesos. És una proposta que pretén, constatada la impossibilitat de separació pactada amb l'Estat, proclamar, a l’empara de la legislació i jurisprudència internacional (fonamentalment la sentència sobre la declaració d’independència de Kosovo i els precedents de Noruega, Estònia i Croàcia)  la independència, amb aprovació de les lleis de transitorietat i de procés constituent, necessàries per mantenir l’estat de dret i la seguretat jurídica. Posteriorment hi hauria convocatòria d'eleccions constituents, redacció de nova Constitució i referèndum de ratificació.

L’autor deixa però per un nou llibre el que jo diria són els últims 10 metres de la cursa, el que en la mateixa terminologia que empra, qualifica de la dimensió jurídica desconeguda (MD. Feliu), sobre la qual no hi ha cap model igual preexistent (F. Requejo). I apunta que els obstacles, els anirem estudiant i trobant-hi solucions

En el terreny dels obstacles, força previsibles, penso que fora bo, ja des d'abans, identificar i distingir entre els instrumentals i els estructurals, i pensar com els encarem i com els transitem. Els primers amb intel·ligència jurídica i sentit del tempo, els segons amb coratge i convicció política, capacitat de diàleg i, per sobre de tot, molta democràcia.

Sobre aquests obstacles apunto algunes qüestions, que afecten a la proposta de l’autor. Recordem que el referèndum del 9 N va convertir-se en consulta i finalment procés participatiu no pas per manca de voluntat política final dels seus impulsors, que van arribar a adoptar un acord de govern, sinó per les evidents dificultats d’imposar a l’estructura de l’administració pública (escollida no per afinitat política sinó per raons de mèrit i capacitat, que actua amb objectivitat i independència sota el principi de legalitat) l’execució d’uns acords suspesos o anul·lats per un tribunal absolutament deslegitimat i desautoritzat per a molts però no per a tots els que, des de la funció pública, haurien d’intervenir-hi. Per tant, caldria en el marc de la transitorietat jurídica, de la nova legalitat substitutiva, pensar com donar resposta efectiva, amb garanties democràtiques, a aquest interrogant per evitar que torni a passar el mateix.

I recordem que la legitimitat i reconeixement del resultat positiu d’un referèndum passa per un grau de participació significatiu. En aquest sentit no es pot menystenir el paper obstruccionista en la gènesi i abstencionista i de boicot en la votació que jugaran les forces unionistes. Només en la mesura que el seu boicot fracassi se’ns reconeixerà internacionalment. No n’hi ha prou per tant amb una participació semblant a la del 9 N i necessitem que s’acosti a la del 28 S.

Per altra banda unes noves eleccions tindran el caràcter de constituents no perquè els hi donem aquest nom sinó per la funció que vagin a fer. I sense la participació de les forces unionistes del Parlament només ho seran en part. És important per tant també pensar com s’articulen les iniciatives de la societat civil en aquest àmbit i s’entronquen amb l’activitat institucional i parlamentaria per esdevenir clarament majoritàries a l'hora de dur a terme aquesta tasca.

Des del meu punt de vista, pel que fa a la proposta de l’autor, apostaria per un model una mica diferent. Durant aquesta legislatura a banda de dur a terme el pla de govern ja explicat i elaborar tot el corpus normatiu i organitzatiu previst, ser capaços (l’altra gran repte que tenim) de consensuar una proposta de constitució catalana, sorgida del debat i interrelació societat civil-partits polítics favorables al dret a decidir, el més flexible possible i que hauria d’acompanyar, dins d’un bloc de constitucionalitat amb les lleis bàsiques del nou Estat, els respectius  programes electorals de les forces polítiques que es presentessin a les noves eleccions. I si cal traspassar una mica els 18 mesos no passa res. Una majoria de vots favorables a aquest bloc aporta l’aval democràtic i explícit no només a la constitució d’un nou Estat independent sinó també a la seva nova carta magna suprema  i lleis bàsiques. No hauria estat votada abans per un Parlament però si que hauria de ser aprovada i acatada per aquest amb posterioritat. No seria un Parlament qui declarés abans la independència sinó que aquesta ja l’hauria decidit sobiranament el poble amb el seu vot. Serien els nous diputats unionistes els que haurien de decidir a quina legalitat es sotmeten i quina pensen desobeir. Seria el nou Parlament i nou Govern el que hauria d’acordar obrir negociacions amb l’Estat per pactar els termes de la separació i el que hauria d’adreçar-se a la comunitat internacional per comunicar l’aprovació de la nova Constitució i l’existència del nou estat català.

I la gran pregunta final, per anar al moll de l’os: si no fóssim capaços de redactar, acordar i votar majoritàriament una nova Constitució i bloc de constitucionalitat, voleu dir que ens mereixeríem la independència?  Si no som capaços de pactar i dotar-nos nosaltres mateixos de les regles de joc fonamentals, en quin Estat, pensem viure? Per això, a diferencia de l’autor del llibre, no veig clar l’ordre suggerit de  declaració d’independència, referèndum i constitució, perquè és en base a aquesta última que hauríem de poder fer la primera.     

Ens queden pocs metres per arribar a un objectiu molt clar però ple d’obstacles en una ruta innovadora que cal anar traçant i orientant d’acord a les circumstàncies de cada moment. Sense dubte la feblesa institucional espanyola, el referèndum britànic i altres factors imprevisibles, influiran en la ruta a seguir. Tot plegat, per una via o l'altre, una tasca immensa, que només la consciència de la importància cabdal del que anem a fer i el que ens hi juguem pot fer possible. Possible l’impossible però tant impossible com possible ho han fet abans, a la seva manera, altres nous Estats.

  • 0
  • 1038