Dilluns 18.06.2018
Contact

Observacions als usuaris de la il·lustre llengua espanyola

Seu de la RAE
Seu de la RAE

Cap entitat té llicència d’intervenció sobre el desenvolupament natural de les llengües

La llengua és un útil mutable al servei de les necessitats comunicatives que els éssers humans desenvolupen al llarg de la seva vida. Es podria dir, doncs, que existeix certa supeditació a l’usuari com a eina de comunicació que és. No obstant, algunes institucions s’entossudeixen amb afany a pervertir aquests rols naturals i pretenen que la llengua pugui regir la comunicació, bé, de fet, el seu veritable propòsit es controlar-ne l’ús. Tot i que és ben cert que una destre utilització de la paraula pot condicionar l’èxit de l’exercici comunicatiu d’aquell qui la branda, per molt que les paraules ballin guardonant els discursos, no cal oblidar que la prioritat és el contingut. Evidentment, la correcció és un mecanisme per facilitar els intercanvis comunicatius, però tampoc cal cedir a la neurosi normativa, sobretot quan tot aquest reglatge ve estipulat per un òrgan lingüístic, lema del qual resa: “limpia, pule y da esplendor”. Sense entrar a debat sobre la idoneïtat d’aquest estendard, si no inapropiat, certament poc escaient per un organisme que tracta amb la llengua i no venent electrodomèstics, cal dir que cap entitat té llicència d’intervenció sobre el desenvolupament natural de les llengües. Si els usuaris han acceptat i reconegut la tasca i acció d’aquest tipus d’institucions és degut a aquesta ansietat obsessiva de retenir allò efímer, de plasmar la mutabilitat de la realitat per tal de prendre'n possessió. La màxima sota la que l’usuari ha signat aquest pacte no escrit és basa en que ell és l’últim jutge de la regla, és a dir, és ell qui decideix si accepta o refusa les “recomanacions” de la reputada i qualificada Acadèmia, que amb tanta cura, paciència i dedicació revisa les propostes dels usuaris.[Ironia, per si les paraules, que del tot precises i boniques, no han pogut transmetre el to irònic de la darrera enunciació]. Si fos així, es tractaria, sens dubte, d’un sistema democràtic, però bo del de debò, per tant, el canvi no deuria anar lligat a la publicacions d’edicions del “Diccionario de la Lengua Española (DLE)”, ni als acords entre vint-i-tres acadèmies ”de la llengua”, ni a formes tradicionals i castisses, ni a formes de prestigi, sinó a l’ús; sempre a l’ús.

Ara bé, ja poden anar “recomanant” [nota als senyors acadèmics: farien bé de revisar les accepcions de “recomanar” al seu diccionari perquè les seves propostes disten molt de ser recomanacions, jo diria més obligacions] que els usuaris farem el que ens roti, parlant clar. Perquè cal parlar clar, coi, que a vegades amb tants miraments lingüístics i amb tanta adequació i protocols de la correcció, la comunicació queda en no res, perquè, precisament, res comunica. Les paraules ja poden ser ben boniques i lluents—per allò del “pule y da esplendor” però si no diuen res, si no serveixen per la finalitat amb la que han estat creades i emprades, doncs, quin mal negoci que hem fet! Però ells no, eh! Que cada diccionari—que es reedita cada cert temps—costa un ronyó, tot i que hi ha una versió reduïda a la web que és d’accés gratuït:[ nota: moltes gràcies per la seva consideració].

Si l’objectiu és l’expansió lingüística, cal canviar les polítiques extemporànies i obrir ments i portes, deixar de veure les influències del contacte entre llengües com agressions i intents de malmesa i prendre una postura d’enriquiment lingüístic. Certament, tot i que els darrer anys es nota una mínim viratge cap a noves mesures lingüístiques més permeables i flexibles, cal una embranzida cap a aquesta nova actitud. El canvi lingüístic no s’ha de tenir com a aporia sino com un comportament intrínsec de qualsevol sistema comunicatiu. Ni és corrupció, ni es empobriment ni molt menys decadència, és constitutiu de l’intercanvi lingüístic. Aplicant estructures restrictives fruit de tàctiques de control no es fa sinó que condemnar-les a desaparèixer. L’evolució és una acció inherent de les llengües, així com del ésser humà que prova de manera constant a comunicar de manera significativa i efectiva. Així doncs, crec que sancionant les noves pràctiques, excloent noves formes que cada dia sorgeixen i acotant les maneres tradicionals és com les llengües acaben per desaparèixer definitivament.

  • 0
  • 1781