Divendres 21.07.2017
Contact

Daguerrotips

La línia lila del falangisme

Podemos en campanya
Podemos en campanya

El falangisme ens ha arribat a través del biaix de diverses dècades de dictadura franquista

Iñígo Errejón va reconèixer en una entrevista a El Mundo que existeix un fil entre el seu partit i el Front Nacional de Marine Le Pen. Troba que comparteixen “la necessitat de tornar a reconstruir la comunitat i sentir-se part d’alguna cosa. No ser un ciutadà que vota cada quatre anys i consumeix quan té cèntims a les butxaques. Jo vull ser part d’un poble, d’una pàtria democràtica, que quan van mal dades em protegeix i que quan els coses van malament exigeix als de dalt que compleixin”. El que vol dir Errejón amb tot això -el mateix que vol dir Iglesias definint-se com a patriota i acusant el PP de “vendepatrias”-  és que el que buscaran amb les seves polítiques és reforçar la sobirania nacional en un moment en què sorgeixen tensions amb les organitzacions supraestatals i els mercats i hi ha una desorientació generalitzada. La proximitat en molts aspectes entre el Front Nacional i Podemos, i que aquestes dues formacions tinguin un suport més que considerable als seus respectius països, no ens parla tant de la màxima suada que diu que els extrems es toquen, com que es repeteix una situació similar a la que hi havia a principis del segle XX, quan un Occident sacsejat per la industrialització i la urbanització, amb el conseqüent desarrelament i massificació, es van donar respostes similars des dels moviments aleshores revolucionaris del feixisme i el comunisme. Unes respostes que passaven per donar més poder a l’Estat, cercant l’escalf del proteccionisme i la nacionalització, en un moment en què la noció ancestral de comunitat havia estat destruïda i no podia donar resposta en situacions de crisi. Tornant a Podemos i Le Pen, el patriotisme d’uns i altres beu d’una mateixa font i allò que més els separa són les qüestions de caràcter moral i on posar els límits de la pròpia comunitat. Pel que fa a polítiques econòmiques i concepció del paper de l’Estat és on estan més a la vora i és per tot això que no ens ha d’estranyar que Sáenz de Ynestrillas creés el “Círculo Podemos Izquierda Falangista”. El falangisme ens ha arribat a través del biaix de diverses dècades de dictadura franquista però hem de tenir clar que la Falange va ser enterrada amb la pujada al poder de Franco i no pas amb l’adveniment de la democràcia. En aquest sentit, si busquem els símils en l’Espanya parlamentària actual, el PP és l’hereu del franquisme, aquella Espanya tronada de “peineta”, cabres i ignorància, mentre que Podemos és qui s’apropa més al falangisme. En els textos de José Antonio hi trobem entre els principals retrets als governs republicans tant de dretes com d’esquerres, la submissió del país a agents exteriors i als bancs i a les grans empreses. “Un altre cop cal sortir contra els que volen arrencar-nos de l’ànima l’emoció espanyola i contra els que emparen sota la bandera del patriotisme l’averiada mercaderia d’un ordre burgès agonitzant”. No és Pablo Iglesias tractant al PP de “vendepatrias”, és José Antonio dient el mateix dels seus coetanis. Pel que fa a la qüestió territorial, hom podria pensar, de nou influït pel biaix de l’associació entre franquisme i falangisme, que l’aparent tolerància de Podemos amb les identitats no castellanes és la línia de separació més clara entre ells i Falange. Tot parlant de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, Primo de Rivera argumentava que Espanya no era una llengua ni una raça, sinó una voluntat “d’unir llengües i races”. “Veureu que en la posició que estic sostenint no hi ha res que xoqui d’una manera profunda amb la idea de pluralitat legislativa[…], però el que hem d’examinar en cada cas quan avancem cap aquesta varietat legislativa és si està ben assentada la base inconfusible del que forma la nacionalitat espanyola”. Quan Iglesias diu que permetria un referèndum és perquè creu que l’independentisme no el guanyaria: “Estic segur, humilment, que una majoria de catalans vol un encaix constitucional diferent, però no voldran marxar d’Espanya”. Per tant, tot avenç en la pluralitat legislativa, que no era línia vermella tampoc per a José Antonio, només es permetria perquè aniria lligat a l’assentament de “la base inconfusible del que forma la nacionalitat espanyola”, tal com deia el líder falangista.

  • 0
  • 1825