Dimarts 12.12.2017
Contact

En temps afegit

Mariano Rajoy
Mariano Rajoy

L'estratègia de Rajoy ens ha de fer activar necessàriament

Com ha demostrat Artur Mas en aquests últims anys, les metàfores en política poden ser moltes i diverses, ell les feia amb el mar i amb la vela. Jo em considero un gran aficionat dels esports que es juguen amb pilota i en aquest cas, el futbol em va perfecte per fer entendre la juguesca de Mariano Rajoy en aquesta primera meitat d’any. En el futbol, el temps afegit és l’ocasió perfecta que tenen els equips per a acabar de decidir el partit o, fins i tot, per a remuntar-lo i sortir victoriosos. De fet, aquells equips defensius que són prudents en l’estratègia confien molt en els últims minuts per a donar un cop de puny sobre la taula. Això és exactament el que ha fet el Partit Popular aquesta primera meitat d’any. Senyores i senyors, aquestes eleccions no eren una segona volta, sinó el final del partit en temps afegit, on podia haver passat qualsevol cosa.

Sóc molt escèptic amb l’argument que defensa que Rajoy no actua. El president espanyol es dedica a deixar caure pel seu propi pes tot allò que sap que caurà, demostrant un gran coneixement de la societat espanyola. En aquest cas i en la majoria dels altres, la no actuació és totalment premeditada i és part d’una estratègia política, fins al moment molt eficaç. El Partit Popular no només ha estat capaç de guanyar i preservar l’espai polític, sinó que ha recuperat territori que el partit de Rivera li havia pres. Està demostrat, doncs, que el conservadorisme i la política de dretes és majoritària a Espanya, senyal d’estabilitat i de seguretat per gran part de la ciutadania. Tot i que els resultats de les eleccions no haurien de deixar indiferent a ningú, el procés sobiranista necessita reactivar la il·lusió del poble i ningú ho fa millor que el partit que dirigeix el senyor Rajoy.

Una altra curiositat del temps afegit i fins i tot dels últims deu minuts de partit és la rapidesa amb que passa el temps, per la concentració d’un gran nombre de fets, i així ha estat també en l’escenari polític espanyol. El ja govern popular en funcions s’ha permès uns mesos d’acció política de luxe, sense cap mena de control parlamentari i amb moltes decisions preses unilateralment. De fet, molts ministres s’absentaven sovint de les sessions de control al govern tot i tenir tota l’oposició en contra. Aquí és on un es pregunta com pot ser que el sistema polític on vivim actualment permeti que, amb les eleccions amb el vot més dividit de la democràcia espanyola, segueixin governant de manera unilateral els mateixos de sempre. Rajoy ha aprofitat la branca del seu govern que no estava en funcions, el Tribunal Constitucional, per fer activitat política recorrent qualsevol llei que entrés en mínim conflicte competencial entre administracions. No importava si feia referència al fred de la gent, als impostos sobre els bancs o a la simplicitat administrativa. Desmarcant-nos cap a l’activitat política fora de Catalunya, aplica una retallada, gràcies als pressupostos del 2016 aprovats, i promet un camí a Brussel·les després d’assenyalar en direcció contrària als seus ciutadans. Durant aquests sis mesos, el ministre Montoro ha reunit dues vegades a les diferents comunitats amb el missatge més impositiu d’aquesta darrera legislatura, retenint crèdit fins a obtenir l’objectiu de dèficit i demanant les factures per assegurar-se que els diners no es gasten malament. En política internacional, el Partit Popular va veure’s capacitat de parlar en nom de tots els espanyols quan va votar a favor de l’acord amb Turquia pels refugiats. 

Mentre el poble es riu dels embarbussaments que ell sol es crea i es convenç de tenir un president que no actua, Rajoy ha anat i ha vingut diverses vegades. El plantejament de gat vell és efectiu, l’estat espanyol tindrà president per molts anys i el poble de Catalunya necessita activar-se o resignar-se a la dependència eterna.

  • 0
  • 2082