Dimecres 13.12.2017
Contact

La meva frivolitat

Frivolitat
Frivolitat

No sé per què a molts sorprèn el fet que no m’agradi gens la política

Aquest no serà un article sobre els atemptats de Niça, no parlaré de l’alçament nacional del 18 de juliol, no faré menció del segon intent de constituir un govern a Espanya ni tan sols tinc pensat esmentar res sobre els intents de col·locar uns pressupostos catalans. N’hi ha que ja anem prou farts de l’entestament de la humanitat en demostrar la seva estupidesa, la seva barbàrie, la seva insolidaritat, la seva mesquineria, en definitiva, en signar la seva autodestrucció. No en va, emprem la dita “errarum humanum est” com a excusa d’aquesta naturalesa. I així, error darrera error l’ésser humà es supera en l’escala de roïnesa. Com a pertanyent de la espècie humana, faré gala d’aquest egoisme que ens caracteritza explicant un fet personal.

No sé per què a molts sorprèn el fet que no m’agradi gens la política. Sé que es una postura infantil dir que no m’interessa, ja que cal que tothom hi participi d’ella de manera activa, però, certament va deixar d’incumbir-me fa uns quants anys. D’aquí que hagi desconnectat totalment dels afers de caire polític. Però la vida dóna moltes voltes, com es sol dir, i la política ha tornat a entrar sense permís a casa meva. Sé de sobres que tot és política i que tot està polititzat, però sovint, m’agrada obviar-ho, per no irèixer-me. En fi, la passada nit de juliol em vaig rodejar de polítics i d’entesos en la matèria, periodistes, càmeres, un fart de mitjans de comunicació i d’un ambient propi de qualsevol seu destinada a albergar l’envitricollat propi d’una nit electoral.

No era pas la primera vegada, repetia després d’ocupar aquest espai escassos mesos enrere, pels volts del meu aniversari. La veritat és que era de les poques persones assistents que no xerrava animada dels resultats obtinguts, la veritat és que evitava la marató de gent abraçant-se, absorbida pel seu telèfon mòbil, cables arreu...de fet era una autèntica gimcana de supervivència. M’entretenia en observar les reaccions, comparava els gests facials, corporals, les paraules i les combinava amb la proxèmia espaial: feia una reconstrucció teatral de la realitat. Em sentia molt fora de tota aquell entramat i, a més, el rebutjava. Aquesta segona vegada, però, ha estat ben diferent. La casuística era molt similar, però la meva actitud era diferent. Continuava amb la meva postura recelosa envers qualsevol sutge polític però m’hi vaig mimetitzar en l’ambient, com una infiltrada. Vaig quedar parada de l’acollida. El teatre que havia ideat amb els actors, amb uns papers apresos no era tal. La gent em parlava, preguntava, valorava, escoltava el que JO, sí jo! Havia de dir. Jo que no hi entenc gens de política, i que no vull entendre’n! Pacientment m’explicaven, i no pas amb un discurs de simpatitzants d’un partit polític o d’un altre, sinó que feien reflexions socials, geogràfiques, econòmiques, històriques i, fins i tot, antropològiques. He de reconèixer que no m’ho esperava. Convençuda del rebuig sistemàtic per la meva simpatia a altres grups o ideologies polítiques, però no va ser així. Molt sorpresa, sabedora de la pruïja dels partits polítics d’abassegar vots i simpatitzants. Jo buscava entre línees, com a bona analista de discursos, qualsevol matís intencionat, un mínim besllum que revelés intencions partidistes (pel seu partit, s’entén). Sempre havia identificat els simpatitzants i militants de partits polítics com fanàtics, com aquells extrems dels seguidors del futbol, amb la violència verbal, amb l’atac, amb el menyspreu del que no claudicaven amb les seves consignes, i no, no és el que em vaig trobar.

Digueu-me frívola, però això no és un final típic de les pel·lícules Disney, no he canviat el meu parer sobre la política i el seu teatre, penso que tot el que ens envolta ho és, però vull dir que tot i que ens obstinem a fer-ho malament, amb afany, sempre hi ha aquella espurna d’esperança, perquè sí, tal i com deia “equivocar-se és humà” però “l’esperança és l’últim que es perd” i l’esperança és un sentiment tan humà...tinguem esperança doncs, una mica, confiem, obrim-nos, dialoguem des de la diferència però amb el respecte i amb un canvi d’actitud. La clau no està en el proïsme, està en cadascun de nosaltres, sentim-nos part de l’altre, perquè un “ells” i un “nosaltres” pugui confluir en la inclusió d’un “tots”.

  • 0
  • 1348