Diumenge 27.05.2018
Contact

Copet a l’esquena i "vuelva usted mañana"

Soraya i Junqueras
Soraya i Junqueras

Tot sembla indicar una aproximació entre el PP, d’una banda, i el bloc PDC-ERC, de l’altra

Aquesta setmana s’han esdevingut diversos episodis al meu entendre bastant rellevants per a la política catalana, però que s’ha procurat que tinguessin ben poc ressò mediàtic. Primer, fou la visita del vicepresident Junqueras a Madrid per veure’s amb la vicepresidenta i amb el ministre del ram. Junqueras va manifestar que era una reunió rutinària més, però el cert és que el resultat dóna un cert respir a les finances de la Generalitat.

A continuació, hi hagué la misteriosa votació de la Mesa del Congrés, en què uns vots suposadament de partits sobiranistes van refermar la candidatura d’Ana Pastor a la presidència de la cambra baixa. Llavors es digué que d’aquesta manera el nou Partit Demòcrata Català (PDC) cercava assegurar-se la constitució de grup parlamentari, per bé que no li calia fer una operació com aquesta per garantir-ho. Així doncs, la qüestió que ningú no ha sabut o no ha gosat respondre fins ara és: Tot això, a canvi de què?

Tot sembla indicar una aproximació entre el PP, d’una banda, i el bloc ERC-PDC, de l’altra. Hi ha almenys tres motius –inconfessables, potser– que justifiquen aquesta aproximació.

Primer. Tots tres han identificat que tenen els mateixos adversaris polítics: Podemos a Madrid i els Comuns a Catalunya. El partit de Pablo Iglesias és qui més pot incomodar el govern Rajoy, després que un mig difunt PSOE segueix aplicant la regla del “no” a tot. I, a Catalunya, Xavi Domènech, tan bon punt va revalidar la seva victòria a les Generals, va dir que el seu partit aspirava a ocupar el lloc que ha ocupat Convergència els darrers trenta anys, cosa que no devia agradar gens a ERC, que aspira al mateix. I no cal dir que les opcions d'èxit d’una eventual candidatura d’Ada Colau per presidir la Generalitat espanten a Junts pel Sí. Es tractava, doncs, que els podemites no toquessin més poder.

Segon. Relacionat amb l’anterior, hi ha una qüestió d’aritmètica parlamentària: el PP no arriba ni amb el suport de C’s a la majoria absoluta, per ben poc, i ha vist que ja no es pot permetre el luxe de prescindir sistemàticament dels 17 diputats d’ERC+PDC en totes les votacions que hi hagi al Congrés. A més, aquesta aproximació als sobiranistes catalans no afectarà el seu electorat, que s’ha vist reforçat en les darreres eleccions en detriment de C’s i ampliant la distància amb el PSOE.

I tercer. (Aquest punt és el que menys es comenta, però sembla cada vegada més evident.) Tots tres partits constaten que estan en un atzucac. El PP veu que no pot continuar cargolant Catalunya, perquè és com escanyar la gallina dels ous d’or. Els ingressos creixents del turisme i l’increment de les exportacions, dues fonts molt interessants de divises, arriben a Espanya gràcies sobretot a l’activitat que es desenvolupa a Catalunya. A més, ERC i el PDC veuen que la via independentista no té gaire més recorregut, ara com ara: de moment, no ha aconseguit arribar al 50%, i els vots amb què comptava per superar aquest percentatge difícilment els tindran –els de CSQP– o, si els obtenen, potser serà a un cost massa elevat –l’obstruccionisme de les CUP. I no està gens clar que unes eventuals noves eleccions a la Generalitat reforcin la candidatura de Junts pel Sí en detriment de les CUP. En tot cas, abans que això pugui passar, el PP vol suavitzar la seva política respecte de Catalunya, perquè constata que, amb la refundació del nou PDC com a partit independentista i republicà, hi haurà uns quants Fernández Teixidó que, amb el suport mediàtic dels clans Godó i Lara, cercaran un nou espai polític que els permeti seguir essent “catalans conservadors autonomistes asimètrics”. I aquest espai el pot conquerir més fàcilment un PP que governant a Espanya es mostri més transigent amb Catalunya o, eventualment, una Unió renovada, que no pas C's.

Resumint, la perspectiva no és gaire falaguera, perquè el que es comença a entreveure és una nova estratègia de peix al cove. Tanmateix, ja coneixem com les pelen aquestes coses a Madrid: saben molt bé ensabonar els negociadors catalans, perquè estan convençuts que, amb uns quants copets a l’esquena i un “vuelva usted mañana” acabaran transigint: al cap i a la fi, nosaltres som uns negociadors fenicis i a ells ja fa més de tres-cents anys que l’estratègia els funciona. I si algú es pensa que ara “ja hem passat aquesta pantalla”, voldria recordar que la bateria del nostre ordinador –i, per tant, de la “pantalla”– s’ha d’anar a carregar a Madrid, com sap prou bé en Junqueras cada vegada que visita la Soraya i el ministre del ram...

  • 0
  • 1094