Dijous 19.10.2017
Contact

"Esbossos alemanys"

Lliçons

Carles Puigdemont
Carles Puigdemont

Puigdemont en dóna més d'una i cap d'inútil

No per molt que ja ho diguin tants és sobrer de repetir-ho: tenim al davant del país l'home més idoni que podíem desitjar per arribar al port de la independència catalana. I abans de seguir parlant d'en Puigdemont, vull deixar ben clar que per mi Artur Mas segueix sent algú a qui se li podia aplicar el mateix qualificatiu positiu. En Mas, però, tenia en contra seu la desconfiança - o fins i tot l'enemistat declarada - de sectors de l'independentisme que no es refiaven gens -fes el que fes-  de la seva sinceritat i que el veien sempre a punt de fer marxa enrere, cosa que l'ex-President no va fer en cap moment. I no em traieu ara l'argument del 9-N, perquè no és cert. El canvi tàctic va fer almenys possible que dos milions poguessin expressar d'alguna manera allò que volien pel nostre país i, diguin el que diguin tots els detractors, de cara a l'estranger va ser una campanada que ha ajudat molt a fer la feina d'internacionalització que s'ha anat realitzant després.

En Mas es va retirar del seu lloc prominent, però, no sense assegurar-se d'haver-hi pogut posar un successor que seguis sense dubtar el camí començat. I així ens vam trobar al davant de la Generalitat en Carles Puigdemont, aquest home amb una cara de bon noi que mai no ha trencat cap plat ni cap olla, que ben aviat va desarmar als que volguessin fer-li els mateixos retrets que a en Mas, i que amb bones formes i sense estridència (o en paraules d'ell, amb poca fressa i molta endreça) porta tota la política espanyola pel pedregar, de manera que em sembla que a Madrid acabaran enyorant els temps d'en Mas.

Permeteu-me una curta digressió. Ja fa tres anys i mig que, aquí al Matí Digital en una sèrie de tres articles, vaig fer una mena de curta biografia d'Àngela Merkel. En el segon dels articles (maig 2013) descrivia la impressió que m'havia causat, la mateixa que va causar a molts alemanys i que va ser un dels fonaments de la seva bona fama al país. Allà hi deia: "Per fi escoltàvem algú que responia exactament a les preguntes que hom li feia, sense esquivar-les amb respostes nebuloses que amb moltes paraules no diguessin res. Era una dona política d'una mena desacostumada que deia allò que pensava i creia just i que revelava una gran fermesa de conviccions". I allò que jo deia de Merkel, em sembla que és el que pensen cada vegada més catalans d'en Carles Puigdemont.

És un home que des del primer moment ha parlat clar. Clar i català com diem a casa nostra. Des del primer moment no ha deixat cap dubte que la seva feina és portar Catalunya a la independència en un termini tan curt com sigui possible (deixem ara de banda si són 18 mesos o quan han començat a córrer, com fan alguns perepunyetes). En un moment en el que molta gent -sobretot pel capteniment de la CUP, però també per altres motius- trobava a faltar claredat en els objectius i en els terminis, un moment en el que semblava que caldrien noves eleccions de resultats incerts, Puigdemont, no sols demanant la confiança del  Parlament sinó en la forma que ho ha fet, crec que ha aconseguit reuinir al seu darrera el suport clar de la ciutadania i posar les coses molt difícils a qui encara volgués posar-li entrebancs.

Ara, i mentre la política espanyola segueix sense tenir clar com surt de tots els mulladers en els que s'ha ficat, el president ha deixat ben clares les línies immediates de la política catalana. Fins i tot, amb les seves paraules (que ja porten camí de fer-se cèlebres) "referèndum o referèndum" ha aconseguit portar la inquietud entre els colauites-podemites-comunites que se'n veuran un bull per negar el seu vot a un referèndum si ve sota la legalitat catalana, perquè sota l'espanyola hagi estat impossible.

Sí, Puigdemont ha donat darrerament unes quantes lliçons: de valentia, d'enteresa, de fermesa de conviccions i d'habilitat tàctica. En aquest aspecte recordem que ha dit que el referèndum es faria "quan fos factible" és a dir no en una data fixada per pressions a la babalà, sinó quan tot estigués realment a punt. Una altra mostra d'habilitat tàctica ha estat, en el debat de política general, concentrar-se en la feina diária de govern, en la política econòmica i social i en les mancances de l'estat espanyol, enlloc de fer la feina fàcil als unionistes als que els discursets preparats contra "l'obsessió separatista"del president se'ls hi quedaven més inútils que paper mullat.

I encara n'ha donat una altra de lliçó. Quan li van preguntar per què al final dels plens de la votació de confiança havia anat a saludar primer a la oposició (Arrimadas, Rabell, etc.) va dir senzillament: "Perquè això és democràcia". I amb aquestes paraules, amb les que ens diu que els contraris no són ni considerats ni tractats com a enemics, que entre persones educades cal guardar les formes civilitzades, va posar, sense dir-ho expressament, la democràcia que volem a Catalunya al costat de la britànica, de l'alemanya actual, de les escandinaves, etc. i ben lluny d'aquelles "democràcies" on als Parlaments es va a cops de puny, com a Turquia o a Ucraïna, ben lluny de sistemes com el que tenim -encara- més a prop on es defenestra un polític per haver volgut impedir que segueixi manant un govern de corruptes i d'ineptes.

Fins no fa gaires mesos, encara es podia dir potser que el poble ja estava complint i que ara eren els polítics els que s'havien de moure. Ara, però, els polítics no sols es mouen sinó que ho fan donant la cara, i més de pressa del que molts havien pensat. I ara som nosaltres, ara és el poble el que ha d'estar disposat a moure's. No es tracta de demanar màrtirs. Es tracta de no deixar dubtes (amb actes pacífics, massius i fredament pensats( i aquí tindran feina l'ANC, Òmnium i les altres entitats civils) de què la gent no sols es mou amb aires de festa els onzes de setembre sinó que ho farà sempre que calgui. I caldrà.

El President Puigdemont dóna amb el seu exemple lliçons de com cal fer la feina. Corresponguem-hi tenint clar tots com hem de fer la nostra.

  • 0
  • 1365