Divendres 21.07.2017
Contact

Un enemic del poble

Weller i el capitalisme

Paul Weller
Paul Weller

Això va fer que alguns governs, com el britànic, optessin per millorar i canviar abans les estructures productives que injectar líquid superflu en despesa social

Per què el sistema capitalista no t'acarona ni et subvenciona, però et permet sortir de la misèria? Per què, malgrat la pèssima propaganda que té, la gent el prefereix abans que regir-se per unes normes planificades per l'estat que impedeixin el talent i l'autogestió? La imatge de les cues interminables de gent sortint de l'antiga RDA cap a la RFA, en són l'exemple més fefaent. 

Paul Weller, músic i líder de les bandes The Jam i Style Council, considerat una de les icones de la cultura mod (un moviment cultural sorgit a l'Anglaterra de finals dels cinquanta que va explosionar fruit de la nova era capitalista que s'esdevenia en el món occidental), ens explica un episodi íntim i molt revelador pel que fa a l'economia de mercat. Els mods o modernistes, joves anglesos de classe mitja-baixa, van significar el primer trencament amb les velles mentalitats socials de la postguerra que s'aprofitaven del benestar i el descobriment del consumisme individual i lliure de la prodigiosa dècada dels anys seixanta. Fills directes de la bonança econòmica que impulsava una nova era globalitzada d'obertura de mercats i de pau en el món occidental. Se sentien uns privilegiats per ser únics, exclusius i capaços de marcar tendències culturals, un model que només pot exercir-se en un ambient polític i econòmic lliure. Eren moderns, transgressors i profundament estètics. Inconscientment capitalistes en un context de Guerra Freda que separava el món autoritari i retrògrad de l'est, de l'hedonisme i la llibertat de l'oest. 


Malgrat tots aquests nous avantatges del món occidental que permetien fer créixer talents i modes d'avantguarda, Weller (pertanyent a la segona onada de mods), com molts altres joves de la seva generació, van créixer en plena crisi del petroli del1973. L'augment dels preus fruit d'una decisió a la contra dels països àrabs (que té origen en la guerra del Yom Kippur araboisraeliana) va crear una inflació de preus que va destrossar el model industrial occidental.  Això va fer que alguns governs, com el britànic, optessin per millorar i canviar abans les estructures productives que injectar líquid superflu en despesa social. Va preferir crear una nova base de riquesa abans de posar un pedaç transitori. Això inevitablement va crear un descontentament molt fort entre la joventut i la classe obrera, amb grans vagues i conflictes socials. Encara que, comptat i debatut, i amb els números a la mà, el Regne Unit aconseguís ser el primer estat en sortir de la crisi gràcies a les noves polítiques liberalitzadores de Margaret Thatcher.


En tot aquest context tan confús, com deia, Weller va optar per una posició clarament d'esquerres prosindicalista i profundament antithatcheriana. La crítica a l'establishment establert, sigui quin sigui el color del governant, sempre ha fet furor entre l'avantguarda cultural (i així ha de ser), encara que la gran paradoxa que vull exposar ara aquí converteixi la nostra estrella del rock britànic en l'exemple d'una contradicció. És gràcies al talent i a un mercat globalitzat i lliure, que un artista pot arribar a pujar a l'ascensor social i ascendir fins als pisos més elevats; és a dir, a l'èxit comercial i al benestar econòmic. Aquí teniu l'exemple de com un pare valent i un fill amb talent, gràcies a les possibilitats -sempre dificultoses- que un sistema com l'anglès ofereix, van sortir de la misèria i aconseguir augmentar el seu capital i benestar de manera considerable:


"El padre de Paul descubrió que su hijo tenía más talento para la guitarra que para los estudios y decidió que les iba a sacar de pobres. Se cuenta que, cuando el crío tenía 14 años, el señor Weller tuvo que elegir entre pagar la reparación del amplificador del niño o la cuenta del teléfono. “Y nos cortaron la línea, sí”, interrumpe Weller. “Qué tío, ¿eh? Era un buen hombre, un muy buen hombre. Ni él, ni mi mamá tenían estudios. Él trabajaba en la construcción, ella limpiaba casas. No había dinero para mandarme a la universidad. La música fue su forma de sacarme de aquello, de librarme de una vida de trabajos de mierda”. Su padre fue su manager durante 30 años, su brazo armado hasta que el alzheimer se lo impidió. Falleció en 2009 de una neumonía. Y uno juraría que al duro Weller, impecable en su traje gris de sastre, con el peinado mod plagado de canas y la cara surcada de arrugas, se le humedece ligeramente la mirada. “Me enseñó la ética del trabajo. Soy de la vieja escuela, de los que creen que todo se consigue a base de esfuerzo”.

(Iñigo López entrevista a Paul Weller. ‘El País’, 19/03/2012)

  • 0
  • 745