Dijous 21.09.2017
Contact

Una moderació agressiva, d'Agustí d'Arana

Diada de 2014
Diada de 2014

Article d'Agustí d'Arana publicat al número 116-117 (gener-juny 2014) la revista Relleu

De l’article del Sr. Antoni Puigverd a La Vanguardia de 21.10.2013 en puc concloure que de la situació actual de Catalunya li desagrada profundament la intransigència dels sobiranistes i espanyolistes, que porta, segons ell, a la crispació i a la desunió. Sembla que tot plegat ho veu com un fenomen fort i bastant destructiu, cosa que explicaria el seu to un xic dramàtic, segons crec.

Són certes, i en quin grau, la intransigència, la crispació i la desunió? És indubtable que en aquests moments ja no es parla de si la Generalitat ha de tenir o no tal o tal competència més; ja no es parla de si el seu finançament és defectuós per tal o tal import; ja no està en primer pla l’explotació fiscal de Catalunya. Ara es parla de quelcom més transcendental: de la independència o de la submissió del país. La defensa de cadascuna d’elles implica certament intransigència, la negació total de l’altra. No hi ha marge per a la flexibilitat, la negociació o el matís. Què ha passat per haver arribat a aquesta situació? És que tenim un defecte congènit que ens porta a la intransigència?

La major part de l’article esmentat gravita sobre l’equiparació de sobiranisme i espanyolisme. Queden en el mateix pla l’estelada i la rojigualda, la contumàcia dels uns i l’aventurisme dels altres, el sobiranisme i la interpretació restrictiva de la Constitució. I tot això entre catalans.

Si parlem d’intransigència no sembla, però, que sobiranistes i espanyolistes puguin ser realitats simètriques perquè uns, els espanyolistes, tenen al seu costat l’exèrcit de l’Estat, el ministeri d’hisenda, el Tribunal Constitucional i el Tribunal Suprem, entre altres poderosos mitjans que els sobiranistes no tenen. És per això que els espanyolistes exerceixen una intransigència de fet, mentre que els sobiranistes la tenen, com a màxim, en les actituds i en les propostes de futur. Dic això perquè sembla imprescindible tenir present que les actuals disputes entre catalans són primàriament, com és obvi, la lluita de molts catalans amb Espanya. A continuació surten els que defensen Espanya i la continuïtat de Catalunya dintre de l’Estat espanyol. Això és, en termes històrics i polítics, absolutament normal. També a Irlanda hi va haver partidaris de continuar dintre del Regne Unit; també en les colònies americanes hi va haver importants i bel·licosos contingents unionistes. Els exemples són molt nombrosos. No dic res que no sàpiga tothom. La qüestió és que la intransigència no ha caigut del cel. Si volem posar-hi remei cal una diagnosi de la seva gènesi. En altres termes, cal una interpretació històrica. Coneixem la dels espanyolistes i la dels sobiranistes. Cadascun d’ells dóna la culpa a l’altre de la situació actual. Ens falta la del Sr. Puigverd, una interpretació que sustenti la possibilitat de superar la intransigència, val a dir, el problema polític de Catalunya tal i com ha arribat a ser. En cas contrari, em sembla que la queixa per la intransigència serà només una lamentació, sempre pertinent, però políticament irrellevant.

Evidentment, atesa una situació i una discussió, es pot transigir en determinats punts, però no en d’altres. I la qüestió és aquesta: és Catalunya una nació? Uns i altres es prenen molt seriosament la qüestió, com queda clar veient la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut i les declaracions del Parlament de Catalunya. Uns diuen que no, els altres diuen que sí. Tal vegada uns i altres es podrien posar d’acord que Catalunya és una mica nació i una altra mica no ho és? Això, en realitat, ja es va intentar en la Constitució espanyola amb el terme “nacionalitat” i ja s’ha vist com ha funcionat.

I després de la intransigència ve, naturalment, la crispació, com també assenyala, molt preocupat, el Sr. Puigverd. Certament, és la conseqüència lògica de les posicions enfrontades en matèries importants i que solen portar una forta carrega emocional. Comencen les discussions amb tons de veu excessius, la pujada de les passions, la manca d’anàlisi i de matisos i fins i tot la baralla o la pèrdua d’alguna amistat. El que s’ha dit sempre: millor no parlar ni de religió ni de política si es vol tenir la festa en pau.

Però, quina gravetat té avui la crispació a Catalunya en relació amb el problema polític del país? El Sr. Puigverd esmenta els sopars de feina, els mitjans de comunicació “de to petri, tossut, recalcitrant”. És indubtable que la crispació pot espatllar un sopar d’amics i, per tant, és un factor d’importància respecte a aquest sopar. També és indubtable que els col·loquis televisius i determinats diaris poden fer encara més demagògia de la que habitualment fan. La qüestió és: quina importància tenen aquestes crispacions per al problema polític de fons que es ventila entre sobiranisme i espanyolisme? Fa la impressió que és una magnitud bastant negligible. Per altra banda, el problema polític continuaria igual encara que no hi hagués crispació. Naturalment, tot això val, repeteixo, si mesurem la situació des del problema polític de fons.

A més de la crispació l’autor dels articles esmenta, amb un especial dramatisme, la desunió entre catalans. De nou, com l’hem de mesurar? Sembla que la confrontació política s’està portant de forma bastant civilitzada. L’exemple més clar és la Via Catalana, que va ser “un mesurador de força política”. No és molt positiu que un acte ordenat i pacífic, al mateix temps que multitudinari, sigui mesurador de la força política? Ningú ignora que han estat les bales les que han fet acte de presència, freqüentment, en situacions com és ara la del nostre país.

El Sr. Puigverd desqualifica l’espanyolisme i el sobiranisme com a creadors d’intransigència, de crispació i de desunió, i en el joc democràtic tampoc no hi confia. Al respecte és contundent: “Serà una decisió democràtica, diuen els sobiranistes. No dic que no. Però serà una democràcia feta a mida dels intransigents”. És una possibilitat, certament. En aquests moments estem en una democràcia espanyola que podríem anomenar colonialista respecte a Catalunya. Vol dir el Sr. Puigverd que una Catalunya independent discriminaria els que no portessin cognoms catalans o els qui no dominessin la llengua? O vol dir que la independència, encara que vingués per una majoria de vots, seria un contratemps per als qui hi haguessin votat en contra? I si no vingués, no seria un contratemps per als qui la volen? Llavors, què? Un nou article de 29.10.2013, titulat “L’hora dels moderats”, coordinat amb l’editorial de La Vanguardia de 27.10.2013, permet anàlisis ulteriors.

Com deia abans, l’autor carrega contra l’espanyolisme i contra el sobiranisme. Aparentment de forma igual, coherentment amb la seva consideració com a fenòmens simètrics caracteritzats per la intransigència.

Davant aquesta, vet aquí la proposta, compartida per La Vanguardia: moderació, diàleg, fugir del “dol tremendista”. Realment hi creuen en aquestes paraules? Realment creu que “la tercera via (que no ha definit ni mínimament) pot canalitzar les energies catalanes vers un objectiu factible, satisfactori, negociat”? Un es pregunta si la proposta de nou Estatut no va ser un intent de diàleg i si la proposta de pacte fiscal no va ser el mateix.

Una cosa queda clara: és imprescindible per entrar en la moderació renunciar a fer una consulta a Catalunya, ja que cap partit polític espanyol, em sembla, admet la idea, encara que una amplíssima majoria de catalans l’aprovi.

És sensat renunciar a la consulta? Em sembla que la resposta depèn dels objectius que cerquem. Si ens acontentem amb un finançament una mica millor, solament una mica, i amb alguna competència més per a la Generalitat, i estem disposats a passar uns quants anys dialogant, llavors sembla sensat. I si a més volem competència exclusiva sobre l’aeroport i el port de Barcelona així com sobre les carreteres que avui són de l’Estat? Si a més volem sobirania fiscal? I si a més volem sobirania cultural, inclosa la llibertat per gestionar l’ensenyament segons el nostre criteri? I si a més volem suprimir les diputacions? I si a més volem portar el sistema sanitari amb entera llibertat? I si a més volem garanties –en el cas que sigui jurídicament possible– de no veure anul·lades les nostres competències per lleis orgàniques o bàsiques? I si...??

La qüestió és aquesta: a què ha de renunciar Catalunya per tenir el tipus de moderació que el Sr. Puigverd i La Vanguardia desitgen? Renunciar al sobiranisme és la primera submissió de Catalunya a Espanya ja que, considerada en si mateixa, és una opció lògica i consistent (recordar Escòcia). Fins on haurà de continuar la submissió de Catalunya?

El Sr. Puigverd porta elements per refredar els sobiranistes reals o potencials, però les seves propostes positives són molt inconcretes. Li passa com als espanyolistes, que s’han mostrat incapaços d’articular un discurs positiu amb relació a Catalunya.

  • 0
  • 694