Dissabte 29.04.2017
Contact

A l’ombra del temps

Fragment de la coberta
Fragment de la coberta

Reviure és retrobar-se, és enfrontar de nou una situació, com li succeeix al protagonista de "A l’ombra del temps"

Qualsevol entès en literatura, si és possible entendre-la en la seva totalitat, o erudit, crític literari o simplement amant d’aquesta, convindria que l’ésser humà tendeix a la creació, més ben dit, a la recreació de les seves inquietuds, pors i anhels mitjançant l’art. Cadascú té una forma diferent d’exterioritzar el seu món interior: pintura, arquitectura, música, món tèxtil, , escultura, orfebreria, literatura... Per mi, com a filòloga amant de les lletres trobo en qualsevol manifestació literària una peça d’art ja sigui en prosa, en poesia o variants d’ambdues. En el gènere prosaic és pot dir que la novel·la és un fantàstic espai d’expressió, de retrobament, de reflexió i de perdó. Per les seves característiques la novel·la permet l’aturada en el detall, la filigrana descriptiva i sobretot un tempo lent i contemplatiu on l’escriptor pot transcriure els seus records, convertint l’escrit en un buidatge personal. Efectivament, la novel·la és un gènere de ficció—que no ho és1?—però amb una connexió immediata amb la realitat. Tal és així—i no considero agosarada aquesta afirmació—que la novel·la permet en l’àmbit de la ficció un emplaçament de comprensió de la realitat: reviure per comprendre, escriure-ho per justificar-se. Reviure és retrobar-se, és enfrontar de nou una situació, com li succeeix al protagonista de "A l’ombra del temps".

De la mateixa manera, qualsevol entès en literatura catalana—i sempre amb una visió i opinió objectives—també convergiria amb la idea de que sense excepció la producció literària catalana gira, irremeiablement, al voltant d’un sol eix vertebrador al qual tota la resta d’elements s’annexionen: lo català. Fins i tot en poesia, on de manera incontestable l’amor esdevé el pinacle temàtic universal, l’element català estableix una dialèctica amb els temes més rellevants, imposant-se sovint per sobre2. Bé ho diu una cançó del grup català Els Catarres “tenim el cor dividit entre l’amor i el país, la pàtria contra el desig”. Així que des de l’inconfusible “Disuélvanse”—mot d’apertura del text—el lector ja sap amb força precisió dels temes sobre els que llegirà. On radica, doncs, l’interès de llegir sempre sobre el mateix? Doncs, precisament, la recerca de respostes sobre unes inquietuds que solen ser coincidents. Bé que els llibres de cavallers han estat la primera mostra de prosa de ficció i que han perpetuat una línia que no serà trencada—tot i que jo no parlaria de ruptura si més no, més bé de canvi—amb la publicació de El Quixot. Així, el tema és comú, la forma, el com, és el que realment atrau la lectura de qualsevol obra.

El temps és vèrtex temàtic des d’on es desembanyonen els temes inserits en les anècdotes de la novel·la. I els temes no són pas pocs! "A l’ombra del temps" és un tractat de la llengua—fins i tot amb referències fonètiques3—un catàleg d’obres i autors rellevants de la literatura universal, un recorregut genealògic, una revisió de l’ètica i valors, un reconeixement de la religió i la manera d’entendre el món, un recull de tradicions i costums populars i sobretot una resposta política i una reformulació històrica. Però sobretot és una novel·la d’aprenentatge, d’iniciació i seguiment, i no només dels personatges sinó també del mateix autor que demostra una actitud excessivament paternalista a les primeres pàgines i poc a poc, com a Niebla de Unamuno, els personatges prenen el relleu, es fan amos de les seves veus i relligant la història on el narrador que subjectava fermament els fils els deixa anar i va acaronant els seus fills—com desdoblaments del seu jo i com a mostres autèntiques de la seva

biografia—de tant en tant, fins fer-se invisible. És en aquest punt quan la Novel·la—en majúscules, sí—pren possessió del seu paper i convida al narrador a ser espectador de les seves vivències per a que es retrobi amb elles, per a que les revisi, les comprengui i les assimili. És també una novel·la d’amor i de mort, doncs són temes estrella en el repertori d’inquietuds humanes. A través de l’Oriol ens replantegem—ja juntament amb l’autor—el sentit de la vida i el temps que tenim per viure sense intentar comprendre-la. L’acció es subjuga a la descripció i al llenguatge altament poètic—l’autor té traces de poeta—i fluctua entre un sentiment de vida i un sentiment contestatari polític. Potser en un principi, l’autor—que no vol relegar la seva condició de creador i quedar com a un narrador heterodiegètic extradiegètic—busca la identificació, la connexió amb un públic català que es senti reflectit en una època i un context determinats, però a mesura que avança la narració es desprèn d’aquest fruit literari i el pren com el que és: un indret per la reflexió i el perdó. L’Anna és una metàfora de la vida des de la tendresa i ingenuïtat de la iniciació en l’amor, en la gelosia, en la felicitat, en la solitud, en la necessitat d’algú, en la companyia, en el goig de compartir, en la amistat, fins tot allò que omple de sentit el viure. L’Anna és una paràbola que explica la intensitat dels fets en el transcórrer del temps, perquè al cap i a la fi el temps, sigui a l’ombra o sigui a plena llum, és el que marca la existència humana.

"A l’ombra del temps" no es pot considerar una novel·la a l'ús, no en els paràmetres estrictes en els que els crítics literaris descriuen el terme “novel·la”, potser és perquè la mania d’engarjolar les coses en estaments tancats i independents sovint no és prou adient—ni factible. Història, política, amor, humor es barregen com gresol representatiu de la vida humana. De tal manera, jo tampoc he volgut fer una ressenya tradicional esmentant les coses típiques i desfent-me en lloances o criticant els aspectes menys encertats de l’obra i el seu autor. Demano perdó si el lector d’aquest text volia trobar en les meves línies un resum de la novel·la o una apreciació de si m’havia agradat o no, no és pas això, em sap greu, però abans de que comencin a titllar-me d’incompetent, llegeixin "A l’ombra del temps" i provin de fer en unes línies, un esbós tan sols de tot l’entrellat que s’amaga en aquesta obra inicial de Josep Maria Huguet i així potser comprenguin a una humil lectora.

  • 0
  • 965