Divendres 21.07.2017
Contact

L'home posat, de John Ford, per Josep Ma Ballarín

The Quiet Man
The Quiet Man

Article de Josep Ma Ballarín publicat al número 72 (abril-juny 2002) de la revista Relleu

Ja n’he parlat tant que faig llàstima. Però els grans mestres del cinema clàssic, com tots els grans mestres de què sigui, tenen cadascú el seu toc personal. John Ford és l’home que millor ha sabut contar una història en tota la curta feta del cinema.

Agafa una línia i no la perd mai, la segueix de cap a cap sense revolt, només amb algun poc bon humor molt fi i no gens estripat. Endemés, en les seves obres, tot i això tan banastre del “star system”, no hi ha figures secundàries. A la “diligència”, posem per cas, el personatge més clavat és el del metge borratxo, mentre el John Wayne jovenet resulta massa afaitat. Sense entendre la narrativa de Ford i com, malgrat tot no hi ha protagonistes, l’obra magistral de “L’home posat” és de mal entendre.

The quiet man. Em sembla que ho escriuen així, si no corregiu-ho. Sembla que la traducció literal fóra “L’home tranquil”, però en el català que gastem per ací dalt, encara verge d’instituts, un “tranquil” és un penques. Podria posar “reposat”, però no afina prou. El personatge del John Wayne és un home posat, que no vol soroll, que va massa tocat per cercar borina. Potser encara escauria més a una mestressa de les nostres cases, la mestressa ha de ser posada. Just la contrària de la pell roja irlandesa, la Maureen O’Hara del film.

Després de fer-vos perdre el temps en els vitricolls lingüístics, anem al gra. Sempre ens hem imaginat que l’èpica ha de ser amb terrabastall de guerres i fregiment de peix. Ja que hi som, els dos únics poemes èpics del català són a imatges a ple vent o a ple torb però sense carnatges ni herois. Vull dir les dues de mossèn Cinto. I quan el cinema ha volgut fer èpica, s’ha escaguitxat en superproduccions de carbó del Cecil B. de Mille, on, com que ni pensen en el sublim, toquen de ple el ridícul. Doncs bé, l’obra èpica del cinema de tots els temps, allò que va assolir Griffith amb el Napoleó, és el nostre “home posat”.

Com demana l’èpica de debò, el protagonista del film no és aquell irlandès que torna a casa, no el Víctor McLaglen geniüt, ni la mosseta per casar, ni el genial Fitzgerald, ni el seu cavall, que s’atura davant de la taverna sense que l’amo li hagi de dir “sooo”. El protagonista és el poble d’Irlanda, arraconat en un tros de món que es diu “Innisfree” ( no sé si ho escric bé) que vol dir terra lliure.

Quant als personatges, hi són tots. Començant pels del tren que no s’acaben d’aclarir marcant el camí del poble i que, quan arriba la baralla entre el Wayne i el Mc Laglen, deixen el tren per veure què passa. I fan apostes. Endemés hi ha el capellà catòlic, més amoïnat per les truites de riu que per les ànimes, i el pastor protestant que juga sol a la puça. Sense oblidar-se del bisbe anglicà grassonet i satisfet que fa apostes a qui guanyarà amb el pastor i se’n va encara més satisfet per l’acomiadament dels catòlics fent-li creure que són del seu coll. No hi manca la viuda repatània i senyorívola.

Però ja ho he dit, potser l’heroi del fil és un personatge secundari, el de Fitzgerald, fumant la pipa i xiulant.

Paro, perquè m’allargaria massa.

I, com que potser no l’heu vist, voleu saber el tripijoc del film. Un americà arriba a l’estació demanant per Innisfree. És un John Wayne sense rifle ni pistola i sense aquell pas d’oca a peus plans que gasta a l’oest. Resulta que és fill del poble i torna al cap d’anys. És de gran nissaga, el seu avi va morir penjat a Austràlia. S’enamora de la Maureen, el germà McLaglen no el vol, al final afluixa però no vol pagar el dot. D’ací que la noia es fa esquerpa la mateixa nit de nuvis. El marit l’agafa entre braços i la llença damunt del llit, i el llit s’ensorra.

L’endemà al matí, el Fitzgerald troba la destrossa i imaginant-se’n de més bones, només sap dir “homèric”. La mossa se’n va a trobar al capellà catòlic, no ho pot dir en anglès i ho engega en cèltic, el capellà s’esvera. Mentrestant, el Wayne se’n va a trobar el pastor protestant, el que juga a la puça, l’home escanyolit havia fet boxa d’amateur i coneix al Wayne, un boxador que a cops de punys legals va matar un contrincant i ha fugit al poble nadiu. El pastor no li dóna d’altre consol sinó que s’entreni fort perquè el McLagen és un homenàs que té moltes bones barres i una bona dreta.

Finalment venen les pinyes.

Hi és tothom, fins un que s’està morint i deixa el llit mentre s’ensaca les calors.

També hi ha un parell de l’IRA, que volten pacífics.

I, en un racó de la taverna, un coronel anglès llegeix el diari sense fer cabal de tot el rebombori.

És l’Anglaterra que no ha entès mai la sang calenta dels celtes. Només faltava això per arrodonir l’èpica.

  • 0
  • 597