Diumenge 27.05.2018
Contact

Joc de dames

Joc de dames
Joc de dames

Mentre els intransigents parlen de diàleg, els independentistes ensopeguen amb els antisistema

Els darrers temps, a la vida política catalana i espanyola han adquirit un protagonisme especial algunes dones. Concretament, voldria referir-me a Soraya Sáenz de Santamaría, Anna Gabriel i Ada Colau.

La vicepresidenta del govern espanyol ha estat designada per Rajoy per “iniciar l’Operació Diàleg”. Sobre aquest punt, caldria fer un parell de matisacions. El diàleg és una noble paraula, molt lligada amb la democràcia, que per poder-se vehicular requereix eliminar apriorismes mentals i deixar de banda l’imperi de la llei i les autoritats dels tribunals. Des d’aquesta perspectiva, és evident que el PP avui no està en condicions de proposar cap mena de diàleg. Imaginem, però, per un instant, que la Soraya es deixa seduir per un cert catalanisme i vol dialogar de veritat. El més probable és que li acabés passant el mateix que al Pedro Sánchez, que fou, de fet, el primer que va intentar establir un cert “diàleg” amb els catalans... I ja sabem com va acabar la història: els barons i les vaques sagrades del seu partit es van passar la democràcia per l’entrecuix i el van defenestrar sense contemplacions. I això que eren (són?) socialistes! No vull ni imaginar què li farien a la Soraya els populars si li passés pel cap per un moment dialogar realment amb els catalans. En conclusió, la vicepresidenta no “inicia” res o, en tot cas, res que tingui a veure amb el “diàleg”. Es limita, doncs, a fer una “operació” (estètica?).

Teòricament, als antípodes de la Soraya i el PP trobem l’Anna Gabriel i la CUP. L’una representa el sistema i l’altra, els antisistema. Ara bé, per a Catalunya i per al procés, ambdues acaben tenint el mateix efecte. Per exemple, els pressupostos de la Generalitat no s’aprovaran mai perquè, si no els impugna la Soraya abans els haurà tombat l’Anna Gabriel al Parlament. El problema de la CUP és que es fa passar per independentista però, de fet, aquest no és el seu tret més característic sinó que, en realitat, és un partit antisistema. I mentre els partidaris sincers del procés sobiranista no aprenguin a distingir entre independentistes i antisistema, la cosa restarà encallada. Un independentista vol canviar les coses per constituir un estat propi, independent, on les coses es gestionin millor. En canvi, un antisistema, no creu en cap estat i la seva única raó de ser és la reivindicació constant i el desgast del govern de torn. Així doncs, a Catalunya no sabem, ara mateix, quin suport real té l’independentisme, perquè de la mateixa manera que entre els comuns hi ha perfils independentistes, a dintre de la CUP hi ha gent que anteposa l’actitud anarquista i antisistema a la creació d’un nou estat. Tanmateix, per comptar-nos, cal fer un referèndum... I aquí és on reapareix la Soraya: l’encàrrec principal de la seeva “operació” és que el referèndum no s’arribi a celebrar mai. Ja som, doncs, al cap del carrer!

I l’Ada Colau? Doncs, amb la seva calculada ambigüitat pel que fa al procés, pot ser la gran guanyadora de les tres. De fet, si a Catalunya hi hagués només aquestes tres candidates per votar, l’Ada guanyaria per majoria. Davant l’eventualitat d’un avançament electoral, opció gens descartable per manca d’aprovació dels pressupostos de la Generalitat –sense pressupostos no hi ha procés, i els 18 mesos de Junts pel Sí s’acaben a l’estiu–, els Comuns proposen una coalició d’esquerres que pot ser la gran beneficiada davant la impotència de Junts pel Sí de sortir de l’atzucac en què es troba avui el govern català.

El desllorigador de tot plegat dependrà del que facin dos cavallers, que a dia d’avui es cobreixen molt bé les espatlles: el president Puigdemont i el vicepresident Junqueras. Aviat els tocarà moure fitxa i, segons com actuïn, poder contribuir a mantenir l’hegemonia del sobiranisme independentista o bé enterrar el procés, momentàniament.

 

  • 0
  • 5536