Diumenge 20.08.2017
Contact

Podemos?

Errejón i Iglesias
Errejón i Iglesias

Un cop més l’ànsia de poder i d’esclafar l’altre ha acabat amb un preciós intent de revolució

Desde la distància política i ideològica amb el grup PODEMOS assisteixo a la lluita aferrissada entre els seus dos màxims dirigents per fer-se amb el lideratge del partit. Campanyes d’esborrat i de desprestigi ballen entre els seguidors d’un i d’altre candidat davant la sorpresa dels seus votants, militants, simpatitzants i opositors. Malgrat l’intercanvi de missives afectuoses amb paraules d’admiració i respecte i trobades amb petons a la boca —que s’estan convertint en el senyal habitual d’entre els integrants de PODEMOS— abraçades “fraternalíssimes”, compareixenças plenes de disculpes, demanant a l’ordre i milers de rectificacions a les xarxes socials; no ha servit per pal·liar el mal ambient que es pot respirar entre els “podemites”. Tots apel·len a la importància del moment i que es deuen els seus votants i que no poden fallar a Espanya…i un sense fi d’arguments per mantenir la integritat del partit, però la fractura no només es patent i pública, sinó que el flaire de crisi interna amenaça a l’esperança que havien creat al voltant de la seva irrupció a la política espanyola com a l’alternativa d’un bipartidisme —molt monopartidista en massa ocasions— que feia anys immobilitzava el panorama electoral de l’Estat. Certament, PODEMOS s’erigia com alternativa, com un futurible, com un alè a República. Però no, un cop més l’ànsia de poder i d’esclafar l’altre ha acabat amb un preciós intent de revolució, de rèplica. Irremeiablement em ve el cap la paraula utopia. El poder corromp de tal manera que acaba amb els bons propòsits, amb les grans iniciatives i, sobretot, amb les il·lusions, esperances i somnis de la gent. PODEMOS que sonava com el salvador d’aquest país ha contribuït a la seva condemna. La gent que havia vist en aquest grup una oportunitat de llibertat, un representant d’ideals, un company de lluita; veu com es desferma el partit i, amb ell, tota possibilitat de canvi.

El reelegit com a secretari general del partit, Pablo Iglesias, s’ha imposat al seu número dos, que havia estat la seva mà dreta, per un 41, 57% sobre el 39,12%, una ferma oposició i que convida—o jo ho faria— a la reflexió i a un replantajament de la unitat d’acció posterior per part dels “podemites”. Sempre havia vist en la figura de Iglesias un compendi entre la oratòria perfecta i la agressivitat d’un missatge necessari, un carisma que agitava i empentava, un to de veu amb un ressó que contagiava al més incrèdul. Desde La Tuerka, cada una de les intervencions del número u de PODEMOS m’interessaven i m’arrencaven un moviment d’assentiment del cap i quasi sempre un “que bé que ho fa!” Era, per mí, com el David fernàndez, però a la política espanyola, l’assot de la casta. En canvi, Íñigo Errejón sempre m’havia resultat massa tènue, amb una docilitat extrema, un “savoire faire “elegant i càndid però poc incisiu, amb una joventut que deixava palesa la seva inexperiència. No obstant, desde les últimes pica-baralles que han assolat el partit, he vist com a crescut Errejón. Acusat de ser el representant d’un PODEMOS tàctic, professional, un PODEMOS de partit— que no deixa de ser el que realment és: un partit polític— i no de sentiment; està demostrant un talant exquisit que incita a la serenitat, està evidenciant que la seva suposada tàctica funciona més bé del que molts crèiem, ha aconseguit aixecar una oposició contundent contra el seu company Iglesias, ha donat a conèixer la pluralitart d’idees i el més important és que ha demostrat que els grups amb un sol lideratge no són ni reals ni sans. El mentor de PODEMOS, Juan Carlos Monedero, adverteix que si Iglesias cau, caurà PODEMOS, creu així que dóna suport al seu candidat, però el que fa és vendre tot el partit, tot el que representa i el supedita a una única figura. S’oblida així del lema “PODEMOS somos todos”, i aquest marcador universal—“todos”— està utilitzat com un partitiu, un “tots” excloent. Aquesta consulta em recorda lleugerament el que va passar amb la disputa entre Barons i militants del PSOE, tant de bo m’equivoqui… Ara faig una crida, no als seus dirigents, sinó als que han donat suport al partit, si de veritat creieu que “sí se puede” deixeu-vos de batusses verbals i mediàtiques i divisions d’etiquetes “errejonistes”, “anticapitalistes” i “iglesistes”. Feu-ho possible, com ja he declarat a l’inici d’aquest article, desde la distància que em separa de vosaltres, us encomano a que ho feu: construïu un altre país, creeu i doneu esperança.

  • 0
  • 1051