Dissabte 27.05.2017
Contact

La destrucció de la cultura, de Josep Hereu

Sala de lectura del British Museum
Sala de lectura del British Museum

Article de Josep Hereu publicat al número 79 (gener-març 2004) de la revista Relleu

El filòsof francès Michel Henry, mort no fa gaire temps, va publicar, l’any 1987, un assaig que portava per títol La barbàrie1reeditat de nou l’any 2001, en el qual ens proposa una anàlisi penetrant i sense concessions sobre l’estat de degeneració de la cultura moderna en la nostra civilització occidental, estat tant més preocupant pel fet que la disfressa sota la qual es presenta aquesta destrucció no és ni més ni menys que el saber. No és l’únic autor francès que ha reflexionat darrerament sobre aquest tema. A títol d’exemple mencionaré Jean-François Mattéi, La barbarie intérieure2i Nicolas Grimaldi, L’homme disloqué3per bé que aquest darrer és una reflexió d’un abast més ampli. La paradoxa de la nostra època consisteix, segons M. Henry, en un desenvolupament sense precedents del saber que va de bracet amb l’enderrocament de la cultura. Saber i cultura es contraposen en una lluita a mort si és cert que el triomf del saber comporta la desaparició de la cultura.

Què hem d’entendre per cultura? Per a M. Henry la cultura designa l’autotransformació de la vida, el moviment pel qual ella no cessa de modificar-se a si mateixa a fi d’arribar a formes de realització més elevades. La cultura, doncs, no és altra cosa que el conjunt de respostes pràctiques que la vida s’esforça per aportar a l’immens desig que la travessa. I aquesta resposta només la pot trobar en si mateixa, en la realització de les seves formes més elevades dutes a terme en l’art, en l’ètica i en la religió.

Enfront de la cultura entesa així s’erigeix, des de l’inici de l’era moderna, el saber, o els sabers que formen la “ciència”, un coneixement rigorós, objectiu, incontestable, vertader. De totes les formes aproximades –o dubtoses– de coneixement, o de creences, o de supersticions, que l’havien precedida, la ciència es distingeix per la potència de les seves evidències i demostracions, de les seves “proves”, al mateix temps que pels resultats extraordinaris als quals ha arribat i que capgiren el nostre món.

Aquesta situació té el seu origen, segons el nostre autor, a principis del segle XVII, quan Galileu declara que el coneixement en el qual l’home ha confiat des de sempre és fals i il·lusori. Aquest coneixement és el coneixement sensible que ens fa creure que les coses tenen colors, gustos, olors, que són sonores, agradables o desagradables, en definitiva que el món és un món sensible. L’univers real, en canvi, està composat de cossos materials insensibles, de manera que el món del coneixement no es basa en la sensibilitat, variable segons els individus, sinó en el coneixement racional d’aquestes figures i d’aquestes formes sensibles: la geometria. El coneixement geomètric de la naturalesa material és el nou saber que substitueix la resta i la relega a la irrellevància. Aquest principi, que a Galileu tenia només un significat metodològic, rep un significat dogmàtic amb el positivisme. La qual cosa no té res a veure amb la ciència, sinó amb el cientisme, la ideologia que pretén que la ciència és l’únic coneixement que ens permet accedir a la realitat vertadera. La ciència és, en realitat, un coneixement segon. Reintegrar el saber en el camp de la vida és comprendre que cap problemàtica teòrica és vertaderament autònoma.

Separar de la realitat dels objectes les seves qualitats sensibles significa eliminar, al mateix temps, la nostra sensibilitat, el conjunt de les nostres impressions, de les nostres emocions, dels nostres desitjos i de les nostres passions, dels nostres pensaments, en una paraula de la nostra subjectivitat sencera que constitueix la substància de la nostra vida. Si donem per suposat que la vida és la font exclusiva de la cultura sota totes les seves formes, és evident que el fet de prescindir de la vida significa prescindir també de la cultura i que la modernitat galileana només pot oferir l’espectacle aterrador que estem presenciant, el desmantellament progressiu d’allò que donava a la vida la seva raó de viure.

Quin és, tanmateix, el pressupòsit ideològic, que passa desapercebut, sobre el qual descansa aquest plantejament del saber científic? El pressupòsit ideològic consisteix a considerar que els sabers científics, per diversos que siguin, constitueixen l’únic saber possible, l’únic fonament assignable a un comportament racional en totes les esferes de l’experiència.

Aquest plantejament cientista, que no científic, és la ruïna de l’humà. És la barbàrie, diu M. Henry. La barbàrie no és mai un començament, sinó que és sempre segona en relació a un estat de cultura  que la precedeix i és només en relació a ella  que pot aparèixer com un empobriment o una degradació. La cultura és sempre primera.

La degeneració de la cultura té una manifestació privilegiada en la institució que, per definició, exerceix la funció de garantir la cultura: la Universitat. Així, la destrucció de la cultura es manifesta sobretot en la destrucció de la Universitat, destrucció que es pot fer extensiva al conjunt del sistema educatiu. Aquest punt però, que M. Henry tracta extensament, mereixeria un tractament a banda, que aquí no quedarà exposat.

La pregunta que es formula M. Henry és també la nostra: quin és, aleshores, el destí de la cultura i, amb ella, de la humanitat de l’home?

Exclosa de la societat per la cultura tecnocràtica i mediàtica, i de la mateixa Universitat, la cultura troba refugi en la clandestinitat. Els media de la cultura –mosaics, frescos, gravats, llibres, música– tenien habitualment per tema el sagrat, la realització de les potències de la vida fins al descobriment del seu sentit. El medium mateix era l’art, el despertar d’aquestes potències. La imatge estètica, visual, sonora, ideal eren objecte de contemplació. La cultura era el conjunt d’obres genials que s’enviaven els homes a través de la nit dels segles per a la seva autorealització.

Si hom considera avui les grans obres de la cultura sota l’aspecte de la seva transmissió i d’aquesta manera com a medium, s’ha de reconèixer que la seva situació ha canviat: era per si mateixes, pel seu estar allà sempre present –del temple, del fresc, del llibre– que s’introduïen en la comunicació, invitant als qui les contemplaven a preguntar-se pel sentit de la vida a través d’elles. Això no és en absolut així avui dia. Submergida en el flux de productes fabricats en sèrie, de la seva publicitat degradant, d’imatges televisades succeint-se sense interrupció i destinades a la desaparició immediata, "llibres", escrits no per escriptors i pensadors, savis o artistes, sinó per presentadors de TV, polítics, cantants, campions en qualsevol esport i aventurers de tot tipus, l'obra d'art no compleix la seva pròpia promoció, ha deixat de ser el medium. El medium és la imatge televisada no allò permanent al que s’ha de tornar sempre per tal de realitzar-se a si mateix, sinó allò que s’esfuma sens parar en un no-res que mai hauria d’haver abandonat. No és l’autorealització allò que proposa a la vida l’existència mediàtica, és la fugida, la peresa de tots aquells que, rebutjant la seva energia, converteix per a sempre en descontents de si mateixos que obliden aquest descontent. Un oblit que recomença a cada instant.

Els media són tributaris de la instància política, d’un conformisme social del qual ells incrementen indefinidament el regne i el poder, perquè, d’aquesta manera, són subjectats a les ideologies dominants, a les modes, al materialisme ambiental, a aquesta corrupció que vol que, havent-se convertit la comunicació en el seu propi contingut, els media parlin principalment de si mateixos, anunciant i descrivint allò que ells han produït o produiran. Cantants, actrius, homes polítics, aventurers de tot tipus, campions de qualsevol esport són els nous clergues, els vertaders pensadors del nostre temps. I amb ells l’actualitat, allò sempre nou i sempre nul, allò insignificant, el materialisme ambiental, la vulgaritat, el directe, el pensament i el llenguatge reduïts a eslògans. La paraula és donada a aquells el discurs dels quals té la certesa de ser escoltat: aquells que no saben res i no tenen res a dir.

Amb l’omnipresència de l’existència mediàtica i dels seus valors, és la cultura considerada globalment la qui es troba exclosa. Aquí intervé la censura radical a la qual els mateixos media estan sotmesos, excloent la cultura i amb ella l’autorealització de l’home fora de l’univers mediàtic, de la societat i del món dels homes. Determinats per la publicitat, pels percentatges d’audiència, per la llei del més gran nombre, de l’anivellament pel cap baix, els és cada vegada més impossible introduir, en aquesta desfilada caòtica d’imatges, alguna producció d’un altre ordre, una creació vertadera –trencar el cercle en el qual TV i públic es remeten indefinidament l’un a l’altre la imatge de la seva pròpia mediocritat.

La cultura, en aquesta situació, queda relegada a allò que M. Henry anomena un estat d’underground. L’intercanvi que pretén no es produeix a la llum de la Ciutat, per medi dels seus monuments, de la seva pintura, de la seva música, del seu ensenyament –dels seus media. Ha entrat en la clandestinitat marcada per breus propòsits, indicacions amb presses, referències que alguns individus es comuniquen a soles els uns als altres quan, per la casualitat dels trobaments, es reconeixen marcats pel mateix signe d’una manera que evoca el final de Les ciutats invisibles d’Italo Calvino: l’infern dels vius, diu Calvino, no és quelcom que hagi de venir; n’hi ha un, el que ja existeix aquí, l’infern que habitem cada dia, que formem estant tots junts. Hi ha dues maneres de no sofrir-lo. La primera és fàcil per a molts: acceptar l’infern i formar part d’ell fins al punt de deixar de veure’l. La segona és arriscada i exigeix atenció i aprenenatge continuats: buscar i saber reconèixer qui i què, enmig de l’infern, no és infern, i fer que duri, i deixar-li espai.

Transmetre la cultura, permetre a cadascú arribar a ser el que és, escapar a l’insoportable malestar de l’univers tecnomediàtic, a les seves drogues, a la seva transcendència anònima, és el repte al que es veu sotmesa la cultura en la nostra modernitat. La pregunta final de M. Henry és, no sols un repte, sinó una invitació: poden, la cultura i la humanitat de l’home, ser salvats encara per algú?


Notes

1. M. HENRY, La barbarie, París, Grasset, 1987 (Traducció castellana, La barbarie, Madrid, Caparrós, 1997).

2. J.F. MATTÉI, La barbarie intérieure, Paris, PUF, 1999.

3. N. GRIMALDI, L’homme disloqué, París, 2001 (Traducció catalana, L’home dislocat, Barcelona, Barcelonesa d’edicions, 2003).

  • 0
  • 465