Dissabte 21.10.2017
Contact

Daguerrotips

Sols

Xai
Xai

Com que els éssers humans som imperfectes per definició, només podem estar mal acompanyats en major o menor grau

L’Ajuntament de Girona ha publicat unes estadístiques on s’hi explica que en 3 de cada 10 habitatges de la ciutat hi viu una persona sola, una proporció que va augmentant any rere any. En determinades zones del municipi les llars unipersonals s’enfilen fins gairebé el 40%. A simple vista, podríem pensar que aquest fet es deu a l’envelliment de la població i és conseqüència d’una combinació de dos fets inevitables com són la viduïtat i l’emancipació dels fills. Però, mirant les dades de prop, trobem que la franja d’edat que comprèn més gent vivint sola és la que va dels 36 als 59 anys. Hi ha una pulsió que ens empeny cap a la solitud i no té res a veure amb les fatalitats del pas del temps: estem triant aquest camí nosaltres mateixos i no sabem ben bé per què, i tot em porta a pensar que aquesta tendència només pot fer que augmentar en els propers anys. 

Fa uns dies llegia els retrets de G.K. Chesterton vers els intel·lectuals del seu temps, acusant-los d’un relativisme que, per posar-ho tot en dubte, no permetia prendre cap direcció, atès que no quedava cap barem per determinar si una decisió era l’encertada. L’escriptor anglès encara podia contraposar l’actitud dels pensadors que li eren contemporanis al sentit comú de la gent corrent. Això ja no ho podem fer nosaltres. Al llarg del segle XX, el discurs d’aquells que Chesterton criticava ha anat fent forat en capes cada cop més grans de la societat. La combinació de la possibilitat de fer-ho tot qüestionable i, per tant, prescindible, amb la natural tendència de tot ésser viu a buscar la comoditat, ha fet proliferar el xandall i la xancleta al mateix temps que ha destruït la nostra paciència amb els defectes dels altres.

Val més estar sols que mal acompanyats, diuen.  Però, com que els éssers humans som imperfectes per definició, només podem estar mal acompanyats en major o menor grau. I és per això que cada cop estem més sols. A mesura que ja no queda ningú per ajudar-nos, ni tenim ningú a qui ajudar, la nefasta retòrica de l’autoajuda va trobant camp per córrer. Fent de la necessitat virtut, ens diuen que hem d’aprendre a estimar-nos i hem de creure en nosaltres mateixos. Certament, no podrem fer altra cosa quan ja no ens quedi res per creure ni a ningú a qui estimar.

No creient en res més que en el propi benestar, tota idea de sacrifici va essent substituïda per una felicitat de cartró pedra que només pren valor pel mètode de la comparació. Es tracta d’enganyar-nos els uns als altres en una competició patètica per veure qui és menys desgraciat. D’aquí surten tots aquests viatges a llocs absurds,  aquestes fotos de peus que es bronzegen a la platja i aquest desfici insatisfet que no porta enlloc. I d'aquí la idealització de la vida que podríem tenir i no tenim, subjugats –creiem- per una parella i una família amb totes les tares pròpies de la humanitat.

Val més sols que mal acompanyats i, mentrestant, ens anem convertint en un cúmul d’individus. Fins i tot les ovelles, aparentment tan curtes, saben que el que queda esgarriat esdevé una presa fàcil. Si no ens n’adonem, algun dia aniran mal dades i caurem tots com mosques. 

  • 0
  • 1101