Dimecres 23.08.2017
Contact

Escola i civilització

Escola
Escola

Article del Consell de redacció publicat al número 79 (gener-març 2004) de la revista Relleu

Escola i Civilització són dos conceptes que tenen en comú el ser possibilitats realitzades. Escola, la skholé grega, l’otium llatí, com a oci o temps lliure s’oposa al temps de la servitud del treball penós necessari per a la subsistència. Civilització s’oposa a Barbàrie. “Bàrbar” és el terme despectiu que entre els grecs i els romans designava els estrangers. Podrem acumular subtileses relativistes, o millor, en un sentit més noble, consideracions sobre la igualtat fonamental de totes les persones per tal de treure a la civilització algun component de superioritat si ens resulta molt molest; subsistirà, però, que l’aigua corrent a les cases, el sistema mètric decimal, una simfonia de Mozart, l’atenció als malalts o la benevolència en el tracte, són fets prou clars que ens indiquen que la qualitat de vida dels homes està travessada d’una possibilitat realitzada d’un més o un menys en una dimensió la possessió de la qual ens complau. La diversitat de civilitzacions és abans que cap altra cosa un fet a observar. És bo de saber enumerar-les ben objectivament, som els mateixos els que comptem el temps de la mateixa manera, cada civilització té el seu calendari, les seves festes, conserva el record de les seves matrius en el noms dels dies de la setmana, els mesos. No s’hi val a pensar-se que podem triar sempre com de nou i començant des de nosaltres mateixos allà on rebem els beneficis seculars d’una regularitat establerta i conservada.

Les oposicions oci/treball, civilització/ barbàrie es mantenen des d’alguna tensió, mitjançant la qual allò adquirit pot ser conservat o incrementat en la seva transmissió a traves de la successió de generacions. L’adquisició que és la realitat d’una ciutadania universal com a patrimoni de les nostres societats avançades comporta algunes tensions si hom vol el seu manteniment i l’enriquiment constant de les seves possibilitats. En el nostre ordenament jurídic actual l’escolaritat és obligatòria i gratuïta fins als setze anys. L’escolaritat és obligatòria perquè hom pensa que l’exercici de la ciutadania necessita d’alguns aprenentatges que precisen de l’oci per tal de poder ser adquirits i la llei ciutadana vetlla suplint l’atenció familiar per tal que aquesta possibilitat sigui eficaçment universal. L’escolaritat és gratuïta al no voler fer dependre els beneficis que procura de la condició econòmica diversa dels ciutadans.

“Fracàs escolar” és, si ho pensem una mica, una expressió contradictòria. Hom no fracassa en el temps lliure. Tot ell, la seva sola existència com a tal és un èxit com una possibilitat realitzada que convé agrair de tant en tant. El malestar en l’ensenyament deriva sobretot perquè hem introduït a les aules i els seus entorns les compulsions que agiten la concepció més brutal del que ens pensem que és l’èxit en la vida com una competició individual: la discriminació entre treballs servils i treballs liberals, entre mà d’obra no qualificada i llocs directius, la distància entre vides anònimes i famosos mediàtics, i totes les altres compulsions que acompanyen l’aparador de les nostres societats avançades, projecten sobre els moments més tranquils dels aprenentatges l’ombra terrible d’un fracàs en una competició definida fora d’ells mateixos. L’escola ha de restar al marge de tot allò que exclou el benefici de ser el que ella és, escola, és a dir, un temps de llibertat, el temps dels aprenentatges.

L’eslògan “cultura de l’esforç” potser estava ben intencionat, però està mal formulat i s’ha sobredimensionat com a remei universal. Pensant-ho amb calma veurem que no cal redundar ascèticament, i verbalment, el component d’esforç que implica tot aprenentatge. És la naturalesa de les coses a aprendre la que els dóna el grau de dificultat que en cada cas tenen. Tothom qui ha exercit l’ensenyament sap que tampoc no està en mans de ningú oferir rebaixes “tontes”, o exigir encariments encarcarats. Ho sabem si ens guien els continguts a transmetre, què és el que cal i què no convé justificar de cap manera donat que és una obvietat. Hi ha tota una cultura de l’aula molt plena d’una memòria d’obvietats, des d’ella es resoldrà pacientment el que, a estones, ara, sembla irresoluble i es resoldrà no tant per la seva formulació en doctrines o mètodes , sinó en el seu exercici constant en una pacient docència. És a aquesta memòria de l’aula a la que cal que estiguin atents els polítics si de veritat volen treballar a favor de la realitat escolar.

La “lògica” de la transmissió és molt severa amb qui trenca constantment les seves regles. Hom ha parlat recentment de la “sostenibilitat de la societat” referint-se al fet elemental que si gaudir d’uns beneficis demana uns esforços, si no hi ha continuïtat en els esforços no hi ha continuïtat en els beneficis. Convé, sobretot, conservar o introduir de nou si ja l’hem perdut, la senzillesa d’aquesta veritat. L’obligatorietat i gratuïtat de l’ensenyament concebuts com un servei social no pot convertir l’escolar –ni a les seves famílies– en un client d’uns serveis; senzillament perquè no és de la naturalesa de la institució escolar definir-se d’aquesta manera. L’escolar és un nou membre de la societat a qui li cal aprendre a complir els seus deures per poder viure amb dignitat l’exercici dels seus drets, i aprofitar l’oportunitat de rebre els aprenentatges que li són oferts com a possibilitats que ell pot fer realitat. La realitat d’unes capacitats desplegades que són d’ell mateix, en cada cas, i de tots nosaltres com els seus conciutadans. Des d’aquesta perspectiva el que cal urgentment és polititzar l’escola. A l’escola ningú no hi va com a client a dotar-se del que sigui que li pertanyi únicament a ell mateix. El que es juga en cada realitat escolar, és l’honor de tots els ciutadans. Polititzar l’escola no vol dir evidentment, introduir les disputes sovint tant artificioses amb què els partits divideixen la societat, ni que a l’escola es parli de “política”. Vol dir senzillament i noblement que mantenir escoles –espais de llibertat, espais d’aprenentatges– és aquell objectiu polític que manté la possibilitat de perfecció en tots els restants aspectes en què una societat pugui aspirar a perfeccionar-se fins a un grau de civilització que ens pugui complaure a tots.

  • 0
  • 679