Dijous 30.03.2017
Contact

Carta abans de la matinada. 27-II-2017

Cua per beneficència
Cua per beneficència

Per Josep Maria Boixareu, editor i escriptor @LLERONA7

Després de tant temps sense enviar-vos cartes, generalment abans de la matinada, tindria moltes coses a dir-vos o comentar. Properament tindré més temps per comunicar-me amb vosaltres i tot anirà sortint. Els darrers dies han estat, però, molt intensos per a mi i en tinc prou per entretenir-vos o empipar-vos una bona estona, si abans no heu esborrat aquest document.

Estic especialment sensibilitzat pel contingut de la conferència que vaig assistir divendres passat a Granollers. Estava organitzada pel Club de Premsa d’EL9NOU i versava sobre la pobresa, remarcant l’infantil. La conferenciant, la monja sor Lucía Caram. Aquesta argentina arrelada a Catalunya fa uns quinze anys, que parla fluidament el català i que durant aquest temps ha fet feina de la bona, socialment parlant.

Voldria recordar tots els aspectes de la pobresa que va tractar i com els va tractar, però la memòria no em dóna per més del que us transmeto en les ratlles següents. D’entrada haig de manifestar que no em va venir de nou el que va dir perquè sabia de la seva personalitat, del seu tarannà i quelcom de les seves idees i de la seva feina. No em va venir de nou però en vaig sortir impressionat i una mica trasbalsat; crec que no devia ser l’únic de l’auditori, ple de gom a gom, perquè el fons i la forma del seu enraonar arribaven al cor.

Tenim la pobresa molt a prop i no tan sols a les barriades o les barraques, que encara en queden, sinó que en tenim arreu a l’entorn nostre. No donaré xifres perquè em podria equivocar, però són esgarrifosos els nivells de pobresa a l’Estat i a casa nostra, de risc de pobresa greu i immediata. No recordo bé les definicions o termes, però per als que ens costa recordar les xifres n’hi hauria prou amb pensar que un 30% de la població està en aquest risc i si dic que un de cada deu nens ja està en situació de pobresa extrema crec que no exagero. Som pobres perquè, mentre tinguem veïns pobres, nosaltres també ho som, encara que no ens manqui res material.

I els infants? I els adolescents? A aquests la pobresa els pot marcar per tota la vida. Els estralls de la crisi, que diuen que ja hem passat, han estat devastadors i les seves conseqüències actuals, les seves ferides, romanen en moltes llars de tota mena, amb pare i mare o monoparentals. Hi ha qui ha tornat a trobar feina però, quina feina? Amb un dels pares que treballi i cobri menys de mil euros al mes no es pot mantenir una família amb fills, com una mare o un pare sols, amb un o més fills, tampoc. I, aquí, no parlem de la gent gran, que seria capítol a part.

Sí, ens deia sor Lucía, hi ha bancs d’aliments, menjadors socials, moltes ONGs, sortosament, però no n’hi ha prou. Hi ha pobresa econòmica i pobresa de dignitat. La persona necessita proximitat, empatia. Els nens i les nenes necessiten la proximitat de la família amb tot el seu escalf. La crisi deixa moltes famílies trencades o tocades profundament. Els fills no tan sols necessiten menjar, vestir, educació o lleure, sinó tenir els pares a prop, la seva proximitat en tots els aspectes. Si els pares no tenen feina o la tenen precària, com poden oferir proximitat als fills si la seva preocupació és procurar-los la supervivència material?

A sor Lucía no li agrada parlar de pobres, sinó de “persones empobrides”, potser perquè, penso jo, els recursos existeixen però estan molt mal repartits. La crisi ha aprofundit i segueix aprofundint l’abisme entre rics i pobres, les desigualtats cada dia són més grans. Alguns països pobres potser han millorat el seu nivell de vida, encara que sigui vist amb grans xifres que sabem no arriben a tothom. Però, al nostre entorn, potser en nosaltres mateixos, la pobresa i la desigualtat augmenten i no en som prou conscients.

Sor Lucía no defuig la responsabilitat de l’Església en aquest tema. Al contrari, l’afronta amb coratge. Sense oblidar que l’Església té Càritas, molt bons sacerdots, religiosos i religioses, no reconeix que l’Església Catòlica sigui la dels pobres, com volen el papa Francesc o el bisbe Casaldàliga i tants altres pastors i entitats religioses, a les que es va referir en vàries ocasions. L’Església no serà l’Església dels pobres fins que no tingui “ni or ni plata”. El papa Francesc tracta de donar exemple vivint en la pobresa, però tots sabem que encara hi ha massa bisbes i cardenals que viuen en palaus, per esmentar només un aspecte de les seves vides. A sobre, afegeixo jo, tracten de fer-li la vida impossible.

Sor Lucía és una gran comunicadora i val la pena que ho sigui perquè, endemés de tenir cura de la seva fundació, d’acostar-se als presos i a tota mena de “persones empobrides”, fa una gran tasca de difusió d’aquest enorme, el primer segons ella, problema social. Viu en aquest món, es fica per tot arreu, va de les barraques als palaus, sempre perseguint el mateix objectiu: denunciar i proposar solucions. Tots hi hem d’estar implicats, personalment i col·lectiva. El sector privat, el tercer sector, ha d’arrossegar i col·laborar amb el sector públic, totes les administracions, en la tasca de tractar d’apaivagar i eradicar la pobresa.

Com que és d’aquest món, tampoc no oblida que a l’Estat actual hi ha tres poders: el legislatiu, l’executiu i el “perjudicial”. Tots sabem el que pensa sobre Catalunya perquè sap com podríem lluitar millor contra la nostra pobresa, sense oblidar que el món no serà la “terra promesa” fins que la dignitat sigui per a tothom.

  • 0
  • 460