Divendres 21.07.2017
Contact

El meu Ballarín (en el primer aniversari de la seva mort)

Xavier Rubert de Ventós, Josep Maria Ballarín i Antoni Comín
Xavier Rubert de Ventós, Josep Maria Ballarín i Antoni Comín

Per Antoni Comín, Honorable Conseller de Salut @toni_comin

Hi ha amistats que són un privilegi. És més, l’amistat amb aquells homes que un no dubtaria en qualificar de “mestres” –mestres pel que fa al sentit que pugui tenir l’existència- és un dels millors regals que et pot donar la vida.

La meva amistat amb mossèn Ballarín va ser, de fet, una amistat heretada. Algun racó de la memòria de la meva infància conserva encara avui el record d’en Pep xerrant al menjador de casa els meus pares, tot just començada la transició. Deu fer quaranta anys. El mossèn capaç de ser amic de l’ànima –i de ser-ho de veritat- de tots els polítics de l’antifranquisme i de la recuperació de la democràcia: Alfonso Comín, Pasqual Maragall, Jordi Pujol… No sé si els pobles necessiten un “pare espiritual”, però si la Catalunya contemporània n’ha tingut algun, aquest ha estat mossèn Ballarín. Malgré lui. (I sé que això el faria esclafir de riure, de tant ridícul com li sonaria).

L’home de lletres capaç de fer compatibles la més alta erudició literària, filosòfica i teològica, i les formes expressives més a ras de la terra, populars, arrelades a la tradició. Un savi, senzill –i no amb una senzillesa impostada, sinó autèntica- com els savis de veritat. Càlid, proper, cordial, com els savis de veritat. Intel·ligència a dojo i humilitat, com els savis de veritat. Agudesa psicològica i moral, amb una mirada cap a totes les coses sempre compassiva, com els savis de veritat.

La ironia d’en Ballarín era proverbial. Un dels trets més coneguts del seu caràcter, sí. Però no sé si s’ha dit prou que aquella ironia tan fina seria incomprensible al marge de la seva fe. Perquè no hem d’oblidar que la fe cristiana va de la mà d’una determinada manera d’entendre la naturalesa humana: aquella que sap que la capacitat humana pel pecat és molt alta i que, per tant, cal esperar que Déu hi faci més que nosaltres alhora d’aconseguir que ens comportem com a bones persones. La ironia de qui coneix –i tant bé que els coneix!- els límits de la criatura humana i sap que, al capdavall, el més important de tot deu ser aprendre a perdonar, a demanar perdó i a deixar-se perdonar. La ironia nascuda de l’esperit benèvol i comprensiu del qui sap que la fusta humana dóna pel que dóna. La ironia, en fi, del qui sap que allò que no pugui fer l’amor de Déu no ho podrem pas fer nosaltres.

La fe: la fe pensada i, al mateix temps, la fe més enllà de tota raó. La fe que la raó sap que no pot justificar, però que molt més encara sap que no podria desmentir. La fe del Ballarín era una fe treballada en mil lectures de la millor teologia i filosofia, tan dels clàssics com dels místics, literats i pensadors del segle XX. I al mateix temps, era una fe nua i innocent com la confiança d’un nen en els seus pares. Perquè la fe, en realitat, no pot ser d’una altra manera. Potser per això la seva preferida era Santa Tereseta de Jesús.

La fe com una intimitat secreta, però font al mateix temps de la complicitat més forta: la complicitat dels qui voldrien compartir l’amistat de Déu. La fe com un secret, sí, però un secret a veus. No com un privilegi, perquè el secret de la fe és un secret que es vol universal. (Com te’n riuries, ho sé, de totes aquestes frases maldestres i les seves paraules mal posades. I com les agrairies, al mateix temps, per la seva bona fe i la seva sinceritat. Per això no les esborro.)

Anècdotes dels darrers anys me’n vénen moltes. Una tarda de diumenge a Gòsol, l’hivern picava fort, visita sorpresa a casa el mossèn amb el meu company, cap al tard. No ens esperava. El vam trobar amb el batí, mirant el Barça, of course. No ens va deixar marxar fins entrada la nit, per tenir temps d’explicar-nos, detall rera detall, la tragèdia inenarrable de la lleva del biberó. “Aquell tic d’afusellar que hi havia aleshores” –ens deia després de relatar els tres intents d’afusellament, un per cadascun dels tres bàndols (el bàndol republicà s’havia dividit en plena retirada), dels quals havia sortit miraculosament viu.

El recordo, en una de tantes visites amb ma mare a la casa Berga, ensenyant-nos la seva fabulosa col·lecció de dibuixos de joventut. Poc conegut el Ballarín dibuixant, certament. Però també en això era un artista, i també en això un xic irreverent. O les trucades telefòniques, amb aquell punt intempestiu, per seguir de prop la salut de la família. Sempre amb un: “Escolta, quan pujaràs?”

Ja més darrerament, quan vam anar junts a la llista de ‘Junts pel Sí’: “Mossèn, si tenia algun dubte sobre si anar o no en aquesta llista, se’m va passar quan vaig veure que tu la tancaves.” Ell estava convençut que aquesta vegada Catalunya aconseguiria el que no havia aconseguit en les anteriors cites històriques. Però avisava que, sobretot, mentre donàvem aquesta batalla definitiva, democràtica, pacífica, no ens poséssim més cursis del compte. “Es que els catalans hi som massa donats, a barrejar l’èpica amb la cursileria.”

Ell, certament, era un home sobri en l’ús del llenguatge. Almenys així el vaig conèixer jo. La seva conversa impactava per la seva intensitat, no per la seva quantitat. Respostes i comentaris com una daga al pit. Sempre capaç de fotografiar l’ànima del qui tenia a davant. I de parlar-li quasi més amb els silencis que amb les paraules.

El record final, el definitiu –aquell que ja mai t’abandonarà- és de poc abans de la seva mort. En la seva generositat màxima, va voler compartir els últims dies, les últimes hores com aquell qui diu, amb els amics de sempre. Havia donat instruccions que tots aquells que volguessin acomiadar-se d’ell poguessin fer-ho. Jo, amb l’agenda ja capturada per la mala vida del govern, vaig poder fer una escapada improvisada una nit de diumenge –de nou una nit de diumenge- patint de no arribar a temps de trobar-lo conscient. Entre les coses que em vaig atrevir a dir-li baixet, a cau d’orella, aquesta: “Quina sort, ara podràs tornar a veure el teu amic Alfonso cara a cara.” Va obrir els ulls –els tenia mig clucs-, va somriure amb els llavis i va fer que sí amb el cap, mentre la mirada li brillava molt intensament.

  • 0
  • 1125