Dimarts 12.12.2017
Contact

"Esbossos alemanys"

Ja hi som

Dos trens
Dos trens

Sobre el xoc de trens asimètric

La metàfora del xoc de trens, l'espanyol i el català, ja fa temps que és usada a tort i a dret. Fins fa poc, com una cosa que es podia témer en un futur més o menys immediat i que potser era més o menys evitable. Ara, però, ja hi som de ple encara que no tothom sembla que se n'adoni. El "recurs amb previ avís penal" del Tribunal d'Ordre Públic, (ai, perdó, volia dir naturalment el TC) que amenaça d'engarjolar una vintena (o els que calguin) de polítics i funcionaris catalans cas que cometin  el reprovable crim de mantenir i aplicar la partida pressupostària pel referèndum, és el punt sense retorn que segella i certifica la mort i l'enterrament de totes les recomanacions de diàleg i de totes les "terceres vies". S'ha acabat el bròquil, com diem a casa nostra. La ceguesa i la matusseria de la política espanyola, que primer va enterrar la millor oportunitat de mantenir Catalunya dins d'Espanya, ara segueix, amb la mateixa prepotència i fatxenderia de sempre, el seu marcat camí cap al que pot ser el pitjor fracàs de la història moderna de l'estat espanyol.

Si a dalt parlo de xoc de trens "asimètric" és per tenir en compte la gran diferència entre el comboi blindat espanyol i l'humil trenet de rodalies català. És aquesta diferència aparent de força i de poder la que deu donar confiança d'èxit a tots els mediocres capitostos carpetovetònics, aquella confiança que feia dir a l'Aznar que abans es trencaria Catalunya que no pas Espanya. No fa gaire (no recordo on) vaig llegir que el conflicte el guanyaria "qui menys errors faci". Si acceptem aquest criteri no tenim gaires problemes. Espanya està fent errors un darrera de l'altre, mentre que el govern i les institucions catalanes ho estan fent molt millor del que mai ens havíem pensat que fos possible. Això no vol dir pas que ara tot sigui planer. Ben al contrari. Ens ho posaran tan difícil com puguin. Però en darrer terme estem en condicions de ser els que surtin més ben parats del xoc de trens.

Ens podem trobar, i això no  és pas res de nou, que Espanya perdi del tot el seny (el poc que sembla que li queda) i comenci una orgia d'empresonaments, inhabilitacions, multes, etc. que faci empal·lidir d'enveja els senyors Erdogan i Putin. Recordem, però, que ja hi ha més de 3.000 càrrecs electes disposats a prendre el relleu on sigui i a proclamar, si cal, la cèlebre DUI. Empresonar-los a tots, carregar amb forces espanyoles de seguretat contra els ciutadans que indubtablement sortiran al carrer a defensar els polítics que ells mateixos han elegit, proclamar l'estat d'excepció, de setge o del que sigui, portaria una onada d'indignació (almenys a Europa) que es podria traduir en el reconeixement d'un govern provisional català per molts més països dels que ara mateix puguin estar disposats a fer-ho en el seu dia. I què passa si, per exemple, tots els multats es neguen a pagar les multes i presenten recurs a Europa després de passar per totes les instancies espanyoles?

Ja sabem i repetim des de fa anys que tot depèn del poble, de cadascú de nosaltres. Com a mínim del més d'un milió i mig que s'ha manifestat cada Diada per la independència. Aquesta vegada les criatures i els més vells haurien de quedar-se a casa, però hi podria haver prou gent al carrer per fer palesa la protesta contra una repressió indigna d'un país democràtic europeu. I, tinguem-ho present, la reacció catalana ha de seguir sent pacífica, tot i que és possible que no es poguessin evitar reaccions esporàdiques contra la violència que usessin les forces de repressió. Caldria, però, que tothom tingués ben present que iniciar actes de violència seria el pitjor error que podríem cometre. Els actes de violència (també els legalitzats) poden ser la força del comboi blindat espanyol. La del modest trenet català és la força moral, democràtica i civilitzada d'unes aspiracions que estan d'acord amb les normes acceptades internacionalment i amb la Declaració de Drets Humans de l'ONU.

Espanya ha demostrat que amb el seu concepte de propietat patrimonial, que ens redueix a "provincias" sense voluntat pròpia, no té cap respecte per les demandes i aspiracions dels altres pobles peninsulars. La seva ceguesa la porta també a oblidar que el món del 2017 no és el mateix del que va fer possible la promulgació i l'execució del Decret de Nova Planta. Si Rajoy i la seva comparseria hi veiessin una mica més enllà del nas potser haurien atinat en la possibilitat (jo diria, la seguretat) de què si al final poguessin impedir ara la independència de Catalunya (i deixem estar aquí quants disbarats haurien de fer per impedir-la), el divorci cívic i moral que ells mateixos han provocat ja no poden impedir-lo. Catalunya es convertiria en un focus de malestar amb repercussions europees, fins que altra vegada es plantegés una altra embranzida per separar-se de Espanya. Catalunya ja no serà mai més "una de nuestras amadas regiones". Ells s'ho han buscat i ells s'ho trobaran si per desgràcia arribés aquell cas. Les últimes revelacions de l'exministre Margallo dient de qauina manera volia evitar el 9-N i no se'n va sortir, només fan que demostrar la real impotència pràctica de la política espanyola, que faci ara el què faci només li pot produir un fracàs inmediat o a curt termini.

Crec força adient citar aquí un polític àrab. Fa poc en un article a la premsa alemanya sobre el sultanat d'Oman i parlant de les activitats del govern d'aquell país a la regió (de mediadors entre governs i rebels, entre Aràbia Saudita i Iran, etc,) el secretari general del ministeri d'Afers Estrangers omaní, Sayyid Badr Al Busaid, parlant de com intentaven establir un diàleg entre les parts contraries definia el diàleg així: "Un diàleg presuposa respecte i sinceritat mutus. Ha d'encaixar-se en un marc que acceptin les dues parts. I només pot tenir èxit si es tracten tots els temes que són importants per totes dues". Si el lector compara aquestes paraules amb el pseudodiàleg que ofereixen Rajoy i donya Soraya, no cal parlar gaire més.

El trenet català, com l'he anomenat abans, s'està blindant, però, cada vegada més. No és sols l'assemblea de mandataris electes. També hi contribueix, la declaració dels 185 al patí dels tarongers, el compromís clar i decidit de l'ANC, Òmnium i AMI, que representen un gruix essencial del país. I la decisió de tants ciutadans de plantar-se al carrer quan calgui per defensar de forma cívica i educada les nostres institucions. Catalunya és més forta del que tothom es creia. I els errors espanyols, la supèrbia i la incomprensió de la casta política a l'altiplà castellà hi ha ajudat decisivament. I ara ja s'encarreguen les urnes. Anem passant...

  • 0
  • 817