Dimecres 26.04.2017
Contact

Un impost als esprais de pintura

Signatura amb esprai
Signatura amb esprai

Un cop entaulats començàrem a meditar una solució a la qüestió dels grafits

Primer varen arribar els seitons, després les escopinyes, les olives farcides d’anxova i, al mateix temps, unes patatones seques d’aquelles que no agraden a ningú. Ja podien servir-se les copes de cava. Havíem resistit un esgotador dia suportant diversos postulats feministes a la Universitat de Girona, calia descansar. Descansar també del record recent d’una professora atorgant consideració d’art als grafits a les parets.

“–De fet, l’art és tot allò realitzat per l’home –va començar pontificant l’amic Jan Bulbena–. L’art és allò que no ha estat creat per les mans de Déu. Per suposat podem considerar els grafits com mostres d’art, Déu no faria mai una aberració tan gran... Ara bé, dins l’art hi ha una determinada jerarquia, hi ha categories millors i pitjors.”

La idea exposada pel Sr. Bulbena era extremadament interessant, mereixia de ser meditada amb unes ostres, sempre acompanyades d’unes copes de vi blanc, sec. “–És més, mentre hom assaboreix el gust del mar, del flux d’una ostra, l’experiència de la seva qualitat natural és total –prosseguí en Jan–, com més s’acosten les obres humanes a la Divina Creació el resultat esdevé ineludiblement un art de jerarquia superior, tan per la seva vessant estètica com per la seva qualitat material. Per aquest motiu, la Capella Sixtina, el David de Miquel Àngel o el Monestir d’El Escorial són obres d’una exquisidesa inqüestionable i, per contra, la deixadesa moral, derivada del protestantisme, de l’estètica de la lletjor, proporcionen una precarietat en l’obra i en la pròpia composició material. Trobem al final d’aquest descens un Bacon escorxador i putrefacte, un Duchamp àvid i desagradable o un Calatrava ignorant i cobdiciós. És art de nivell baix, brut i decadent. D’aquest art, com de les coses nocives de la vida, hem de dir: No gràcies!”. Tan bon punt acabà el seu argument, en Jan llençà l’última cloïssa al plat, simbolitzant millor el final d’aquella lliçó magistral. Calia anar a la recerca d’un restaurant, car no només d’aperitius viu l’home.

Mentre caminàvem cercant un lloc decent on sopar vàrem fixar-nos en les parets de la ciutat, en aquelles parets embrutides, pintades, maltractades i humiliades per les joves masses de delinqüents desarrelats. Recordàrem com unes hores abans, a la universitat, una professora parlava d’aquells bandits com si d’una mena d’artistes de carrer es tractés, com una espècie de personetes amb un gran potencial, amb necessitats d’expressar-se. Si abans havíem considerat a Duchamp o Bacon artistes de baix nivell, com podríem considerar els grafits i els seus autors? Gairebé els podríem catalogar de bactèries perjudicials dins la jerarquia de l’art, com una de les demostracions artístiques més allunyades de la bellesa, com una atac contra l’harmonia urbana. Aquelles pintades amb colors estridents, amb firmes estúpides i absurdes frases en castellà ens deixà força trasbalsats, calia apartar-se d’aquella degeneració i meditar, serenament, quina seria la millor opció per combatre aquesta xacra.

Un cop entaulats començàrem a meditar una solució a la qüestió dels grafits. “–Si les forces d’ordre públic tenen problemes per combatre aquests malfactors, l’administració en canvi sí que hi pot fer alguna cosa –exposava en Jan mentre demanava més vi–, cal gravar amb una taxa tots els esprais de pintura. Encarir-los sense contemplacions, com si ens haguéssim tornat socialdemòcrates. La gent decent no pinta mai amb esprai, en cas que pinti alguna cosa més enllà d’un llenç –deia mentre ajuntava, concentradament, un tall de filet amb un de foie–. Jo mateix no sabria ni on adquirir un instrument d’aquestes característiques”.

El cambrer trigava a portar el vi demanat i l’excel·lència del sopar perillava, llavors en Jan donà un cop a la taula i, per fi, el jove empleat es dignà a venir “–Tst, tst, noi! Porta'm un Rioja, que aquest vinagre empordanès em farà venir cremor d’estómac –Un cop aconseguida l’atenció del treballador, l’amic Bulbena seguí amb l’explicació–. A més a més, no seria tan diferent del cànon digital, un alimentava la SGAE i el nostre alimentaria la maquinaria que sotmetrà, amb tota la potència de la bellesa i la civilització, aquestes aberracions dels grafits.”

Finalment, tot i la llarga espera, ens serviren el vi, aquell magnífic fruit de la fermentació. Tanmateix, observarem com el braç d’aquell noi, gairebé tapat per la màniga, lluïa dissimuladament un tatuatge amb motius tribals, molt similar als grafits de les parets. “–Tapis millor aquesta marca i porti’ns el compte.”

  • 0
  • 561