Diumenge 19.11.2017
Contact

Contextos polítics

Fracassar en la societat de les oportunitats

Fail
Fail

En una societat així només ens tenim a nosaltres mateixos per culpar-nos de la nostra mala situació social

Una autora gens sospitosa de ser conservadora afirma que com més capaços som de fer realitat l’ideal d’una societat que garanteixi la igualtat d’oportunitats, més insuportables se’ns fan els propis fracassos. La desigualtat seria molt més difícil de suportar en una societat que garanteixi l’ideal de la igualtat d’oportunitats perquè en una societat així només ens tenim a nosaltres mateixos per culpar-nos de la nostra mala situació social. Potser es podria dir que en una societat d’aquest tipus, més que en cap altra i amb major contundència, se’ns fa evident la realitat de les nostres més íntimes circumstàncies, això és, el fet que, per molt que ho intentem, la igualtat d’oportunitats mai es deixarà convertir en igualtat de resultats o, encara més seriosament, que hi ha quelcom en tots nosaltres que fa de l’expressió “igualtat d’oportunitats” una noble quimera. En el cim del projecte il·lustrat d’intentar imposar-nos sobre la naturalesa per tal de garantir el benestar de tots, la naturalesa ens recordaria que encara té molt a dir.

Qui si sap si és per això que en una societat com la nostra el fenomen de la indignació emergeix amb la força que ho fa. La indignació, en aquest cas, entesa com el clam fort, intens i de curta durada, molt més clar en la queixa que en l’explicació i la justificació de les raons d’aquest queixa.  Qui sap, doncs, si tenen raó aquells que veuen en la indignació una manera de perdonar-nos a nosaltres mateixos, una manera de no ser tan durs amb allò que ens és més propi, mentre dirigim la nostra exigent mirada cap a una altra banda. Qui sap si la indignació és, llavors, una manera, al capdavall molt humana, de fer-nos més suportable la realitat de les nostres més íntimes circumstàncies. O potser no –diran uns altres–, potser aquesta manera de parlar és fruit de la ceguera consistent en no veure que encara no hem aconseguit l’ideal igualitari perseguit. Pendents encara de saber qui té raó, aquesta darrera posició és, naturalment, molt més agradable. En ella seguim tenint motius d’indignació i, per tant, motius per una queixa que algú podria sospitar que té quelcom de terapèutic. I encara més important, en ella seguim tenint la tranquil·litat de saber que l’última paraula sobre la naturalesa –això, és, sobre tot– és nostra. 

  

  • 0
  • 615