Diumenge 19.11.2017
Contact

Aire fresc

Crònica d'algunes veritats ocultes

Imatge promocional de l'ANC
Imatge promocional de l'ANC

El 27S no va fallar el mètode, certament imperfecte, sinó el resultat.

27S: el 27 S no va fallar el mètode sinó el resultat. Si el 27S s'hagués superat la barrera del 50 % de vots clarament favorables a la independència i s'hagués conformat un Parlament amb una majoria estable i sense fissures disposada a proclamar-la, la situació actual podria ser molt diferent. No sabem com de diferent però ben segur que també, a ulls internacionals, ben diferent. Ja sabíem que les eleccions plebiscitàries no eren la millor manera de conèixer la voluntat dels catalans. I sabíem que la coincidència, només en algunes ofertes electorals, de programa de govern i de canvi de model d'estat, impediria computar part dels vots. Ho sabíem tots i el resultat, per poc, malauradament, ens va fallar. El mètode d'eleccions plebiscitàries, imperfecte, exigeix un suport nítid a la independència més gran per compensar el suposat vot independentista de qui prefereix votar en clau de govern però el 27S no ens va fallar el mètode, imperfecte, sinó, tot i ser històric, va fallar el resultat.

Referèndum o referèndum: Aquesta opció apareix com un nou intent d'aconseguir el resultat que el 27 S, malauradament, no va donar. I ha suposat reformular el full de ruta, mitjançant una estratègia, cal dir-ho, diferent de la prevista als programes electorals tant de Junts pel Si com de la CUP. Referendum pactat o referendum unilateral es presenten, un any després del 27S, com les dues úniques opcions possibles, quan en realitat n'hi ha d'altres. Però s'imposa aquest discurs fins al punt de considerar la discrepància o l’escepticisme davant l'efectivitat d'aquest referèndum com a una tàcita renúncia a la independència. I el discurs de referèndum o referèndum es va retroalimentant per la malfiança entre actors polítics i socials i l'altaveu de destacats tertulians i opinadors.

El Pacte Nacional pel Referendum: El seu objectiu, a banda d'insistir en l'ampli i ja prou conegut suport transversal (només cal recordar el 9N) a aquesta fórmula per decidir la relació entre Catalunya i Espanya, és intentar arrossegar als comuns cap al referèndum unilateral, davant l'anunciada negativa de l'Estat a pactar-lo i mirar de superar, amb els seus vots, el 48 % obtingut el 27S. Però els comuns no volen ni sentir parlar de RUI i ja han descartat l'aposta per una Catalunya independent. Per tant el PNR, si vol mantenir el nombre d'adhesions, no pot avançar cap a la unilateralitat. I paradoxalment esdevé la millor expressió de les dificultats internes de la fórmula referendària que és la seva raó de ser. En tot cas, per intentar-ho que no sigui dit, i com més adhesions obtingui d'una banda i evidències de la manca de diàleg de l'Estat de l'altre, hi hagi, millor.

 La majoria necessària: Els defensors del referèndum diuen estar disposats a pactar amb l'Estat la pregunta, la data i la majoria necessària.  A partir d'aquí es fa difícil d'entendre que sigui millor un referèndum en el que hi pot haver una tercera pregunta sobre un nou encaix de Catalunya a Espanya (autèntic cavall referendari de Troia contra la independència) que unes eleccions plebiscitàries. Si convenim, i no ofereix dubte, que com més ampli sigui el suport a la independència en una votació, més fàcil serà un reconeixement internacional, no s'entén que es prefereixi anar a aquesta votació en un supòsit de fraccionament de vot via referèndum derivat d'una tercera pregunta, que en unes eleccions en les que la voluntat dels catalans es pot expressar mitjançant el vot nítid a forces polítiques que defensin aquesta independència. En ambdós casos l'exigència és alta i, amb totes aquestes dificultats, el que no pot fallar és ni el mètode ni el resultat. L'argument de fons per descartar noves eleccions plebiscitàries és que ja les hem fet però aquesta realitat no  converteix, per si mateixa, en millor opció l'aposta per un referèndum de difícil homologació.

 De la voluntat política a les dificultats tècniques. És d'una ingenuïtat que no ens podem permetre donar per descomptada la participació activa per part de la funció pública en una nova legalitat catalana contrària a la que encara consideraran vigent. Costa d'entendre que en tot el discurs proreferèndum s'hagin obviat les evidents dificultats tècniques i logístiques que poden impedir una celebració homologable i amb garanties. No n'hi ha prou amb el coratge, voluntat i determinació dels convocants. Per fer un referèndum des de les actuals institucions, cal el concurs i participació de la funció pública, que actua amb imparcialitat i amb subjecció a la llei vigent en cada moment (i que deu tenir, com a mínim, el mateix dret a desobeir a la CUP que el que aquesta invoca per desobeir a l'Estat). Fan més favor a la causa de la independència els qui venen alertant-ho des d'un principi, tot i ser titllats de tebis pel discurs proreferèndum dominant, que els que critiquen i desconfien del missatger per ignorar el missatge i xutar a cegues la pilota endavant. 

 Transició o Ruptura: A la independència, quan no hi ha pacte com és el cas, només s'hi arriba des de la ruptura. No és la transició que porta a la ruptura sinó que és aquesta última la que comporta una transició. Per això és equívoc mantenir el discurs de transició nacional quan en realitat s'està proposant una ruptura (el record subconscient de la transició espanyola  dels anys 70 ens traeix). És vincula la necessària continuïtat provisional de les lleis, per donar seguretat jurídica, estabilitat econòmica i pau social, amb la seva aprovació a institucions, com l'actual Parlament, que no estan pensades pels ambiciosos objectius perseguits. Es confon la legitimitat de l'aplicació d'un determinat full de ruta que resulti guanyador, en vots, de les eleccions, amb el fet que aquest full de ruta s'hagi de conduir necessariament a través de lleis emanades i des d'un Parlament autonòmic. I, per acabar-ho de legitimar, es pretén que sigui un referèndum aliè a la legalitat espanyola en la que descansen, per ara, les nostres institucions autonòmiques, les que ho acabin validant. Per aquesta via el procés sempre té les de perdre. Ens porta a cronificar la inconstitucionalitat. Qui pretengui desviar un tren amb ample de via espanyola per fer-lo passar per vies amb ample europeu sempre descarrilarà. Potser el que ha de fer és canviar no només de vies sinó també de tren.

 Inhabilitacions i mobilitzacions: Si alguna cosa hi ha de previsible en tot aquest procés, és la gradual i calculada resposta de l'Estat a cada pas. I si n'hi ha alguna d'imprevisible és la resposta de la societat catalana a tot plegat. Amb una dada certa, ni la inhabilitació per concórrer a eleccions d'Otegui al País Basc, ni les inhabilitacions de Mas, Homs, Ortega i Rigau a Catalunya han comportat, de moment, passar de l'escalfament a l'ebullició i desbordament de les aigües catalanes, més propenses a pacífiques i festives manifestacions puntuals que a dures resistències actives continuades en el temps. Per altra banda, els principals actors polítics es saben i declaren prescindibles (i que darrera d'ells en vindran d'altres) però dona la sensació que la desconfiança recíproca actua com a resistència a assumir riscos d'inhabilitació. Tots prescindibles, si, però més els altres que un mateix, en la mesura que amb el temps i l'exercici del poder se'ls fa difícil distingir el servir a la causa amb ser una garantia per la causa. La inhabilitació de tot un expresident de la Generalitat, o d'un exconseller diputat a Corts en exercici, ha rebut, sap greu dir-ho, una tèbia resposta popular. I encara que no ho diguin, ho saben tots els que poden venir a continuació. I ho sap l'Estat, que ha intentat eludir una imputació de Nuet i controlarà el tempo d'inhabilitacions de càrrecs públics en exercici a Catalunya, com a guspira d'una possible protesta popular d'incerta evolució. La intensitat de la resposta popular catalana no és aliena al clima de desconfiança que traspuen les relacions entre els actors polítics catalans.

 Falsos Reptes: "No és tan difícil d’entendre que una majoria independentista prefereixi estimbar-se per fer un referèndum, que no pas estimbar-se per renunciar-hi. L’esquer de les eleccions anticipades no és vàlid ni tan sols per al presumpte guanyador". Això escrivia el senyor Toni Soler el passat diumenge al diari ARA. Del referèndum o referèndum a l'estimbar-se o estimbar-se. I per evitar-ho, ens diu: "L’escenari que es prepara només deixa dues opcions: al costat de les urnes o al costat de la repressió". És a dir, si no creus en el referèndum, encara que sigui per estimbar-se, és que estàs amb la repressió. I, es pregunta al mateix article: "Hi ha d’haver alguna bona raó per la qual gent tan diversa, de l’esquerra llibertària a la dreta més rància, repeteixi als quatre vents que la convocatòria del referèndum és un exercici d’escapisme pueril que acabarà quan un dels dos protagonistes de l’aventura -ERC o el PDECat- tingui el coratge d’assumir-ne el fracàs." I alguns, que no som ni de l'esquerra llibertària ni de la dreta rància, i que no estem al costat de la repressió, modestament i amb la boca petita, fa temps que ens preguntem: com és que gent tant llegida i preparada, des dels que ostenten grans responsabilitats fins als que tenen altaveus tant qualificats han alimentat aquesta bola de neu del RUI, que pot esdevenir una immensa frustració col·lectiva pel país i enviar per una generació a can pistraus una independència que teníem a tocar? Un bon amic, primer entusiasta i ara dubtós amb l'efectivitat del RUI, em diu: ho havíem d'intentar, ens falta temps, ens hem de rearmar. Perdona? Compto a deu i dic: no, no pas; ho haviem d'aconseguir. Per estimbar-se, que ho facin els personatges del Polònia. 

El canvi de vies i de tren: La traducció política del canvi de vies i de tren abans esmentada, l'alternativa a un referèndum d'impossible pacte i amb dificultats tècniques insuperables només des de la reiterada voluntat dels impulsors, podria ser la següent:

 1.- Reconvertir el text de les anunciades lleis de transitorietat en una proposta de bloc de constitucionalitat provisional, l'article primer de la qual hauria de dir que Catalunya esdevé un estat independent dins de la UE. 

2.- Sotmetre aquesta proposta de bloc de constitucionalitat provisional, no a l'aprovació d'un Parlament autonòmic sinó a la ratificació d'una assemblea de càrrecs electes (ACE) constituïda per tots els representants populars en exercici a eleccions locals, catalanes, estatals i europees favorables a la independència, convocada a l'efecte, com a mostra de l'ampli suport, transversalitat i legitimació democràtica que sustenti la seva formulació. Aquesta aprovació té efectes polítics i és aliena al règim jurídic autonòmic i per tant inatacable per inconstitucional. 

 3.- Convocar eleccions, en les que els diferents partits favorables a la independència haurien de concórrer amb aquesta proposta de bloc de constitucionalitat, en paral·lel al seu respectiu programa de govern.

 Aquesta formula permet, a l'hora:

 a) escollir un programa de govern i la força política que es prefereix que l'apliqui, d'entre les que defensen la independència.

 b) optar per la independència, amb el vot a favor de qualsevol de les forces polítiques que la defensin i que presenten el mateix programa d'estat (bloc de constitucionalitat).

 c) escollir un programa de govern i la força política que es prefereix que l'apliqui, d'entre les que siguin contràries (expressa o tàcitament) a la independència.

 d) garanteix tant la participació dels partidaris del si com els del no.

 e) garanteix una campanya electoral, una votació i un escrutini amb plenes garanties.

 Un suport electoral majoritari a aquest bloc de constitucionalitat provisional fa que la voluntat d'independència provingui directament del poble i expressa, millor que el referèndum, no només aquest anhel col·lectiu sinó al mateix temps ja amb quines regles de joc s'hauria de culminar el procés.

Certament l'Estat, en una gradual i proporcionada resposta a cada pas, que segur té ben estudiat, pot intentar des de simplement desqualificar políticament aquest programa per  inconstitucional fins a inhabilitar els partits que es presentin a les eleccions amb aquest bloc de constitucionalitat. En el primer cas,  els catalans tenen la resposta. En el segon, l'Estat estarà inhabilitant legítimes idees polítiques i portant el segrest de les institucions a nivells difícilment refugiables en el concepte d'afer intern en el marc de democràcies avançades dins de la UE.

  • 0
  • 921