Dimecres 13.12.2017
Contact

L'exercici de la ciutadania

Manifestació independentista
Manifestació independentista

Estem molt cansats de xerrameques de gent superba curta de mires.

Els cants de sirena de la sínia dels simètrics pro dialogants es fan molt pesats. Ens caldrà fer com Ulisses i lligar-nos al pal de la nostra nau. Nosaltres ens concentrem en l'exercici de la nostra ciutadania. Si aquest exercici és lliure nosaltres ciutadans de Catalunya ens sentirem lliures, si se'ns posen traves, refusos, humiliacions ens sentim captius. Ja no tenim més ganes de xerrar amb gent que mai compleix el que diu i que gaudeix en veure'ns sotmesos. Estem molt cansats de xerrameques de gent superba curta de mires. Ens fa sempre il·lusió l'exercici de la nostra ciutadania en l'alliberament, la concòrdia i la plenitud nacional. Volem navegar com un poble lliure entre pobles lliures.

L'amic Salvador Cardús ha escrit un article sobre Quan Espanya hi era a temps, posa unes quantes dates: la tardor de 2005, la primavera de 2010, el setembre de 2012, l'abril de 2014, el 22 de maig d' enguany. Personalment penso que tota l'aventura del segon estatut i la humiliació de Pasqual Maragall foren decisives. Completar majories absolutes no és pas un destí de ningú. Prou és prou. Amb tota seguretat hi haurà visions diferents, Cardús acaba el seu article tot dient : durant més de deu anys, Espanya ha estat a temps. Però no ha tingut cap pressa. No ho sé gaire, ni ja no m'interessa pas massa, podem repassar uns escenaris i trobar unes o d'altres possibilitats d'alguna entesa, tot plegat a mi em recorda la dita que no hi ha pitjor sord que el que no vol sentir. Prou és prou. No ens equivoquem més si ells volen alguna cosa ens la facin real en el present de l'exercici de la nostra ciutadania, en l'ara mateix de les nostres llibertats ciutadanes. Cap més altre terreny és decisiu només l'exercici de la ciutadania. Tota la resta de balanços, dialogismes, cronologies ens sona a música celestial. L'Adéu a Espanya de Joan Maragall que tanca l'Oda a Espanya és de l'any 1898, farà 120 anys .Són molts d'anys. Ells són sords. Nosaltres som ciutadans lliures que no volem parlar més amb qui no ens escolta. Passem plana. Joan Maragall sona així:

On ets, Espanya? — No et veig enlloc.

No sents la meva veu atronadora?

No entens aquesta llengua — que et parla entre perills?

Has desaprès d’entendre an els teus fills?

Adéu, Espanya!

  • 0
  • 674