Dimarts 19.09.2017
Contact

Aire fresc

Realitats paral·leles i gestió emocional del procés

Incertesa
Incertesa

La ferma determinació del govern català es recolza en un ampli suport popular

En la relació Catalunya/Espanya vivim realitats paraleles que neixen ja d’una diferent percepció de l’estructura territorial de l’Estat, es tradueixen en una diferent interpretació del conflicte polític-institucional i acaben en una manifesta confrontació pel que fa a la celebració del referendum.

1.- L’estructura territorial de l’Estat i el miratge del pacte constitucional de 1978

L’autonomia política de Catalunya mai ha estat assumida per Espanya com un dret natural d’una nació integrada dins de l’Estat. L’Estat sempre l’ha percebuda com una concessió, revocable, a una regió díscola i incòmoda per la seva identitat diferenciada però imprescindible per la riquesa que genera. Els catalans, durant anys, de bona fe, ens hem volgut creure el miratge del pacte constitucional, fent-ne una lectura diferent de la que se’n feia a les institucions de l’Estat. Per nosaltres era una via per avançar en l’autogovern, per ells era una excusa per mantenir-nos, en determinades condicions, mansos dins l’Estat. I així, entretinguts en recursos d’inconstitucionalitat, conflictes de competències i nou Estatut d’autonomia hem fet plegats més que una llarga transició, convivint en realitats paral·leles, més o menys ben unides en funció del règim de majories i minories parlamentaries existents. Possiblement l’any 1978 i els que el van seguir no es podia fer gaire més, d’acord al context històric i els suports polítics majoritaris del moment. Però el miratge del pacte constitucional s’ha anat esvaint amb la fi del segle XX i ha desaparegut durant els anys que portem del segle XXI. No estem parlant del progrés econòmic i social produït durant l’últim quart de segle passat. Aquest paràmetre no ens serveix, ni en positiu ni en negatiu, per defensar les bondats o l’impossible encaix de Catalunya dins d’Espanya perquè ha estat comú a tota l’Europa occidental. Estem parlant d’un vell conflicte territorial entre una nació catalana que aspira a la seva plenitud i conclou que només la podrà assumir amb les eines d’un estat independent i una nació de matriu castellana, incapaç de compartir en condicions d’igualtat un mateix estat  amb els seus pobles veïns.

Cal tenir clar que el miratge del pacte constitucional no és un problema de govern sinó d’Estat. Per això, més enllà de l’immobilisme de l’actual govern o dels enganyosos aires de reforma federal de la Constitució del socialisme espanyol, el que fa impossible qualsevol encaix català és l’endèmica manca de reconeixement de Catalunya com a nació i el seu dret a conviure d’igual a igual. És important recordar els intents del segle XIX i del segle XX,  tenir interioritzat d’on venim i com hi hem arribat, com a vacuna en front els nous miratges polítics que, tard o d’hora, amb l’escalada de tensió, apareixeran de nou.

2.- El conflicte político-institucional

El conflicte entre Catalunya i Espanya és de naturalesa política i per tant tota confrontació en termes jurídics, a partir del marc constitucional actual, és parcial, enganyós i d’impossible resolució perquè impedeix a les institucions espanyoles negociar jurídicament sobre la integritat territorial. No és cert que la Constitució permeti fer un referèndum vinculant a Catalunya sobre la independència; com a molt admet una consulta prèvia sobre si Catalunya vol impulsar una reforma constitucional, sotmesa a referèndum de tot l’Estat. Només des de la constatació, reconeixement i defensa de Catalunya com una nació que ja existia i que no té la seva raó de ser en la Constitució, per més que en un període concret hagi intentat encaixar-hi, i l’apel·lació a la legalitat internacional que es pot plantejar la superació del conflicte en termes polítics. Només des d’aquest punt de partida, de naturalesa política, assumible i no assumit per l’Estat, hauria estat possible pactar l’exercici del dret a decidir. Però el miratge del pacte constitucional ho ha impedit i ho continuarà impedint. El dret constitucional espanyol parteix del miratge d’un règim democràtic que és invalidant del dret de les nacions que el conformen a decidir el seu futur. Dret constitucional i dret a decidir configuren dues realitats paral·leles de difícil conciliació.

3.- La celebració del referèndum

Certeses.- És una certesa la determinació del govern de la Generalitat i dels grups parlamentaris de Junts pel Sí i la Cup en fer tot el que calgui per celebrar el referèndum.

També és una certesa la determinació del govern de l’Estat i els grups parlamentaris del PP, Cs i el PSOE en fer tot el que calgui per evitar-ho. 

Dubtes.- El dubte no està per tant en la voluntat política d’uns i altres per arribar fins al final sinó en si els instruments legals, judicials i mitjans materials de que disposa l’Estat podran evitar o distorsionar el referèndum. O, dit al revés,  si les institucions catalanes disposaran de prou instruments legals, recursos humans i mitjans materials per celebrar-lo amb garanties i homologable internacionalment. És en aquests termes que cal llegir les declaracions del conseller Baiget.

Autoritat.- La ferma determinació del govern català es recolza en un ampli suport popular i obliga als que en formen part, a assumir tots els riscos, coneguts i previsibles, que comporta organitzar i celebrar el referèndum. I qui no hi estigui disposat, ja no hauria d’haver acceptat la designació. És en aquests termes, per raons d’autoritat, que cal entendre el cessament del exconseller Baiget.

Poder.- L’Estat té poderoses eines per evitar o distorsionar la celebració del referèndum. És una certesa que té el poder i la força: el poder executiu, l’administració pública de l’Estat, el  poder legislatiu, el poder judicial, el Tribunal Constitucional, el Tribunal de Comptes, l’exèrcit i la policia. I les utilitza amb mesurat càlcul temporal, proporcionada i progressiva reacció material i gran precisió quirúrgica personal.

El xoc de trens.- L’autoritas front la potestas. Dret i raó front llei i força. Tenim unes institucions catalanes conjurades a celebrar el referèndum, sabedores que només la raó de la força el pot evitar. I si el terreny de confrontació institucional, en el marc d’una legalitat constitucional que permet el rescat de competències, a Catalunya li es desfavorable, és en el terreny de la confrontació político-social on té possibilitats de reeixir.

Soufflé o mar de fons.- S’equivoquen els analistes espanyols si persisteixen en interpretar les aspiracions d’independència com un soufflé. Sota l’aparent mar en calma de la societat catalana hi ha una autèntica mar de fons que s’escalfa i creix amb força, alimentada per dinàmiques internes i també per les constants decisions contraries als interessos dels catalans per part dels poders de l’Estat. Mar de fons que, quan aflori, es pot endur per davant a qualsevol que intenti frenar-la. 

9N i inhabilitacions.- Pels catalans el 9N va tenir una lectura: el valor de conèixer la voluntat de més de dos milions de persones. Per l’Estat en va tenir una altre: més de dos milions de persones van cometre conscientment un desafiament ilegal i no va passar res.  I  no pot passar que no passi res. Per això van venir després les inhabilitacions. I ara les amenaces. 

De les inhabilitacions a l’ús de la força.- Ningú sap que pot fer que les aigües, escalfades des de fa temps, arribin al punt d’ebullició. El dia 1 d’octubre, uns i altres, sembla que estan determinats a passar de les paraules als fets. Fins ara el conflicte s’ha focalitzat com a confrontació entre institucions i representants polítics però el dia 1 d’octubre es pot manifestar entre forces policials i catalans que volen votar. O artificialment entre catalans que no volen que es voti i els que volen votar. El canvi d’escala és evident i molt rellevant. Si la votació no és possible amb normalitat perquè s’impedeix obrir col·legis electorals, votar, fer el recompte, donar o interpretar amb solvència el resultat  i acceptar-lo, de la mobilització és pot passar a la revolta ciutadana. I no hi ha poder establert, en ple segle XXI, capaç de resistir una revolta ciutadana. Can Vies és un petit exemple però molt il·lustratiu de la incapacitat de la força pública de dominar una revolta, en aquell cas minoritària, i de la facilitat amb que el poder públic, quan no li queda altra sortida, és el primer en incomplir les seves pròpies normes. Sempre he pensat i escrit que és fa difícil celebrar un referèndum amb plenes garanties i un resultat homologable internacionalment. Tant de bo estigui equivocat. En tot cas, sembla lògic  pensar que tant l’Estat com el Govern de la Generalitat deuen haver previst com actuar si, amb o sense referèndum, la mobilització i revolta esdevé majoritària.

El control emocional del procés.- Si arriba aquest punt d’ebullició, és fonamental que els impulsors del referèndum sàpiguen conduir la protesta i revolta ciutadana, amb absència de violència. Aquesta reacció, degudament conduïda, afavoreix les pretensions catalanes. El caos que deriva del seu descontrol, o l’enfrontament entre civils catalans, afavoreix la posició de l’Estat.  Fa pocs dies, en una arnada aparició conjunta dels tres expresidents espanyols vius,  un d’ells (de fet podria haver estat qualsevol dels tres) va repetir que el que impediria, en última instància, la independència de Catalunya seria la divisió i enfrontament entre catalans. Davant d’això, els catalans, un sol poble, hem de tenir interioritzat, compartir, difondre i repetir que la resposta sempre i només serà una: pau, llibertat, democràcia, dignitat i determinació, tant si s’expressa en referèndum com si acaba en noves eleccions.

  • 0
  • 591