Divendres 22.09.2017
Contact

"Esbossos alemanys"

Predicar al desert

Premsa alemanya
Premsa alemanya

A la premsa en alemany se'ns escolta poc o gens

És inqüestionable que a la premsa en alemany - Alemanya. Suïssa i Àustria - es parla ara molt més sovint de Catalunya, amb una densitat que fa pocs anys no hauríem ni somniat. Malauradament -amb excepcions molt honroses, que sempre n'hi han - en general la informació oferta als lectors d'aquests països segueix estant dominada massivament pel punt de vista espanyol. Els que ens escarrassem a contrarestar aquest predomini tenim -no sempre, però sovint - la impressió d'estar treballant debades. Això no ens fa desistir de la feina, però de vegades hom s'esbravaria de gust escridassant a tots els sords que no ens volen escoltar. Cal, però  - ai, las...- ser diplomàtic i amb un sospir tornem a picar pedra altra vegada, per dura que sigui.

Al final hom acaba traient-ne la conclusió amb la que vaig acabar un breu intercanvi epistolar amb el periodista Martin Dahms, que escriu a diversos diaris alemanys i austríacs:

"...Allò que a vostè li sembla indubtable, per mi és la prova de l'efectivitat de la propaganda espanyola. Allò que per mi és evident, , sembla que per vostè és el resultat d'una propaganda separatista... Ja veig que no ens convencerem pas l'un  a l'altre. Permeti'm que faci servir una dita espanyola: "tiempo al tiempo". El temps, aquest coetani insubornable, ja aclarirà que s'equivoca i qui no. I llavors si jo - vell dinosaure - encara sóc viu, podrem tornar-ne a parlar".

Mentrestant, però, treu de polleguera llegir la cançó de l'enfadosa que el referèndum és il·legal, anticonstitucional, prohibit, etc. Llegir ara que els consellers que han dimitit eren els "darrers moderats" i ara el Govern s'ha "radicalitzat" i ja no fa cas de les lleis. Llegir tot el que diuen el Mariano o la Soraya (p.e. que ara Rajoy per primera vegada s'ha declarat disposat a dialogar; d'on dimonis ho treuen?), però ben poca cosa o res dels arguments de Puigdemont o de Junqueras, i si surten veure-ho presentat com reaccions de fanàtics que tanquen totes les portes a un "diàleg sensat". I no parlem ja de les enquestes. En donen sempre les versions de La Vanguardia, de El País o de El Mundo, perquè - ja se sap - les interpretacions catalanes són massa partidistes i no són de fiar...

Aquest és el mantra que sovinteja més: cal que les dues parts busquin una sortida de la crisi actual a través del diàleg. I hom pot dir mil vegades que no pot haver-hi diàleg on l'un fa el sord, que el diàleg ja fa anys que els catalans el busquem i que des del 2010 el diàleg ens l'han fet impossible. Els senyors corresponsals (de diari  o d'agència) que són peixats amb les "informacions" de Madrid, ni se n'assabenten, o ignoren displicentment allò que diuen aquests catalans eixelebrats, que han llançat la sensatesa per la finestra.

Ja dic que hi ha excepcions. Però és una minoria la que incideix en la manca de mobilitat del govern espanyol, en l'error que representa la judicialització  d'un problema eminentment polític o que diuen ben clar que un referèndum és la manera més democràtica de sortir del cul de sac actual.

Què n'hem d'aprendre? Quin camí hem de seguir, doncs? Res que no sapiguem ja de fa temps. Ens escoltin o no, ens creguin o no, hem de seguir burxant amb els nostres arguments. I tenir la seguretat, el convenciment que allò que ho canviarà tot seran els fets, i només els fets. Que el nostre Govern i la ciutadania catalana segueixin ferms pel camí cap al referèndum i el que se'ns obri després. Els fets desmentiran totes les mentides i misèries de la propaganda desesperada espanyola. Seran els fets allò que obligarà als altres països i les institucions internacionals a prendre posició en el conflicte.

Però encara que de vegades n'hi hagi per llençar el barret al foc, seguim picant pedra, tossuts que tossuts. Seguim predicant al desert, en la seguretat que ben aviat el curs dels esdeveniments demostrarà que no som nosaltres els que hem volgut enredar la gent, sinó els nostres contraris. Llavors, però no s'haurà acabat pas la feina. Només en començarà una altra de suport al Govern i al Parlament, aclarint sempre que calgui els dubtes que pugui haver-hi més enllà dels Pirineus.

I ara demano disculpes als meus lectors, pel to d'aquest article, potser massa dolgudament emotiu. Però m'havia d'esbravar...

Tornant al present, malauradament ha estat ara l'atemptat de la Rambla el que ha centrat l'atenció mundial en la nostra capital. Una atenció que sovint trobem dolorosament a faltar. I altra vegada hem hagut de llegir als medis socials les manifestacions d'odi contra Catalunya ("...només han mort catalans, no persones") que no són res de nou, però que fan el mateix fàstic de sempre i que no són pas cap incentiu a quedar-nos allà on es pensa tot això de nosaltres... I altra vegada també, hem hagut de llegir com més d'un corresponsal alemany segueix a ulls clucs la versió madrilenya dels fets i de les responsabilitats. Haver de llegir lloances a en Rajoy "per la seva ràpida reacció" i el seu "fort lideratge" faria riure si no s'ho empassessin tants lectors de bona fe. Per sort hi ha també periodistes que saben el que es fan, com Ralf Streck, corresponsal a Espanya del portal "Telepolis" i d'alguns diaris de segon ordre. I si el cito especialment és perquè és un dels pocs que des de fa temps informa de manera absolutament correcta sobre el nostre procés. Un dels que es mereixen que un dia se'ls doni la Creu de Sant Jordi...

  • 0
  • 337