Dilluns 20.11.2017
Contact

"Esbossos alemanys"

Eufòries perilloses

Eufòria
Eufòria

No ens enlluernem ni abans ni després de l'1-O

Tots sabem que l'abast històric d'una victòria del "Sí" al referèndum del primer d'octubre tindrà, en una pila d'aspectes, una incidència fonamental en la vida diària dels catalans. A un altre article ("No somniem paradisos impossibles") vaig expressar el meu rebuig per possibles evolucions posteriors que alguns desitjarien, amb molt bones intencions que ens costarien molt cares (i no em refereixo solament  a costos econòmics). Els que voldrien una república dissenyada al gust minoritari del seu grup vindrà moment que seran els primers desil·lusionats. Procurem que després no n'hi hagin molts més, quan la primera eufòria ja hagi passat. Perquè hi ha eufòries nascudes més del desig que no pas de la realitat, i són les que poden esdevenir perilloses a l'entorn humà on es produeixen.

La primera eufòria que podria ser perillosa en aquestes setmanes properes fins el primer d'octubre és la de creure -basats en moltes enquestes -  que ja ho tenim tot al sac i ben lligat. D'això només podrem estar-ne segurs el 2 o el 3 d'octubre. Mentrestant, com fan tants i tants patriotes, cal seguir picant pedra fins al darrer moment, mirant d'obrir els ulls a tants conciutadans com es pugui. Però no és tant aquest problema el motiu d'aquest article sinó el de les falses esperances que es pugui fer la gent sobre els primers temps d'una Catalunya independent.

És un problema que s'ha produït a molts països que han sofert un canvi polític radical, com a Sud-àfrica després del final de la segregació racial, a l'est d'Europa després del final del comunisme (sovint amb el mateix personal "canviat de camisa"), o a l'Alemanya de l'Est després de la reunificació. Molta gent esperava, després del canvi, una ràpida pujada del benestar general en quatre dies. El desencís produït pel lent (o lentíssim) ritme de les millores allà on n'hi ha hagut, ha posat en perill més d'una vegada el prestigi de la democràcia en la població que n'havia esperat impossibles.

I aquesta és una evolució que caldrà evitar a casa nostra. Es pot dir als catalans, perquè és cert, que governant-nos nosaltres mateixos sense intervencions foranes el país serà millor per tothom. Es pot detallar tot allò que es pot fer funcionar millor, perquè és cert i podrem fer-ho. Però també s'ha de dir que si hem tingut, sisplau per força, tres-cents anys de paciència ara n’ haurem de tenir encara una mica - i això pot voler dir dos o tres anys com a mínim - fins a arribar al moment de poder fruir de tots els resultats positius del canvi.

És clar que em puc equivocar i tot pot anar més ràpid del que un vell com jo es pot suposar. Però jo aconsellaria a qui em vulgui escoltar, que no s'oblidi de cap manera de què la proclamació de la independència només és el tret de sortida d'una llarga cursa de fons per redreçar tot allò que ha crescut tort o s'ha malmès en tres llargs segles. I això no es fa en un tres i no res. El govern de Catalunya tindrà des del primer moment una tasca immensa. Primer haurà d'assegurar tant el finançament suficient del nou Estat, com les seves relacions amb l'estranger; segón, haurà de construir-lo gairebé de cap i de nou, donant-li no solament una Constitució, sinó tota la nova base legal i jurídica que requereixi la nova situació. I tercer, i aquest és un punt ineludible. en el que no tothom sembla pensar, però en el que malauradament cal comptar , defensar la república contra tots els intents de desestabilitzar-la que pugui venir encara de clavegueres foranes.

I aquesta enorme tasca del nostre govern, en un moment tan crucial de la nostra història, només tindrá l'èxit desitjable si els ciutadans hi ajuden. S'ha dit i repetit sovint que per molt bé que treballin les nostres institucions, la independència només vindrà si la gent del carrer també s'hi aboca. I de la mateixa manera jo diria que si els fruits de la independència arriben més aviat o més tard, si són molts o són pocs, també dependrà del fet que els ciutadans hi col·laborin. Això vol dir practicar més la disciplina i la cooperació que no pas el derrotisme; això vol dir acceptar allò que decideixi i emprengui la majoria sortida d'unes eleccions constituents enlloc de posar-hi entrebancs com a nens rebecs. No vol dir pas abstenir-se de qualsevol critica, però mai donant arguments i palanques als que voldrien veure un fracàs estrepitós del nou Estat.

Sense una gran il·lusió del poble, la independència no arribaria mai. Amb falses il·lusions la podríem malmetre. I això no pot voler-ho cap de nosaltres. Però també hi ha il·lusions reals. El darrer dia 7 uns experts del Centre Català de Negocis, publicaven a El Punt Avui en un article titulat "Catalunya: estat 4.0", en el que exposaven les immenses possibilitats d'èxit que pot tenir la nova república ben portada. Ben portada vol dir tenir present que només es pot repartir la riquesa que es crea, i que no es pot posar obstacles ni lligams dogmàtics als que la creen. Això no vol dir altra cosa que adaptar al nostre país l'economia social de mercat que tan bons resultats a donat a Alemanya i als altres països més pròspers d'Europa. Economia de mercat, per crear riquesa repartible. Economia social per evitar abusos i situacions d'extrema injustícia social. És el sistema que segueixen països que tampoc són cap paradís, però que són els que més s'hi assemblen.

  • 0
  • 582