Divendres 22.09.2017
Contact

"Esbossos alemanys"

Vivim un miracle

Estelada
Estelada

Radiografia d'un estat d'ànim en uns moments privilegiats

Avui he de tornar a demanar condescendència als amables lectors que em fan l'honor de llegir aquests articles, si parlo d'una efemèride molt personal. A l'estiu del 2012, en Joan Safont, que llavors era director del MD, em va obrir la porta per escriure-hi. Després d'aquests cinc anys, l'article d'avui (pocs dies abans d'una Diada decisiva) és el que fa 200 i he cregut que és, per mi, una avinentesa per calibrar aquest moment on som i rememorar que lluny n'estàvem en un moment determinat de la meva joventut que per mi va tenir una importància especial. Quan es publiqui aquest article ja s'haurà produït el "xoc de trens" de la Generalitat amb l'estat espanyol, però ja tindré més tard l'avinentesa de comentar-lo, junt amb el ressò de la Diada.

Avui em centro a calibrar des d'un angle més general el moment que vivim. I vull fer-ho també sense saber encara com serà la crucial jornada del primer d'octubre, ni quins en seran els resultats. Per mi, un vell de 87 anys (per sort, encara bastant ben conservat) senzillament estem vivint un miracle. Un miracle que no es deu a cap discutible intervenció divina, sinó a la voluntat i a la ferma decisió d'un poble que ha tingut la valentia de dir "prou!". Generacions posteriors potser ens envejaran als catalans que ara vivim per haver conquerit també per ells, pels fills, néts i besnéts, la llibertat de decidir com volem que sigui el nostre país, sense que altres puguin impedir-ho com en els darrers llargs tres segles.

Un miracle. No sé trobar cap més paraula que pugui definir millor el camí dels catalans en aquests darrers set anys. perquè malgrat totes les explicacions que fetes després són tan fàcils, no crec que ningú, ni tan sols ningú del milió que es va manifestar el juliol del 2010 contra l'escapçament brutal de l'Estatut, pogués suposar llavors ni de lluny que començava el compte enrere cap a la independència. Des d'aquell llunyà 1977 amb el lema "Llibertat, amnistia, estatut d'autonomia", fins als crits multitudinaris de les darreres Diades "In-inde-independència!" hi va tot un món, tot un canvi radical que ha esborrat de les mentalitats catalanes l’obsessió de buscar qualsevol millora sempre dins d'Espanya. No parlaré aquí altra vegada dels factors que ho han motivat. Els sabem tots bé prou. Només vull constatar l'estupefacció admirativa que, com a tants altres catalans -sobretot als més grans - m'omple de joia i de vegades encara em fa creure que somnio.

I si comparat amb el 1977 ho considero un miracle, què hauria de dir comparant-ho amb el 1957, en plena dictadura del general gallec? Era un temps en el que la visió d'un final de la dictadura (que encara trigaria tant) per la majoria anava sempre lligada a una resurrecció de la república espanyola i la restauració de l'estatut d'autonomia. A qui llavors ens hagués dit que seixanta anys després estaríem a les portes de fundar la nostra pròpia república l'hauríem pres per un il·lús ben intencionat que no sabia "com funcionava el món".

I per què parlo del 1957? Perquè en aquell any vaig tenir un molt petit èxit personal que per mi, però, va tenir una notable influència en la consolidació de les meves aficions literàries. Als Jocs Florals de l'Exili, celebrats aquell any a Ciutat de Mèxic, em van donar l'Englantina pel meu "Telèmac, 1956". Era un poema de forma molt tradicional en el que identificava els nostres exiliats amb Ulisses, i els joves a Catalunya, amb Telèmac, el fill que un dia l'ajudaria a refer la casa pairal, profanada pels forasters.

La història ha anat d'una altra manera i no ha estat la meva generació (encara que hi participi, qui encara en queda) la que farà el gran pas endavant sinó les dels seus fills i néts. Llavors era el temps en el que encaixaven uns dels versos del començament del poema: "Vora la mar, jo sé una terra amarga /que duu els vestits llampants i el cor de dol / i troba que la nit és aspra i llarga / i dins la fosca enyora el flam del Sol".

Amb el moment que ara vivim hi encaixen els versos finals del poema, que evocaven un futur que haurà vingut molt més tard del que llavors tots desitjàvem, però que ho fa d'una manera molt més radical del que podíem pensar en aquell temps : "Vora la mar, jo sé una terra dura / que s'ha salvat, voltada de perills / perquè no ha desertat de l'aventura / l'amor amb desmesura dels seus fills".

Quie després de tants anys estigui arribant el moment en què aquesta "terra dura" s'hagi salvat del perill d'extinció que sempre han perseguit els que ens veien com una nosa insuportable, és un fet que trobarà un lloc destacat a molts llibres d'història i a molts anàlisis sociopolítics arreu del món. Perquè és un miracle portentós, i el món no en veu pas cada dia. I ara a veure com la Diada d'aquest any torna a testimoniar davant del món la imminència del miracle. Un miracle construït sòlidament, pas a pas, com la presentació al Parlament de la Llei de Transitorietat, que ha de donar cos legal al que ja és l'estat d'ànim de la majoria dels catalans: no reconeixem l'autoritat d'Espanya a la nostra terra. Una autoritat que ells s'han cuidat de desprestigiar totalment. A Catalunya ja teníem un petit Santuari del Miracle. Des d'ara en tindrem un de molt gran: el nostre Santuari del Miracle, el de tots,  serà d'ara endavant el nostre Parlament.

  • 0
  • 328