Dilluns 20.11.2017
Contact

Barcelona?

Manifestació
Manifestació "No tinc por"

La gent va oblidar per complet les raons per les que havien sortit al carrer

Tots som Barcelona. Aquest ha estat l’estendard, hashtag, títol…sota el que s’acollia la manifestació del passat vint-i-sis d’agost. Una Barcelona que s’alçava en massa contra l’atemptat del tràgic dijous anterior. La problemàtica entre protocols, capçaleres i demés ha fet ballar a la població entre consignes, disputes i interessos polítics, molt llunyans al motiu de la convocatòria de la marxa. Un cop establert que el representat de la Casa Reial, com a cap de l’Estat al que Catalunya encara pertany va cedir el seu lloc a la capçalera, mantenint-se a segona línia, trencat amb el reglament, semblava que la manifestació tindria lloc sense més entrebancs.

Les xarxes socials movien des de les seves ideologies la gent demanant, en funció del que anaven a fer els “altres”, que fessin això o allò per “defensar-se” del suposat atac de “l’enemic”. Alguns cridaven a la calma, a la unió, que es recordés el motiu primer de la manifestació, que l’únic enemic real en aquell moment era el terrorisme, però les veus s’ofegaven sota el crit polític.

Recomanats i pregats a que els ciutadans mantinguessin una actitud de respecte i no portessin banderes, pancartes ofensives o símbols que no es corresponguessin amb l’esperit de la manifestació, vaig caminar cap a Plaça Catalunya. Mentre arribava al punt de trobada entre el grup amb el que vaig quedar, vaig veure passar la riuada de gent amb banderes estelades, senyeres, republicanes, rojigualdas i un ventall inesgotable de pancartes amb un sens fi d’insults i amenaces a les autoritats polítiques de l’Estat.

Quan el president del govern espanyol i el rei van arribar, van ser rebuts amb l’hostilitat dels crits, insults i l’estrèpit ensordidor d’una sempiterna xiulada. La gent va oblidar per complet les raons per les que havien sortit al carrer. Malgrat que van intentar conjuminar sota el lema “les vostres polítiques, les nostres morts” no van copsar la veritable finalitat d’aquella mobilització. Allà hi érem per cridar que tots som Barcelona, que estem units per un únic fi comú revelar-nos contra la por que el terrorisme vol sembrar en els nostres cors. Tant era qui venia i qui no, “tots som Barcelona” som tots i “tots” vol dir que, com sempre, Barcelona obria les seves portes al món. Jo hi era allà, a la meva Barcelona natal. Marxant per ella. Assistint-HI de manera valenta. Cridant “no tinc por”. Jo hi era fent pinya a la meva Barcelona.

La meva Barcelona, la que estimo amb bogeria.

La meva Barcelona, l’acollidora de cultura.

La meva Barcelona, la dels barris mestissos.

La meva Barcelona, la de la diversitat en el paisatge.

La meva Barcelona, la de bressol de solidaritat.

La meva Barcelona, la de transversalitat cultural.

La meva Barcelona, la de les mil llengües.

La meva Barcelona, la que abraça el de fora i el fa seu.

La meva Barcelona, la de ment oberta.

La meva Barcelona, la mestre en valors.

La meva Barcelona, la que enamora ulls, oïdes i nas.

La meva Barcelona, la de carrers amb pells de colors.

La meva Barcelona, la que enyoro i envejo.

La meva Barcelona, la que m’omple el cor i la boca quan em parlo.

La meva Barcelona em va decebre.

No tocava xiular, entenc la frustració, la ràbia i els motius, però no tocava.

No tocava el ventall de banderes de cap tipus, ni tan sols islàmiques—si n’hi havia.

No tocaven les pancartes amb missatges de rebutgi insults.

No es pot titular amb un “tots som Barcelona” i després refusar segons qui.

Ja tindrem temps d’escridassar-los, de demanar explicacions, de fer-los posar vermells, de mostrar que som i volem ser diferents. La diada de l’onze de setembre és per això, el referèndum de l’u d’octubre és per això, les eleccions són per això, però la manifestació del dissabte no ho era.

Aquesta no és la meva Barcelona.

  • 0
  • 1024