Divendres 22.09.2017
Contact

Carta abans de la matinada. 25-VIII-2017

Jaume Vallcorba
Jaume Vallcorba

Per Josep Maria Boixareu, editor i escriptor @LLERONA7

Amigues, amics

Avui, com alguns de vosaltres, he assistit al comiat de Jaume Vallcorba. Ha estat un comiat a la seva mida, en alçada i profunditat. Alguna cosa hi ha tingut ell a veure en la preparació, es notava. Jo, que, he tingut la sort de poder seure, no m’hauria importat que l’acte hagués durat una hora més. En Jaume era el protagonista. Per la música, els cants, les lectures, el silenci en els silencis. Ell i la cultura, en el sentit més ampli, es movien d’un cantó a l’altre de l’església dels Sants Just i Pastor flotant en l’aire càlid d’una tarda d’agost. La música, esplèndida, omplia els sentits i t’adonaves que allí passava alguna cosa i que l’espiritualitat ens envaïa a tots, i no crec exagerar. Ha quedat gravada en totes les ments la figura i la personalitat d’en Jaume. Un poeta, un filòsof, un editor excel·lent, exquisit en totes les facetes de la seva vida. Un home culte, molt culte, un humanista, un cristià.

Tinc a les mans dos llibres editats per ell. Un d’Acantilado i una altre de Quaderns Crema. De primer, citaré un poema del meu admirat poeta menorquí, Ponç Pons, publicat enguany i que forma part del poemari “Desert encès”. Es titula:

 

Bach s’acomiada de la vida a Leipzig

Ja el murmuri pregon del misteri m’emplena

la casa que habiten gastats instruments.

Simfonia d’esputs, de retrats que s’esborren,

com ombres que fugen són ara els records.

Veig un mar fonedís, veig la porta que s’obre,

i em criden celístis els àngels a cor.

No té marges la llum. Per l’enterra de llenya

hi ha notes mustiant-se i abúlics bemols.

Sent un trist oboè. Grave s’alça en sol l’orgue

que empaita una fuga que fuig estrident.

On em porta aquest son? Cap a l’èxtasi pur

d’una gran partitura? Deixeu—me dormir.

Ja el compàs martellenc del rellotge em reclama

i em pesen els músculs amb flàccid neguit.

Deu ser música el cel. Ostinato un acord

dissonant s’allargassa per l’àmbit del buit.

Em recorre un calfred. Tot s’ensorra fondal...

He viscut per al so.

Vull que em plori el silenci!

Com a segona i darrera mostra de l’art d’editar de Vallcorba, un petit extracte d’un paràgraf del llibre de Nikolaus Harnoncourt, traduït al castellà per J.L. Milán i publicat per Acantilado el 2006, titulat “La música como discurso sonoro”:

“Son muchos los indicios que nos indican que nos dirigimos hacia un hundimiento cultural general, del cual la música, claro está, no quedaria excluida, pues la música no es más que una parte de nuestra vida espiritual y como tal no puede sinó expresar lo que se encuentra en la totalidad”.

Jaume, tu que estàs al cel, perquè t’esperaven, envia’ns un mannà de cultura que tanta falta ens fa per ser més humans, més poble, més dignes, més rigorosos, més bons professionals, més solidaris i que el món pugui viure en pau sota aquella justícia de la que tu, ara, deus està gaudint. Envia’ns un senyal clar perquè puguem ser millors.

Bona estada, espera’ns...

Teu i vostre,

Josep M. Boixareu Vilaplana

  • 0
  • 251